El Minotaure salpa amb les cicatrius ben visibles amb el reflex de les ones als seus ulls. Quan torne del seu viatge el seu cor viurà la senzillesa d'un amor sincer.
El Minotaure deixà de dormir fa temps,
somnia despert amb la seua estimada
mentre deambula pel laberint badallant.
Una nit de nova lluna decideix dormir-se
i des d'aleshores el seu somriure
reflexa la llum dels estels que l'envolten.
Els carrancs dancen a la Lluna
oferint maragdes plenes de goig.
Els seus ànims creixen com onades
temptant la sort amb tots els seus cors
oberts de bat a bat.
Soterraren a l'Home Esquelet
i dels seus ossos creixien flors.
La Maga va madurar què fer
amb aquesta desavinença:
Oblidar al Minotaure o lluitar
per un amor perdut entre flors.
I va triar pel camí del mig:
millor estimar-se una mateixa
que pretendre voler un monstre
egoista.
L'Àngel agafà la formiga entre les mans
i li va dir amb serietat: "un ésser tan petit
amb tanta força amagada no es res més
un simulacre de gegant".
"Al contrari" respongué la formiga
"un gegant és el simulacre d'un ésser petit".