Beneath The Surface -- Incognito

tempestes de tardor

Amor perdut,
que t'has begut
amor guanyat
que t'has menjat.

Com cabells de caricia impossible,
els fils d'Ariadna trencant-se a bocins
perduda l'ànima al laberint
mentre el bou esbufega amb trista
la fúria dels sentiments de cansanci.
Qui estima de debó mai es capaç de llançar les cartes
i burxar-se d'allò que és sagrat
proclama al vent el que deia els peus cremats:
mala circulació que trenca l'espill
en mil ànims on neix un somriure..

Amor vençut
amor guanyat
que t'has cregut
que t'has encegat
on és l'encís
al far encés de mil vents brillants...

Leonard Cohen abraçat per àngels.

Leonard Cohen abraçat per  àngels.

Cohen recitava, amb la seua veu de vellut inconfusible,
quan la mort li va agafar de la mà, dolçament i suau,
com les carícies tendres que podien donar-li les seues amants.
Preguem tot i comparant les mitologies, preguem per la seua ànima,
envoltades per les ciutats que va viure, ara plenes de ràbia
per la victòria dels analfabets sense lletres.
El dia sembla trist i húmid i no ens consola pensar
que queda la seua veu gravada
 o la seua  poètica escrita.
El dia d'abans de la mort del poeta de veu de vellut
uns electors triaren,
sense saber-ho?
a un Emperador neo feixista.
.L'Emperador va dir,
 quan va ser escollit,
 pels mateixos ignorants de l'Amèrica profunda,
que farà construir un mur, pagat i alçat sobre la sang mestissa,
amb mà d'obra dels mateixos esclaus
del Sud, ara trist i fosc.
 Amb la por als llavis
dels onze millons de persones il.legals que hi viuen
sota l'amenaça de deportació.
Maleïts siguen aquells que l'han triat.

Temps difícils per a viure feliços entre la injustícia,
hem vist la confusió barrejada amb la certesa
del poeta de veu de vellut que sona al si dels nostres cors,
amb les seues carícies
portades lluny de l'ombra de la lluna
i prop dels nostres records d'adolescents
fumejant de desig
despullats de la innocència perduda.
Ara tenim i visquem
amb  percepció certa,
al principi de l'Aurora,
Cohen rep amb tendressa d'Ànima viva
l'abraçada dels àngels
en l'entrada del paradís en una nit inversemblant,
mentres el poeta de veu de vellut
portava un clavell a la solapa cantant:
when your flesh is drenched with moon.

Les cartes escampades, segons l'estil de Alejandro Jodorowski.

Les cartes van llançades cap a la cruïlla:
digues paraules i fes-les cantar.

Nostàlgia dels estels fugaços,
l'amant ideal esclata fóra de la casa trencada
cara a cara
la cruïlla s'amaga a les voltes del camí.
La paciència de la fidelitat
ha trencat el camí virginal
amb el tast de l'experiència.

L'Equilibri, l'ordre, ha esdevingut just,
mentre els reflexos de la lluna
han espentat els brams dels llops
amb les destrals enceses.
La intuïció ha dibuixat la certesa
en plors que baixen de les runes del cràter

El mitjancer tanca les dues torres
i dona foc que encén la vida.
Malgrat que tèrboles transaccions
tempten l'esperit
i l'engany és tan dèbil com la teua closca.

Una Revolució ha de moure els budells,
l'aigua fresca resta els ulls cansats.
Genoll i colze no poden dir mentides
i les mans duen poder de cel tornat.

Bob Dylan i Formentera.

Ara esdevé una llegenda que Bob Dylan va estar un parell de mesos, als voltants de 1971, en plena època hippie, passant una temporada després d'un accident de moto. A qui preguntes per l'illa, sempre preciosa, et conta la història del molí que va habitar el cantant-poeta en la Mola, i que va estar jugant als escacs a la Fonda  Casa Pepe. Dissortadament no hi ha cap prova documental ni cap referència, amb la qual cosa vulguem creure que és una llegenda, sense contrastar, ni cap dada, i és resultat de la nostra imaginació. Com totes les llegendes, pot tindre un poc de realitat...

Paul Auster, poeta.

Autobiografía del ojo
Cosas invisibles, enraizadas en el
frío, creciendo
hacia esta luz
disipada
en todo lo que alumbra. Nada
tiene fin. La hora regresa
al comienzo de la hora
en que respiramos: como si
nada fueran. Como si yo
no pudiera ver
nada
que no es lo que es.

En el límite del verano
y su calidez: cielo azul, colina púrpura.
La distancia
que sobrevive.
Una casa hecha de aire, y el flujo
del aire en el aire.

Como estas piedras
que se deshacen sobre la tierra.
Como el sonido de mi voz
en tu boca.

Versión de Jordi Doce
De "Despariciones" Pre-textos 1996

El novel·lista Paul Auster, a més d'autor de guions de cine, traductor i assagista, va  encetar la seua carrera literària com a poeta. I és que vist de més a prop, les seues obres tenen aquesta llavor poètica de les imatges fantàstiques, de l'atzar fet realitat. Els seus personatge viuen la realitat, les diferents realitats que ens envolten, com si foren un malson, o un somni darrere d'un altre somni...

Els seus poemes són, sens dubte, una carícia o un colp, que és capaç de esmenar una realitat massa capficada en lògiques binàries. Quan tots sabem que la màgia s'amaga darrere de un detall, un xicotet esdeveniment...

M'atreveix a profetitzar que si no li donen el premi Nobel enguany...s'ho mereix sense cap dubte.

  

 

Van Morrison - When Heart is Open (Alternative Take)

Contra los poetas... Poema dedicado a Witold Gombrowicz.

Em va eixir en castellà, aquesta declaració contra els poetes, contra determinada classe de poetes és clar, especialment aquells que s'ho creuen, com altres escriptors...que els manca el sentit de l'humor. Espere que aquesta declaració no em faça perdre alguns que considere amics...

CONTRA LOS POETAS
                   A Witold Gombrowicz

Quejumbrosos zarrapastrosos quejidos
simulando ser seres sonámbulos.
Lo admito: no soporto a los poetas.
No me extraña que Platón los expulsara de la Ciudad,
por mentirosos.

Sicarios sacamuelas sonados,
calibrando palabras como cantamañanas
tétricos talantes tocacojones.

Lo admito: no soy un poeta,
aunque a veces lo parezca.
Tanta Luna, tanta estrella, tanto duelo,
tanto desamor.
Y mientras parece que va a llover
los sacamantecas de la palabra
dicen: "lloverá en mi corazón".
Sicarios cursis salidos.

Tanta capilla llena
de poetas que se dicen vivos,
les encanta la pose, la cita descuajeringada,
y sobre todo, su foto en el libro de papel.

El crítico o el funcionario académico,
no es más que otro holgazán
que detrás de sus alabanzas apenas
disimula ser más listo que Caín
torciendo el palo que servirá
para asesinar a los verdaderos poetas.

Y dicho, lo dicho:
La poesía es necesaria.

...

Aforismes d'Estiu: auspicis de la tardor.

Tots els auspicis, assenyalats pel vol dels ocells,
assenyalen un canvi d'època, una mutació fora del comú...
Va caure un llamp a casa meua, que la darrera nit
va ser envaïda per formigues nervioses.
He provat tots els remeis per llevar-me-les del damunt,
el senyal, però, és evident:
he d'abandonar la casa una temporada i encetar el viatge
pendent, sense excuses, el viatge que em durà
al centre del meu cor.

Aforismes d'Estiu: Banyar-se dues vegades al mateix riu.

Banyar-se dues vegades al mateix riu
és quelcom impossible segons Heràclit.
I una sóla volta, també segons ell.
El riu canvia com els estius que fan créixer
els fills i les filles que a més es fan majors com el riu de la vida...

Aforismes d'Estiu:En les acaballes infernals de L'Estiu

A l'infern de finals de l'estiu,
Torcen les riberes del pensament.
Sempre que s'acaba una relació
Afectiva mor un estel i naix una flor 
Extranya i d'aire nou i pell diferent, 
amb el deler cert del cor trencat
 i reconstruït amb els bocins 
que esclataren en mil estels fugaços....

Altes temperatures, similars a les de l'infern en el seu model "clàssic"
Han assolit grans nivells d'ofuscament mental i fisic...que han convocat,
Com el canvi climàtic,
Importants mutacions psicosocials:
Classes socials que abans ocupaven
Posicions polítiques de progrés
Ara són integrades pel teixit de xenofòbia
I per la dreta religiosa. El cas d'importants

Sectors de la classe obrera, que ara són de la extrema dreta, n'és el paradigma. El típic burgès, que adopta un estil de vida vegetarià, en el sentit polític de la paraula,té el significat contrari...

Aforismes d'Estiu:En les acaballes infernals de L'Estiu

A l'infern de finals de l'estiu,
Torcen les riberes del pensament.
Sempre que s'acaba una relació
Afectiva mor un estel i naix una flor 
Extranya i d'aire nou i pell diferent, 
amb el deler cert del cor trencat
 i reconstruït amb els bocins 
que esclataren en mil estels fugaços....

Altes temperatures, similars a les de l'infern en el seu model "clàssic"
Han assolit grans nivells d'ofuscament mental i fisic...que han convocat,
Com el canvi climàtic,
Importants mutacions psicosocials:
Classes socials que abans ocupaven
Posicions polítiques de progrés
Ara són integrades pel teixit de xenofòbia
I per la dreta religiosa. El cas d'importants

Sectors de la classe obrera, que ara són de la extrema dreta, n'és el paradigma. El típic burgès, que adopta un estil de vida vegetarià, en el sentit polític de la paraula,té el significat contrari...

Aforismes d'Estiu: Amors d'Estiu.

Sempre que esdevé un amor d'estiu,
Transitori i circumstancial,
Plouen alguns estels fugaços
Rondant els caps dels futurs ex-amants.
La memòria grava aquests estels
Com si foren records que fugen
De la notorietat, per fer-se amb la força
Del trobament amb l'amor futur...

Aforismes D'Estiu: Les formigues bellugadises

Les formigues bellugadises
 es mouen presentint
Les acaballes de l'Estiu.

Aforismes d'Estiu

Si no sent els meus propis pensaments com vols que puga sentir els teus?

El Gènesi contat a l'imrevés i VII (Final)

Davant les peticions ací teniu el final del conte El Gènesi contat a l'inrevés:

Eva va atraure cap al seu pit a Adam i va donar-li instruccions precises a cau d'orella. A l'entrada del paradís van trobar-se amb la figura imponent de l'Ésser Suprem, que, en vore acostar-se cap a ell,
enfurismat, a Adam i a Eva, va posar el crit al cel tot i proclamant que la seua eixida no anava a tindre perdó...de Dèu...i en aquell instant va col·locar-se Adam, seguint les instruccions d'Eva, alçant amb una cinta i enrollat al limit de les seues forces, una punxeguda pedra va clavar-li-la al centre del mateix front diví, fent-lo caure de bocaterrosa al bell mig de l'entrada del Paradís fent un terrabastall que va conmoure tota la Terra sencera. Era, sens dubte,  una primera mort de Dèu, i el colp d'Adam va deixar-lo tot estabornit, inconscient...extés a terra.
A poc de temps d'aquell primer deïcidi, va començar a ploure amb suavitat, primer, i amb força després, disolguent el fang de la figura divina. Eva va pronunciar la paraula sagrada, Yahveh, i en aquell moment s'obriren els cels i va aparèixer, en lloc del fang, un xicotet nadó somrient que Eva va acollir en els seus braços. Era el  Fill de Dèu...sens dubte un Dèu humanitzat amb la paraula futur escrita als seus llavis..I . El Fill de Dèu va ser criat per la primera dona, que el va educar i el va saber transmetre aquella habilitat lingüística pròpia de la femella...Al cap i la fi, gràcies a la primera dona, som éssers amb capacitat de llibertat per la desobediència d'Eva a la prohibició de menjar dels fruits de l'arbre del bé i del mal...aquesta, però, és una altra història...

El MINOTAURE VEGETARIÀ ESCRIU AFORISMES D'ESTIU.
amb la qual cosa ajorna la publicació dels tres itineraris que hi havia
enllestit: La xica de la terra i El gènesi comtat a l'inrevés Dos contes o
dues històries que generen molta incertesa mitològica.

També ajornarem les pàgines al voltant de la interpretació dels mites generatius del món. Com el Gènesi i la emergència del cristianisme en l'antiga Roma, una interpretació de Elaine
Pagels sobre el mite de Eva, que reviu les formes feministes, fent aflorar de les
versions patriarcals dels mites fundacionals de la naturalesa i la cultura versions
mítiques feministes on la dona és "culpable" de racionalitat i llibertat.
Gràcies a la primera dona, ja siga la eva mitocondrial de la versió que dóna la ciència,
ja siga la versió mítica, que ens dona el Gènesi. En aquest segons cas la rebel·lió de la dóna front a la prohició de saber, la prohibició de menjar dels fruits de l'Arbre del Bé i del Mal, és la versió d'Elaine Pagels. Amb un estil similar al de girar el calcetí, la teòloga manté la idea que cal estar agraïts a les dones per fer un acte d'atreviment, en la desobediència de la llei injusta, i les conseqüències enteses com a càstig, l'expulsió del Paradís, han de ser col.legides, ben al contrari, com un premi, ja que el Paradís, no hi ha llibertat possible, no hi ha possibilitat d'elecció per quant no hi ha conflicte, i és gràcies a la capacitat de la dona d'ús de llenguatge, la seua conversa amb la serp, com esdevé el conflicte i es crea la possibilitat de llibertat, de creació d'una societat humana, amb l'expulsió del Paradís. Som lliures de pensament i d'acció gràcies a l'acció valenta de Eva de desobeir la llei divina.

El context històric de decadència de l'imperi romà és un paradigma imprescindible , de com les formes paganes entren en crisi front al monoteisme messiànic del cristianisme, la substitució progressiva del sistema de creences, que va de la persecució de la secta  cristiana a la seua imposició per la oficialització d'una religió, i la multiplicitat ètnica dels membres d'una nova religió que passarà per esborrar la igualtat femenina, practicada pels gnòstics i d'altres sectors que acabaran anorreats per la interpretació dominant fins ara dels nostre sistema de creences, la de la inferioritat de la dona en la divisió del treball...

                   

El Gènesi contat a l'imrevés (VI)

(continúa del passat 5 de juliol)
Eva estava delerosa. Havia tornat al Paradís amb un únic objectiu: enderrocar al Ésser Suprem, que ella mateixa havia pastat amb les seues mans i fer-lo...més humà. Per assolir aquest objectiu únicament comptava amb la seua intel.ligència natural i l'ajuda, poc destra i beninentencionada però d'Adam...Va pensar que tenien poc a fer, ja que ells mateixa li havien donat trets que el feien omnipotent, omniscient,omnipresent, i altres característiques que li donaven un aire ferotge i indestructible. Al cap i a la fi tenia uns poders sobrenaturals, va considerar Eva, que fins i tot podia estar en tot moment llegint la seua ment, fent impossible qualsevol sorpresa. De sobte Eva va caure en una idea, senzilla i fàcil de dur a la pràctica...Va el.laborar una estratègia d'astúcia, subtil i eficaç, que amb l'ajuda d'Adam podia intentar capgirar la situació i poder viure amb tranquilitat i amb la seua presència d'autoritat irada suavit-zar-la "humanitzant" Dèu. Però com fer-la real? Com materialitzar-la essent, sense cap dubte, una empresa arriscada? Va pensar que seria possible sols amb una
condició:aprofitar la debilitat de Dèu, per enderrocar-lo i poder fer les mutacions esperades des de fa  temps, tant d temps, que pot ser maduraren en la Vall, i es perllongaren aquestos canvis sense adonar-se'n, que pot ser tindrien l'esperança d'un futur per allò que anomenarem "raça humana".
(continúa)

Elaine Pagels: com es viu el cristianisme emergent a la societat pagana de l'antiga roma.(I)

Segons la teòloga Elaine Pagels, els antics cristians, i els líders de la "secta" cristiana, es mouen amb diferents faccions en el context de l'antic imperi romà. Un sector, d'inspiració Paulina, amb Pau de Tars, i també els sectors inspirats en l'evangeli de Lucas, defensora de l'ascetisme i del domini sobre les dones, responsables del "pecat original", i una versió més moderada, que acabarà imposant-se, en principi, més tolerant i que acceptava assumptes pràctics, com el divorci, o la mateixa esclavitud en alguns casos.

 Tanmateix l'oposició a l'imperi va extenent-se, en especial al negar-se els cristians a retre culte a l'emperador, la qual cosa era inadmisible no puguent-se considerar bons ciutadans. La clau en aquesta fase apassionant de l'emergència del cristianisme, que durà  a la seua "oficialització", és la defensa de la llibertat. En aquest sentit aquestos primer cristians, s'aliaren amb filòsofs dissidents, en la defensa de la llibertat, inclosa la llibertat d'expressió al defendre que l'ordre no pot fundar-se en les pretensions divines de l'autoritat i de l'Estat, sinó en les qualitats de cada ésser humà, incloses homes i dones. És de gran interés l'evolució d'aquest pensament, que quedarà anorreat, si incloguem la presència dels anomenats "gnòstics", considerats en principi heterodoxes, si també tenim present que els líders del moviment articularem estratègies d'organització comunitària. (Continúa)

Elaine Pagels: EL mite del Gènesi com a defensa de la llibertat.

L'entrada del passat 28 de juny, a què es refereix com a meta literatura, ho és amb l'encuny biogràfic, d'una conversa d'un xiquet que ja havia fet la primera comunió, i donava llum a les seues primeres crisi religioses Dedicarem atenció a la revisió del mite fundacional de la nostra cultura occidental amb la interpretació de la teòloga Elaine Pagels, que en la seua obra Adán, Eva y la serpiente, considera el mite del Gènesi, donant-li la volta: contra la interpretació patriarcal de la dona culpable de l'expulsió del paradís, i per tant responsable de l'expulsió del paradís, del dolor i de la culpa, segons Pagels gràcies a la dona, amb la desobediència de la llei divina, som éssers lliures, essent ella capaç de llenguatge i racionalitat, i és, a més, la que idea el lliure albir. Aquesta idea tindria arrels en els primers cristians, sobretot als gnòstics, amb la idea orientadora del mite de Eva com a llibertat.

El Gènesi contat a l'imrevés (V)

Eva, que en eixir del Paradís va sentir-se més còmoda i lleugera, va arrodonir el pas i va seure sota l'ombra d'un esbarzer solitari. El paisatge era molt similar al del Paradís, amb valls feréstegues i rius amples amb corrents fresques per apaivagar la sed de dues persones, encara eren sols dues persones, i de molts més, així com tota la resta d'éssers vius que hi vivien.
Eva va adreçar-se a Adam amb veu dolça però clara: "hem de tornar al Paradís i bescamviar aquell ésser terrible que hem creat per un altre ésser més humà". "Com?" va respondre Adam, "Ara ja està fet...jo no pense tornar. A més va ser idea teua..." va dir amb reprotxe maldestre. I és que un reprotxe no necessita ser contestat ni reconegut per la persona objecte de critica. A més si és injusta, com era el cas. Eva va quedar-se adormida molt prompte, estava cansada de tant de pegar-li voltes al cap...I va somiar un món...plé d'harmonia i justícia...com la terra promesa que s'havien acordat fundar ella i Adam en sortir del Paradís...
(continua)

EL Gènesi contat a l'imrevés (IV)

Eva va eixir del Paradís, de la mà d'Adam, un poc desfeta pels esdeveniments. Tot havia estat massa ràpid. La creació de l'Ésser Suprem pot ser va ser una idea poc convenient però ja estava fet. Ara caldria refer les ferides i no deixar que el caràcter aspre d'aquest ésser tot poderós ho emmerdara tot amb la seua omnipotència. Per què havia nascut així? Per què no podia haver estat bonhomiós i agradable? El seu secret havia de romandre estalvi en el paperet que havia inserit a la seua boca, o bé, al contrari, havia de desvelar-se? Mentre pensava interiorment va assolir una idea...pot ser genial...o massa torta... I si l'Ésser Suprem necessitava de la seua pròpia Evolució, d'un creixement per tal de madurar i esdevenir un poc més...humà?
(Continua)

Un poc de metaliteratura sobre el Gènesi.

El comte sobre el Gènesi, que sols una ment perversa pot percebre com un conte blasfem, està inspirada en una frase famosa d'arrel pascaliana i volteriana. Tots dos autors mantenen diferències importants però coincidències en allò que puguem anomenar religió natural. La frase la vaig sentir per primera volta de boca de ma mare. Tenia 8 anys. Estàvem en l'ascensor pujant a casa. En aquella època vivíem a Granada. Començarem els meus dubtes sobre la religió i veia en les pràctiques catòliques poca sinceritat, cosa que em provocaba escletxes en les meues creences religioses. Vaig atrevir-me a adobar a ma mare: "Tinc que creure en Déu per que vosaltres hi creieu?". Vaig preguntar amb por. La resposta pascaliana, meditada fins l'arribada a l'últim pis om vivíem en l'àtic, va ser aquella de Pascal: "Si Déu no existira, caldria invertar-lo". I de moment, vaig quedar-me convençut amb aquella frase. El meu ateisme restava lluny en el temps. De moment sequiria els consells de ma mare. Per tant el conte és un exercici pràctic deduït de la frase de Pascal.

el laberinto de borges

“Este es el laberinto de Creta. Este es el laberinto de Creta cuyo centro fue el Minotauro. Este es el laberinto de Creta cuyo centro fue el Minotauro que Dante imaginó como un toro con cabeza de hombre y en cuya red de piedra se perdieron tantas generaciones. Este es el laberinto de Creta cuyo centro fue el Minotauro y en cuya red se perdieron tantas generaciones como María Kodama y yo nos perdimos. Este es el laberinto de Creta cuyo centro fue el Minotauro y en cuya red se perdieron tantas generaciones como María Kodama y yo nos perdimos en aquella mañana y seguimos perdidos en el tiempo en ese otro laberinto.

,

El Gènesi contat a l'imrevés (III)

L'escena dels primers éssers humans, congelats per les proclames de l'Ésser Suprem, eren observades
èl Àngels des del Cel. Aquestes criatures semidivines i alades, eren humans i també sobrenaturals però, romanien als núvols sense més faena que contemplar tota la Eternitat, t'han hermosa com estèril. Els Àngels estàvem, com a criatures sensibles que eren, estàvem certament contrariades pel curs dels esdeveniments. Alçarem el vol i s'adreçaren a Adam i Eva tocant-los amb una vara daurada que els va activar un somriure i un acudit, que va fer que el cos d'Eva reviscolara,
amb la seua pell d'inconfusible color ambre africà, tot i dibuixant en els seus llavis la felicitat de l'esperit lliure. Adam, un poc més lent, va posar-se en moviment, tot i encara estabornit per tant de colp i rebombori. Mentre a l'interior del Paradís, l'Ésser Suprem divagava sobre el seu reialme, els Àngels decidirem fer costat als humans permetent-los l'eixida del Paradís amb la següent indicació: Teniu la vida al vostre abast i la natura s'ha de fer, transformant-la en quelcom resultat de la llavor de les vostres mans.  I dites aquelles sàbies paraules, Adam i Eva aconseguiren el seu propòsit d'eixir del Paradís, amb la benaurança deguda, per uns éssers d'origen diví? O són d'origen humà?
(continúa)

El Gènesi contat a l'imrevès (II)

(Continúa del dia anterior)
Aleshores, l'Ésser Suprem, format amb fang d'un racó del Paradís, es va alçar amb mala hòstia i va reprotxar amb veu atronadora: "Que redimonis heu fet?". Es va sentir aquella mala bava en tots els racons de l'Univers, mentres Adam i Eva es feren el suecs i a curtes passes es dirigiren a les portes del Paradís, com si no anara amb ells la cosa. I quan estaven a punt de trobar l'eixida, l'Ésser Suprem els va barrar el pas i fitant la mirada en Adam va dir-li molt sec: "On es penseu que aneu?". "Ha estat ella", va respondre Adam assenyalant tremolós a Eva. "I tu?" Va dir brandant el cap mentres Eva continuava com si no passara res. L'Ésser Suprem va quedar-se aturat a l'entrada del Paradís. I assenyalant tots dos va dir a veu fosca: "Vos maleïsc a tots dos, a tu dona" va dir renegant a Eva "pariràs amb dolor". Eva va continuar el seu pas i va respondre-li "no ens han presentat, com s'atreveix a dir-me res i parlar-me d'eixa manera tan maleducada?". En aquell instant, tots els éssers vius començaren els seus llenguatges, a raucar, a xiular i a bramar...Mentre l'Ésser Suprem va continuar amb les seues acusacions que li donaven un aire irat i despentinant-se va adreçar-se a Adam: "i tú, fatxenda, tú treballaràs amb el suor del teu front". I Adam va respondre: "Ja trobarem tecnologia per estalviar-nos treball..." I de sobte un soroll horripilant va conmoure amb un llamp tot el Paradís aturant en sec als primers éssers humans racional sobre la Terra. Es quedàren fixes inmòvils en la mateixa línia de l'entrada del Paradís, congelats per les ordres de l'Ésser Suprem que ells mateixa havien creat amb fang...
(continúa)

El Gènesi contat a l'inrevés: Cóm Adam i Eva creàrem un Ésser que anomenàrem Déu

Eren ja persones adultes, Adam i Eva vivim la seua soledat compartida al Paradís. Restaven soles les nits de tempesta i s'abraçaven Eren dos éssers, com la resta d'éssers vius, resultat de l'Evolució de les Espècies. Realment la única diferència que hi havia entre els primers éssers humans i la resta d'éssers del  Paradís, era que els animals eren silenciosos. Ni remugaven ni raucàvem. El primer ésser viu que va fer ús del llenguatge va ser Eva. Segons consta a l'ADN, on tot està escrit, ella va ser el primer ésser en emprar el lenguatge parlat i la primera persona que va escriure els següents versos en una fulla de roure: Hola, sóc Eva in sóc un ésser ple de dubtes però decidida a cantar als estels i posar-los un nom a tots i totes les criatures de l'Univers...I en eixe instant va començar allò que anomenem fil temporal d'esdeveniments, ja que abans de l'escriptura al Paradís no passava mai res. Aquest precís instant decidirem, a suggeriment d'Eva, abandonar el Paradís en busca d'aventures lluny d'aquell indret tan perfecte...que era avorrit  ja que mai no passava res. Estigueren d'acord en nàixer com a éssers lliures i iguals, en dignitat i drets, i d'aquesta igualtat neix la resta de drets compartits pels primers éssers humans del que es té notícia.
A Eva li agradava passejar solitària i solia raonar amb una serp perduda, que la ignorava, malgrat els arguments emprats per la primera dona racional,  plena de percepcions assolides per la experiència dels sentits.
Tot va passar durant una migdiada, de molta calor als inicis de l'estiu. Eva va llançar la següent qüestió a Adam que estava endormiscat, els dos a l'ombra d'una figuera. I és que les figueres no donem bona ombra, és apegalosa i dona eixides al pensament que solen tindre conseqüències...
inesperades. La qüestió era dura i va tindre conseqüències per a la història de la Humanitat: "que et sembla si creem un ésser Superior, i diguem que ha estat ell el creador de totes les coses? El Paradís va quedar com una placenta abandonada, i si creem un ésser i li diguem que és omnipotent, quedarà un indret no tan solitari... Adam va arrufar el nas i gratant-se el coll va dir: "Si és un ésser superior, podria ser masculí?". Eva va remugar amb totes les seues cames i va respondre:"Tinc molts dubtes, que haja de ser masculí però mentre quede escrit que no tindrà més importància ni transcendència... a la fí es tracta de donar una certa estètica. Hem de prometre'ns que sols creem aquest ésser suprem per raons artístiques." Va afegir amb una certa irritació...Adam i Eva no solien discutir ja que com bons amics íntims es duien força bé. I tot i ignorant les conseqüències de la seua innocència es posaren a la faena. Agafaren un grapat de pols seca que hi havia en un dels pocs racons eixuts del Paradís. I el posarem a remulla tot i que va començar Eva a pastar fang, Adan la va imitar amb menys traça que la seua companya començarem a donar-li forma, primer als peus i després a la resta del cos.
Va quedar un personatge, més a prop dels cinquanta que dels quaranta, amb una barba llarga i una
 túnica llarga, amb plecs que costaren de fer, però que al final quedaren bé.
Per donar-li vida a Eva se li va ocórrer escriure una paraula en un paper, paraula que va quedar per sempre secreta, i a l'introduir-li el paperet en la boca el personatge va començar a moure, amb cert nerviosisme.
(Continúa)

Poemes de l'illa

Sempre que tornem a l'illa,
És com reviure a la placenta
Delers dels primers éssers humans
Conservant al cervell reptilià humà
Els primers records d l'espècie:
Des de la ira fins el plaer de la animalitat
Que esdevé sàbia entre els nostres cossos
Que es busquen en la foscor.

Plens de lluna

La lluna ompli tots els racons de la foscor,
Àdhuc quan s' ennuvola
El crits de les oronetes s'enmirallen,
Dolces la sortida de la mar agitada.

La xica de la terra(III)

(Continua del passat 2 de maig)
Després de travessar la xicoteta capital de l'arxipèlag arribarem al que semblava un petit motel nordamericà. Eren les set del vespre i un sol esmorteït i durador va aparèixer al fons de la badia.
Baixà del taxi i el conductor l'esperava amb la motxilla i un ticket que resultà econòmic. <ja et contaré demà el meu sonmi.I li va agrair amb la mà estesa la  seua comprensió. Ella li va allargar la mà i va sentir-lo a ell càlid amb l'amabilitat de qui espere alguna cosa més que un simple viatge en taxi a un motel en prinicpi solitari, amb la badia de fons.No em deixaràs amb les ganes de pensar en el teu somni?Va inquirír ella anhelant una nova trobada i anant directa a la recepció amb la seguretat en terra estranya de saber-se en un lloc segur. Ens trobarem demà i et portaré a la vall verda va convidar-la a visitar la illa junts en el seu taxi? Aixó semblava, Ens veiem demà a primera hora, respongué amb netedat i amb qui promet sincerament.
Al dia següent el taxista l'esperava amb un mapa i una borsa de queviures per passar el dia  Visitarien, el lloc on havien tingut el seus somnis respectius.La cova de Ländstrom, un indret turistic de les Faréoe amb autobusos de japonesos. Què hi feien allà els japonesos? es preguntà ella mentres arribava el taxi començà a ploure dèbilment sobre la superfície de la illa gran de l'arxipèlag.
(Continúa)

El profeta Daniel gemegava entre somnis

El `profeta Daniel gemegava entre somnis. Somnià amb Yavhé, preguntant-se que li`passava pel cap abans de la creació de l'Univers. Després va pendre un cafè i va sortir a passejar. Yavhé, mentrestant, va desemperint-se i va decidir afaitar-se la barba que duia tota la última eternitat. Vagarejava entre corrents d'aire i núvols cabrejats. Aleshores va decidir crear el Món. Per que ho habitaren les bèsties. I li donarem llum els estels. Va crear les roques i el ví .Les olives i la mar. La resaca i els polls, I la música i la filosofia. I, per últim, va crear els somnis que tindrien els humans. Per tindre memòria dels dies i les nits que espenten el destí. I en eixe precís instant Yavhé va despertar. Per acostar-se al profeta Daniel que dormia de bocaterrosa al seu costat. Daniel li va somriure al vore`l acabat d'afaitar. El va abraçar i li va dir a cau d'orella: he somniat que creaves el Món. No sé si va ser un somni, el cas però estem aquí. Sonmien i respirem vida. I en aquest instant, remugant, el profeta Daniel despertà del somni.

Publicat com a Epíleg per Joan Pau Cimarro a El origen de los sueños. Un análisis transgeneracional de Marian Roig editat per Instituto IASE. València 2015.

És inevitable mirar el passat?

Mirar el passat, o reviure-ho, és poc recomanable. És inevitable però,
si els teus somnis  teixen la teua memòria, el passat treballa com un
text somniat.

Nietzsche i la dança: la vida ha de ser viscuda.

A El cant de la dansa, en la segona part d'Així parlà Zaratustra , Nietzsche narra com Zaratustra, passejant pel bosc, es troba en una clariana amb un grup de dones joves dançant. Ell voldria, com un petit Dionís, dançar ja que té un cert impuls on ho desitja fer...però la seua saviesa el té bloquejat...hem de tindre present que qui vol ballar no reflexiona sobre la dança. Les dones que ballen es senten observades per Zaratustra i eixa proximitat les fa sentir incòmodes i reaccionen amb burles a les afirmacions sobre  la saviesa com, quan afirma la mirem entre vels i provem d'atrapar-la amb xarxes. Quan finalment les dones acaben de dançar i se'n anaren Zaratustra entristí, demanà perdó per la seua tristesa i reiterà les qüestions relatives al sentit de la vida, mirant al seu voltant el bosc humit i fred, Per què? Per a què? Amb què? Cap on? On? Com?

Hesitació: el dubte del dubte.

Puguem triar els nostres sentiments? El sentiment de hesitació és el paradigma
del no saber que voler.

Per no saber no es sap si te la vols jugar a cara o creu...
És un sentiment incòmode però més freqüent del que sembla...és una indecisió...
indecisa...

La xica de la terra (II)

(Continúa del passat 10 d'abril)
De sobte en sonar el llamp, va despertar-se enmig d'una pluja dolça de que colpejava amb suavitat la marquesina de l'autobús al centre de Torshavn. Estava tan cansada que s'havia adormit a l'espera de poder anar al centre de la capital de l'illa. L'indret era solitari, No hi havia ningú als voltants. Amb l'excepció d'un taxi i el seu conductor adormit al seu seient. La xica de la terra s'alçà del banc, humid i un poc glaçat. Les circumstàncies eren com, en altres ocasions des de que va començar el seu primer viatge, una improvisació. Se suposava que havia d'estar abans de les set de la vesprada a l'alberg on havia reservat. I oblidar-se'n de la possibilitat d'usar el telèfon mòbil, va decidir despertar al taxista i anar directament a l'alberg. Uns colpets a la finestra del taxista, que estava arraulit amb la boca ben oberta, i sense respondre, fins que ella va colpejar amb força el vidre.
En pujar al taxi va caure que no portava la motxilla gran, on duia quasi tota la roba i estris per al viatge a un lloc fred, com les Faröe, i en fer-li-ho saber al taxista, que s'havia disculpat amb gestos oberts i amables, aquest va pregumtar-li pel seu equipatge. Va aturar l'automòbil, que ja havia engegat uns pocs metres de la marquesina, i va tornar enrere, i va agafar la motxilla. Havia restat banyada per la pluja. Li va a estranyar, i va pensar per un moment que algú l'havia mogut de l'abric de la marquesina.
El taxista era amable, i endormiscat, va rebre el paperet de l'adreça de l'alberg, amb un somriure encalçat en una certa ironia. Va girar-se, i el seus ulls van fixarse en la xica de la terra, quelcom més que  una passatgera corrent. Amb tranquil·litat i un gest directe va dir-li en un anglés correcte: conec llocs millors a Torshavn per passar una nit o més, les que vullga vostè, que no és anglesa, per cert, va respondre's ell mateix. I la xica de la terra, deixar-se'n endur per la seua intuïció va dir-li que si, que li duguera a un lloc millor...que confiava en ell. A la fi, tenien coses en comú, com quedar-se adormits en llocs públics, va dir-li ella.
El lloc no era cèntric, com l'alberg on havia reservat vostè, li va dir el taxista mentres esperava un semàfor. Hi havia ben pocs, de semàfors en aquesta ciutat, pensà ella mirant Torshavn amb ulls encara adormits pel somni que havia tingut. Com si llegira, els seus pensaments, el taxista, un danés resident des de feia pocs anys a l'arxipèlag de les Feröe com li va dir després, li  preguntà, deixant-la a ella ben bocabadada, que si havia somniat alguna cosa per què ell si que havia somniat. Que quan li va despertar  pels colps de la finestra estant, ell estava somiant. I si le feia res que li ho podia contar, qu entenia que era quelcom privat i molt íntim contar somnis a una desconeguda. Però el trajecte fins les afores de Torshavn seria d'uns deu minuts, suficients per contar-li un somni que va deixar a la xica de la terra amb la certesa que no hi ha de casualitats en aquest món. Que l'atzar pot ser necessari i que mai existeix l'atzar més enllà del cercle polar àrtic.
(Continúa)

Amor i Ironia (XX) La repressió de les passions.

La repressió de la passió, mitjançant la racionalitat, és la via convencional trasmessa per l'herència platònica i pel dualisme cartesià. Raó oposada a passió. Com a dues realitats distintes, que s'enfronten en un duel que ha d'acabar amb el control de la passió. Aquesta pot destruir-nos i a soles hi ha excepcions molt concretes, com la dels amants que tenen llicència, en un espai i temps determinats, de deixar-se'n dur per la passió.
Freud assenyalarà que un control excessiu de les passions ens duu a enmalaltir. Tanmateix, s'ha de posar barreres, mòbils, a les passions, ja que en cas contrari la pròpia natura podria acabar amb la racionalitat dels nostres actes. És necessari, per tant, una educació il·lustrada del superego per dominar les passions...amb moderació.
A la visió que oposa Raó i Passió hi ha altres concepcions a considerar...Montaigne i Spinoza, per exemple. Començant per aquest últim, Spinoza entén l'ànima humana com una potència de la passió. La passió és la que ens fa viure... Tanmateix les passions poden moderar-se, enfrontar-se entre si, en un joc de passions on la dignitat pot moderar la sexualitat, per exemple. 
(Continua)

Boston, maig 2015

Passolini i l'esport: és l'opi del poble o té un potencial revolucionari ?

És l'esport, particularment el futbol, un anestesiador de les ments o té un potencial revolucionari per explorar? Es pregunta Javier Bassas a propòsit de recull d'articles signat per Pier Paolo Passolini entre 1957 i 1975, publicat per l'Editorial Contra  amb el títol Sobre el Deporte (2015). Cal recordar que Passolini era practicant amateur de fútbol i tifosi del Bolonya, equip de la ciutat on va nàixer. El traductor de l'obra, en un Postfaci intel·ligent i equilibrat matissa la distinció que realitza Passolini entre qui practica un esport amateur i qui contempla des del sofà l'espectacle, com un consumidor més. Al cap i a la fi, el practicant de futbol de barri porta la samarreta del seu ídol, entrant en l'espiral del consum.
Per Passolini el futbol té el seu propi llenguatge poètic, expressat en el gol i el regateig. I la passió pel futbol no pot estalviar la critica i la reflexió, l'endinsament en els cossos i en la ideologia competitiva que dona suport a l'espectacle de masses.
El potencial de canvi vé per la promoció de les infraestructures de l'esport amateur, i per la relativització de l'espectacle de masses com a gestió dels afectes, en particular de la circulació de missatges banals.

La xica de la terra (I)

Era, una volta en un espai i en un temps molt pròxim, una xicona, que llaurava la terra, per plaer més que per necessitat. A la xicona li deien la xica de la terra. Era de procedència urbana, i respirava la terra, però amb la naturalitat de qui li era pròxima als seus arrels. I tot va ser així durant un pam d'anys. A més  estava enamorada d'un llaurador de pensament primitiu, la qual cosa li feia topar, malgrat tot, amb la seua sensibilitat oberta i amb un desig intern d'origen misteriós: havia de viatjar
a un país ben llunyà. Eixe impuls subterrani, d'origen desconegut i persistent, li va fer tallar sense molts drames, encara que amb patiments conseqüents al desamor, i encetar la seua vida com a ésser lliure.

El seu primer viatge va ser cap al Nord d'Europa, molt al Nord, a les illes Fèroe, habitades des de molt antic per descendents de víkings i danesos. Malgrat la seua latitud són relativament suaus amb moltes pluges. En baixar del ferry que li va dur des d'Escòcia, fins a la capital Torshavn, va romandre en una marquesina solitària tot i esperant l'autobús. Es va quedar adormida.
En despertar va adonar-se'n que estava en un lloc obscur amb l'única llum d'un foc a la llar. Semblava una cova i no se sentia res excepte les guspires de la llar i un perol que cantava en un racó. D'esquenes una figura semblava remenar el perol i cantar una cançó. Aleshores, de sobte, la figura va girar-se. Però abans d'emetre cap so, la veu de la fosca figura va restar tallada pel soroll d'un llamp a l'exterior de la cova.
(continúa)

Thor Heyerdahl: L'Aventura d'esdevenir adolescent.

La expedición de la Kon-Tiki és el primer llibre del que tinc memòria haver llegit. Memòria juvenil, ja que altres llibres ocuparen la meua infantessa, però és aquest llibre d'aventures, és un llibre de viatges purs, el que ocupa la meua memòria conscient. La inmensitat de l'oceà Pacífic, amb unes nits on la solitud anava acompanyada de milions d'estels, sense més vida que la podia oferir la mar amb els seus riscos viatjant en un fràgil rai. Tot per la pretensió de mostrar al món que les poblacions de les illes del Pacífic podien, almenys en part, provenir de Sudamèrica, incloguent el misteri de l'Illa de Pàsqua, on part de la població eren barbuts de rostre clar, com els habitants de l'antic imperi Inca. I molt semblants als cinc noruecs, que gossaren encetar un viatge amb la intenció, o pot ser era una excusa, de posar a prova una teoria etnològica. Encara conserve el llibre que va ser objecte de la meua atenció emocionada quan tenia quinze anys. I encara vull mantindre el desig d'una aventura que no es pot ajornar: l'aventura de viure i viatjar.

Albert Camus citant Nietzsche a "el mite de Sisif"

"Quan Nietzsche escriu sembla evident que la cosa principal al cel i la terra es d' obeir durant molt de temps i en una mateixa direcció: a la llarga se n'origina alguna cosa per la qual val la pena viure en aquesta terra, com, per exemple, la virtut, l'art, la música, la dansa, la raó, l 'esperit, alguna cosa que transfigura, alguna cosa de refinat, de foll, o de diví" il.lustra la regla d'una moral de gran tremp.Però mostra també el camí de l'home absurd. Obeir la flama és alhora el més fàcil i el més difícil. És convenient, tanmateix, que de vegades l'home, mesurant-se amb la dificultat, es jutgi. Ell és l'únic que pot fer-ho.
Albert Camus El mite de Sisif. Traducció de Joan Fuster.

La xiqueta que no sabia escriure ( i VI)

(Continua del passat 13 de març)

El futur d'Estel ja no estava escrit per altres. Sols ella era capaç de llegir le ànimes escrites en els oracles amagats del passat. L'amor que havia sentit per un jove guerrer l'havia deixat cansada i després que ell la va abandonar, com un estúpid Teseu a la intel·ligent Ariadna, el seu cor va quedar exhaurit. Ara havia de refer la seua vida. Una nova vida com a guia espiritual. I la seua habilitat per llegir la va impulsar a escriure. Escriure cartes amb una única destinació: el seu cor fort i decidit a fer una nova vida com a xamana. Viatjaria al Perú, a la selva amazónica on aprendria les arts dels bons bruixots, a collir les herbes protectores. Encara que, com el seu mestre Vincent Vincent, les seues cures no serien amb herbes sinó amb  el pensament. Amb la seua ment poderosa encetaria cants d'enyor i de futur i amb el seu alè sanaria tots els cors perduts que havien oblidat d'escriure la seua pròpia vida. Per què escriure és recordar...FÏ

què és l'inconscient col.lecctiu segons l'Encyclopedie of screewriting:una joia.

Collective Unconscious Collective Unconscious, is a psychological term, coined by psychiatrist Carl Jung, describing the notion that an entire species of living organisms can communally possess latent memories underneath the conscious, separate awareness of individuals. It explains that our existence at this point in human history is informed by subconscious memories passed down to us from previous generations that go all the way back into our collective human history, if not farther.
EXAMPLES: If Carl Jung’s ideas of the collective unconscious are to be believed, then it would explain how audiences are capable of empathizing with characters in movies that exist far back into the past. Why? Because despite being separated by time, humans can still empathize with real and fictitious characters from the past because we unconsciously understand what it was like to exist in a different point in our collective human history. Not only do we empathize, but we sympathize as well–since no matter how much time passes, human beings are essentially still feeling the same emotions: love, hate, passion, anger, happiness and sorrow. Not only do these emotions happen to us, as people, everyday, but they happen to everyone, everyday. And have happened to everyone, everyday, as far back into human history as you can go–which means there is still an emotional connection between us and anyone who has ever lived; making the past an infinite resource for movie-material. A scene in the midpoint of the 1988 animated film AKIRA, the characters Kaneda (Mitsuo Iwata) and Kei (Mami Koyama) literally have a conversation about the physical nature of the main character, Akira. The characters go so far as to, in essence, discuss Jung’s theory of the collective unconscious in regards to all human existence; that memories can be inherited generation to generation, and
that life itself is a continual process that has been ongoing from the very first single-celled organism. In 2001: A Space Odyssey (1968), the audience is introduced to a tribe of nomadic, cave-dwelling ape-men who symbolically represent mankind’s distant ancestors. At the onset of the film, this tribe of early sapiens are upon the verge of extinction–they are starving, thirsting, and are a leopard’s target for an easymeal. Despite that this tribe of foragers aren’t human, it is still easily understood that they represent us because they are what eventually will become human. Therefore, as an audience, a part of ourselves is anthropomorphized into these characters and we relate to their desperation to find food and gain intelligence. This leads to our understanding of two things when they learn to use bones as weapons: that necessity is the mother of invention, and that death and war have always been a precursor to our growth and knowledge as a people.

La xiqueta que no sabia escriure (V)

(Continua del passat 15 de febrer)
El somni d'Estel era un somni d'estiu, amb el balanceig de les fulles argentades moguent l'aire de la migdiada, restant entre la son i el cansanci i els ulls aclucats,  estava endormiscada a sota una olivera, tan antiga com un parell de segles,quan li va despertar una lleugera caricia d'un cant d' ocellls, com una música que es podia reconèixer en el cor de les ànimes pures.
D'entre els pardals hi sortia un xiuxiuxeg amb un clar origen: una cardenera, que sobresortia diligent del grup, que li parlava a cau d'orella dels secrets de la natura. D'entre altres misteris, com li va revelar, sobresortia un, que el seu destí era convertir-se en una mestra molt especial: mestra de xamans ja que ella tenia poder i influència per a sanar amb les seues mans i havia d'escampar arreu eixe poder per sanar als malaltes del cor pensant: i extendre el seu amor a tot arreu entre les ànimes del seu desamor. És tractava de seguir el principi que l'amor fa girar el món i sols cal aprofitar eixa energia per donar impuls a la sanació de les ànimes perdudes.
 Ara bé, la cardenera, sens dubte una fada disfressada, li va dir, de forma tan discreta que les fulles de l'olivera que estaven a prop no pugueren escoltar-la: tot xaman ha d'aprende d'un mestre i no ha de dir-li a ningú, ni al mateix mestre que li faria de guia, quina era la seua ferida...Cal pensar que tots els xamans veritables amaguen un ferida vital que ha conmogut les seues vides. La ferida d'Estel sobresortia al si de les boires del passat  aquesta és però, una altra història.
Una fina pluja va començar a caure d'entre els bancals d'oliveres arcaiques i despertaren a Estel del seu somni, Ara ja sabia què fer amb la seua vida...mestra de xamans. Abans, però, ella havia de buscar un mestre i encetar un nou camí. Voldria Vincent Vincent ser el seu mestre? Hauria de viatjar a l'Amazònia Peruana per saber destriar entre els veritables xamans i els bruixots de mala lluna? Podria perdre la seua timidessa i guanyar forces per encetar el seu destí?
(Continua)

Houllebecq..idiota....

(continúa del passat 3 de març)
Em permetran l'insult ja que és un elogi en el fons...per haver, tan sols en una novel.la mediocre, tret tos els fantasmes de la por atàvica de la islamofòbia convertida en l'oposat...l'elogi de l'autor francés a un islamisme "moderat" com a "necessari" canvi cultural de la decadent Europa mancada de valors morals: al final de la novel.la, el protagonista, un escèptic professor universitari inicialment jubilat, torna a la universitat islamitzada pel nou règim, pagat amb finançament saudí, convertint-se a l'islam per l'instint de adoptar la poligàmia, per l'esperança  de rejovenir creuant-se amb joves alumnes. Polígam i sotmetent a les dones, eixa és la clau del títol de l'obra: submissió de les dones. Ben vist el llibre és poc recomanable tanmateix la estupidesa humana no té limits i l`he hagut de llegir per poder opinar sobre l'inconscient acumulat de rancor i menyspreu contra l'esquerra, en general, i el feminisme, en particular, que pot llegir-se entre línies.

Houllebecq, un idiota..

L'escriptor francés Le Clézio va defensar la idea d no comprar el llibre de Houllebecq Sumisión,però s'ha de llegir per vore la idiòcia del misògin autor d'èxit. En Insumisión una república sense laics, derrotats com l'esquerra marginal, resta en mans d' un nou règim islamista, on un   partit  islàmic esdevé vencedor de les últimes eleccions democràtiques a França. La hipòtesi resulta esfereïdora? No  és més temible, per realista, una victòria de l' extrema dreta?  Una educació islamitzada i la submissió de les dones són les conseqüències més directes del nou statu quo. Per què esdevé impossible la tesi?  (Continúa)

100 anys del naixement de Joseph Campbell

Joseph Campbell va nàixer el 26 de Març de 1906. Va dedicar la seua vida a l'estudi dels sistemes simbòlics, que consideraba creacions naturals i, per tant universals, la seua difusió explica la seua universalitat entre les ments humanes. La racionalització i el progrés les han arraconat a l'últim lloc segur: l'inconscient, apareixen als mites religiosos primitius però també als nostres somnis: el sol i la lluna, el cel i la terra són presents al nivell oníric no ja com a mites explicatius sinó com a tasca de l'heroi modern que ha de donar-los nova llum: l'exili al que s'ha pogut sotmetre la terra, amb l'anorreament de les estacions amb el canvi climàtic, ha de produir un nou renaixement de la natura?
Una reconciliació de la ciència i la tecnologia amb la natura segmentada i destruïda?

Toni Negri: pot el poder substraure les persones?

Seguint Marina Garcés en l'article que analiza en l'obra Filosofía inacabada 2015, la filosofia de Toni Negri, La Gent, d'on traduïrem "multitud" pot substraure's del poder al creuar Marx i Spinoza.La Gent és el nom de la potència: els cossos, en el seu desig de transformació en tres dimensions: produir allò comú en règim d producción biopolitica, la lluita contra la guerra i el seu sistema de dominación imperial, i finalment la concreció de la Gent en la política de les institucions, situació que és objecte d'estudi per part d Toni Negri a hores d'ara.

                                       Les èllits veganes són les noves constructores d'un món
                                       més just? Quin és el significat polític del vegetarianisme?

La Lluna ens fa abraçades

La Lluna vol que ens estimen,
Com a desvel i descobriment.
La Lluna ens segueix la mirada
Sempre atenta com un seguici
Al cap i a la fi és una fada.
La Lluna té un esguard
Que mai es distrau
D'allò important al si del baluard.
La Lluna riu, sempre riu,
Esdevé fluïda com la corrent d'aire
On contenta hi viu.
La Lluna m' ha despertat
Travessant el teu pati
Despullat ha recordat el sommi:
Les teues besades ha fet vèncer
El record de la benaurança
D'una trobada impossible d'empènyer,
Entre finestres a tots abasta.
El reflexe girat ens acosta
A tota certessa un dia com avui
que han dissortat tants sacrificis
De dins del cos al si de la pell
Ens trauran dels maleficis.

La vida pot canviar en un instant.

El Minotaure respira tranquil a l'entrada del laberint. Està remugant i pensatiu. Qui coneix la seua  història sap per què va deixar de menjar carn humana, transformant-se en un vegetarià certament flexible. En alguna ocasió devora algú que s'atreveix, ja siga per què s'ha perdut al laberint ja fos per què encuriosit té la gosadia d'internar-se en l'habitatge del monstre, per ignorància o per mala fe. Tanmateix el seu aliment bàsic són les roselles que envolten el palau on es troba el laberint, construït per l'arquitecte Dèdal amb la intenció de fer impossible l'eixida del monstre. Intenció que es queda allà. Molts canvis ha patit l'escenari on hi viu el Minotaure.

Tots coneixen que el Minotaure entra i ix del laberint al seu albir. Els veïns de Palau estan acostumats a la presència de la bèstia, que a hores d'ara sembla un ésser gegantí però sense poder ser cap amenaça, ja fa temps que esdevé una imatge familiar. Els xiquets i les xiquetes corren al seu voltant quan el Minotaure ix a donar una volta o encetar algú del seus viatges. A voltes passen mesos fins que torna a l'illa de Creta, restant el laberint desert, navegant en el vaixell que el rei d'aquest reialme llunyà va posar a la seua disposició. El cap de tots els illencs, és un rei solitari que va topar amb la frustració de vore'r el seu projecte de sacrifici ritual interromput per la conversió del monstre al vegetarianisme.

(continúa)

La xiqueta que no sabia escriure (IV)

La xiqueta que no sabia escriure (IV)

Arribaren el bruixot i Estel a cas del mag, en realitat era un xaman que havia treballat d'oficinista fins que va abandonar-ho tot, viatjant a l'Amazònia Peruana i aprenent dels xamans bons. És cert  que també hi ha de roïns, però aquestos sempre fan ús de plantes verinoses, contradint l'etimologia de farmacón, que vé del grec, i vol dir allò que mata i de forma simultània allò que cura. Segons els mestres que va tindre Vincent Vincent, el xamans roïns poden fer màgia negra amb plantes que sempre són i seran verinoses com la toé, la camallonga, la bobinzana, y otras muchas que espentaren a Vicent Vincent a no practicar el xamanisme amb cap substància psicoactiva sinó sols fent ús de l'esperit que pot moure les emocions i per tant, el cos.

La casa del bruixot era un petit habitatge de dues plantes en un carrer tancat dins d'una illa de cases. Amagat entre plantes que cobrien la façana de la vivenda el seu interior era ple d'objectes elegants i misteriosos, com els d'un palauet estil renaixentista: un gat de drap que cantava tangos, un xiulet de la selva que deia uiuiuiuy i un buda verd amb la boca oberta. El mag va acollir Estel al seu estudi, va seure-la còmodament i va quedar-se al seu costat fins que ella va quedar-se dormida amb una son profunda i sanadora. Per què sonmiar és la via per sanar...
(Continúa)

La xiqueta que no sabia escriure (III)

(continua de la segona entrada del conte el passat 24 de novembre)

El bruixot calb d'ulls color clar, li va dir:
- Per superar les teues por sols tens que acostar-te a llegir i escriure sobre les ànimes que volen ser llegides
- Què vols dir?- Va dir ella astorada per l'aparició d'aquell personatge -Qui ets tú i com t'he diuen?
  Jo no t'he cridat. Com saps què tinc por a escriure?
- Ho note per què no mires a l'horitzó ni als ulls de la gent i ajoques la mirada avergonyida. Va dir el bruixot creuant els seus braços. Em diuen Vincent Vincent, sí dues voltes Vincent, i sóc el cap del cercle xamànic d'aquesta contrada, et convide a un cafè i a explicar-t'ho tot tranquil·lament.
- Ho sent, senyor Vincent Vincent, però no puc deixar a mon pare a soles i he de collir les olives del seu hort, respongué Estel, que estaba dolguda per la invasió de la seua intimitat per un estrany que al cap i a la fi, per molt bruixot que fóra, era un estrany.
- T'enganyes dues voltes, va dir el bruixot, ens coneguem de vides anteriors, una vida anterior on fórem amics. I a més a més t'enganyes amb el teu pare. És major però podrà eixir-se'n. Les teues germanes poden ocupar-se. Portes anys sacrificant-te per ton pare.

Estel estaba torbada. Per a més intimidació el bruixot, pot llegir els seus pensaments. Sense el seu permís. Però la mirada profunda del bruixot li va provocar certa sensació familiar...Si pot ser es coneixien...d'una vida anterior, no sé. Encara que és possible...si  creus en la reencarnació... aleshores Estel va deixar el poal ja ple d'olives a vessar al terra fangós de l'hort i va acostar-se a son pare per donar-li un gran bes tot i duguent-li a cau d'orella: "t'estime però necessite viure la meua vida i no la vida dels altres" I acompanyada per Vincent Vincent abandonaren l'hort i després el poble, per tornar a agafar un tren de tornada cap a la ciutat, ja de nit entrant. Amb el record de les oliveres plenes de fruits que pot ser mai ningú collirà, quedant escampats com a les restes d'un estrany trencaclosques. Si algú es capaç de reescrire-ho, i recomposar les figures que s'endivinen, es capaç de conquerir el seu futur, I Estel, al si del seu cor, sabia que podia ser lliure i trobar el seu camí.
(continua)

Adorno-Horkheimer Dialèctica de la Il.lustració: Ulisses i la divisió del treball.

A Dialèctica de la Il.lustració Adorno i Horkheimer configuren uns prehistòria del racionalisme occidental on a la Odissea de Homer ja es produeix una divisió del treball: tret característic del capitalisme. Ulisses, l'heroi individualista i ple d'astúcia, sacrifica les seues mans per obtindré plaer a l'episodi de les sirenes, monstres femenins que canten les seues aventures per encandilar-lo cap a la seua autodestrucció. És plaer sense mans ja que va nugat a pal major mentres els seus companys treballen físicament sense obtindré cap plaer ja que porten les seues orelles tapades. La divisió del treball, entre res extensa i res cogitans, entre pensament i acció, allò físic i allò psíquic, representa un dualisme que ha marcat la nostra història des de Descartes, i que continúa, malgrat les evidències en contra, a hores d'ara, a la ciència i la cultura. La nostra imatge mental separa allò psíquic, la ment incansable capaç de foradar territoris ben llunyans d'allò físic i aquesta separació es materialitza en el treball capitalista i àdhuc en la societat digital. Malgrat que l'especialització proclama la seua eficàcia tècnica, n'és una excusa per concretar de forma velada l'explotació en el treball. Si a més a més incloguem la divisió sexual del treball, tindrem de forma creuada un intens sistema d'explotació on la natura amenaçant queda reclosa i explotada i on les dones són sirenes. Una amenaça tan lluent que s'amaga al si de la dona real el fantasma d'una natura que pot acabar rebellant-se en forma de canvi climàtic o catàstrofe mediambiental.

Nuria Cadenes, "El banquer" una biografia-novel.la imprescindible sobre Joan March.

El banquer (2013) de Nuria Cadenes és un llibre dens amb la complexitat d'un personatge, el banquer Joan March, sota l'ombra de la seua força i el seu tarannà cruel i lluitador. Individualista liberal i oportunista, el llibre es copsat des d'un prisma de perspectives on la veu interior de cadascun dels personatges s'apodera d'un escenari ple d'imatges, on passen totes les seues vides entre la recança pel poder, les emocions i el seu paper en una societat, la mallorquina des de principis de segle XX, plena de conflictes socials i econòmics Tanmateix, la densitat de perfums i pudor a negocis poc legals, hi ha una linia continúa que passa del contraban als negocis de la usura bancària, és un tret que identifica una obra plena de girs. Tot i respectant una modulació que transforma les obsessions del personatge principal: Miquel Lluc, el nom que serveix per vorejar la no-ficció amb la ficció d'un llibre d'una autora que treballa el llenguatge amb una força, amb la força d'un llamp que descobreix durant un instant una realitat múltiple i alhora coherent: la vida humana, amb la seua violència i els seus fets que codifiquen una identitat malaguanyada.

A la mujer del mar

Arribà una veu,
Lletrejada amb tempteig
I sense



             Espai.


Per arribar a les teues abraçades
Vaig creuar un oceà de dubtes.

Per estimarte vaig buscar el teu esguard
Sense deixar de cantar l'aurora de les nits


Sent no poder estar al teu costat.
Mai serà tard però,
Si les besades que anuncien
La teua mirada d'àngel
De tristessa passada,
Van a creuar-se en un
Hola! Per fi! que ens sacseja
De tots els insonmes profunds.

Ara note els teus batecs
Al damunt sobre el teu ventre càlid
I note la teua respiració pausada tranquila.

Soc feliç i tinc el somriure feliç
Al bell mig de la platja i els ocells
Cantant el teu nom:
Dona del mar...color cel...pell suau
Com les eixides del sol allargant-se
A l' estiu que ens escolta.

Pau Larren.

James Hillman, allò visible i invisible.

"Les grans qüestions fonamentals de la filosofia es mostren sobre la relació entre allò visible i allò invisible. Les nostres creences religioses separen el paradís de la terra, aquesta vida de la vida de més enllà, i el nostre pensament filosòfic talla aquestes qüestions, apartant-les i oblidant la pregunta sobre
quines forces poden resodre l'escletxa entre allò invisible i allò visible...Hi ha tres ponts tradicionals: les matemàtiques, la música i els mites. El misticisme pot ser considerat el quart. Tanmateix el misticisme uneix allò visible amb allò invisible; totes les coses són transparents..." traducció de Pau Larren de The Soul's Code.In Search of Character and Calling. Escrit per James Hillman. (1997)