Les Tres Llunes (i VII)

Finalment, les tres llunes, a la que es va afegir la Lluna Nova, iniciaren una maniobra de distracció sobre el Sol, que com acostumava a fer de bon matí, es va desemperir llançant alguns rajos que provocaven cert trasbals magnètic. La Lluna mora va traure-li la seua llengua, cosa inversemblant dins de l'ordre còsmic. I en provocar la ira del mascle, el foc de la seua mala hòstia llegendària, va trobar una barrera de forats negres, que se varen empassar la potència solar com  si foren llepolies. L'aliança de les Tres Llunes amb els objectes més misteriosos de l'Univers, com els poc coneguts púlsars,va ser cabdal, per una futura i pròxima victòria de les tres Llunes. La reacció del sol va ser irada, i, cosa mai vista va, afectar els equilibris existents al cosmos, al menys des de l'últim esclat del Big Bang. Els al.liats naturals del Sol, els meteorit,  iniciaren un bombardeig sobre les tres llunes, que va afectar, de manera destructora a la lluna mora, deixant el seu somriure característic, una mica torta per efecte de  les roques sobre la seua superfície, ja de per si plena de cràters i forats. Però el poder més efectiu del sol, el de la seua força en combustió atòmica, va posar-se en marxa, i va arrossegar primer els  planetes pròxims, Mercuri, i el simple ennuvolat Venus. Poc després es va engolir el planeta Terra, els habitants de la qual la varen abandonar ja fa segles. Era un cas típic de civilització amb una evolució tecnològica mediocre, amb una saturació de població i una sobreexplotació dels recursos, per part d'uns pocs habitants del planeta que vivien de manera luxosa i exagerada front a la majoria de la població, que sols podia menjar una volta al dia. L'aigua es va exhaurir tota
 la contaminació radioactiva s'havia escampat per tots els racons del planeta fent la vida orgànica inviable.
El sol, que amb les seues erupcions que llançaven flamarades de millers de kilòmetres de distància, va mostrar cada volta més debilitat fins que va ha arribar a una màxima dimensió convertint-se en una super nova que va arrossegar el sistema solar, inclosos els planetes gegants gasosos, fins a acabar
convertit en una nana roja, que va a viatjar errant per l'Univers, mentre les tres Llunes van iniciar el seu cant en harmonia: La Gran Lluna Plena, que li agradava menjar tota classe d'objectes còsmics, dolços i salats. La Lluna rogenca dels capvespres, somrient i feliç, la lluna mora, sola  també feliç i
finalment, la Lluna Nova, tota obscura i enigmàtica. Sols, les ments sensibles, poden advertir la seua presència. Ja que la seua influència és crucial per entendre els futurs esdeveniments que fan surar d'alegria entre la pols còsmica. I una flor, inesperada, que dura un sol dia, que va aparèixer a l'horitzó...

 

Les tres llunes (VI)

Les tres llunes, ben informades, quadraren  amb la quarta lluna, la lluna nova, o lluna negra. És la lluna que ningú veu, amagada com està sense llum però existent i  real. La lluna negra va deixar esbalaïdes a les altres tres, la plena i grossa, la taronja i la lluna mora, feliç i sola. Va dir-les ajocant el seu cap obscur: aneu errades si penseu acabar  amb el sol amb una mirada tendra. Farà falta la violència de tota aquesta part de la galàxia per poder transformar-lo. Destruir-lo seria un error fatal...

La seua llum és necessària per a la vida...tanmateix si que li fa falta una evolució: abandonar el seu masclisme històric...per  una nova era on no amaguen els sentiments i les emocions sòlides per la força de  la cuirassa dels mascles sense cor. Abandonar eixa gran velocitat per  la lentitud de la suavitat de les carícies...lluitar per una  revolució dels planetes més sensual i no mecànica...Que els cossos celestes s'acaronen sense la violència dels meteorits...Però, no havies dit abans,  va interrompre la lluna roja que la violència era necessària?

Les tres Llunes (V)

De fet la paraula revolució, en el seu sentit politic, s'origina en l'Astronomia, i en la Física. Són les nostres tres llunes les que li van a donar un ma tís de la revolució dels planetes al voltant del Sol que va a capgirar-se: els planetes que suposadament, giren al voltant del sol, ho fan de forma el·líptica irregular, quasi una espiral. I els satèl·lits que giren al voltant dels seus planetes també ho fan de forma espiral, a gran velocitat. (continua)

                                 

Les tres llunes (III)

La festa va continuar entre llamps, que li donaven un aire elèctric a l'ambient, i meteorits vestits d'estels fugaços, que travessaven els cors de tots els presents. Aleshores va ocórrer un fet extraordinari...Una flor, mai vista per aquelles contrades de l'espai estelar, va créixer al mig de l'horitzó. I la flor va dir, amb veu plena d'autoritat i bellesa: "Comença a partir d'ara l'estiu des d'on poden nàixer totes les flors a cada instant.." Tanmateix, el Rei Sol, qui es qui mana en els assumptes, va interrompre a la flor i en un tres i no res, una flamarada poderosa va socarrar la flor deixant-la mascarada i lleja. Entre les rialles de molts dels presents i del mateix protagonista de la desfeta, les tres llunes feren un moviment cap a l'Est per eixir del cel. Era evident la seua disconformitat amb la violència solar. I la revenja lunar, molt prompte, donaria la seua llum pròpia.

Les tres Llunes (II)

Una nit, de principis d'Estiu, la lluna gran i grossa, va descobrir al damunt d'un ampit un gran formatge prenent la fresca. Era un d'eixos formatges rodanxons, molt famosos en un lloc d'Anglaterra on fan una cursa costera avall a vore qui l'agafa. La Lluna no va dubtar, i quan s'acostà a la suficient distància per fer-li una mossegada va mirar al seu front i va vore que el gran formatge havia tret uns ulls grans que mirant-lo cara a cara li digueren amb veu de queixa: "Però, com t'atreveixes, lluna plena de golafreria? Et menjaries a un altre ésser tan paregut al teu germà, com jo?" I la lluna gran i grossa,  després d'un lleuger dubte, va arrencar-li d'una gran mossegada, mig rostre al  gran formatge, que va reduir les seues dimensions d'una forma, com quan una tempesta es menja una platja. Mentre la lluna plena rodanxona s'enlairava amb el seu gran troç de formatge, la lluna roja havia muntat una gran festa on tots els astres i fenòmens metereològics dançaven al ritme de l'arribada de l'Estiu, on tota cuca viu. La lluna mora, que arribà, sola i feliç, muntada en el seu cavall, baixà tot i amb una gran abraçada amb les altres dos millors amigues. Un  astre molt especial, anomenat el Sol, ni massa gran, ni massa petit, lluïa les seues millors garlandes. Al mateix ritme, les tres llunes admiradores del sol, i enamorades del seu tarannà masculí amb la força dels rajos que reflexaven fent-lo més gloriós i amb una complaença capaç de cremar a qui si acostara massa a prop.

Les tres llunes (I)

Les tres llunes escampen la seua lluïssor pels camps d'Agost.
Tenen en comú totes les aventures viscudes quan eren joves
i no tenien complexos ni prejudicis com els adults.
La primera lluna, la més plena i la més grossa, tenia fama
de ser golafre però no ho era i les seues dimensions eren
producte de la imaginació dels nens, quan dormien, i
sonmiaven en una lluna gegant que els feia carícies en les galtes.
La segona lluna, la més roja i la més agosarada, era temuda
pels seus reflexos sobre les ànimes que s'enlairaven quan
feia vent de ponent per atemorir als porucs i pocasoltes.
La tercera lluna era prima com una lluna mora, elegant i
hermosa com una reina cavalcant sobre el desert, sola i feliç.
(Continua)