La Dama del Llac (i VIII)

La Dama del Llac (i VIII)

La nit, seguida d'una altra nit, es transformà en abraçades que feren bategar els cors de l'artista i del barquer. Al mateix ritme. El barquer s'inclinà els seus llavis sobre la Dama, que es debatia entre la inclinació dels sentits que cremaven i l'interior del seu cos, complagut, de feliç estimada, com a criatura celestial que era. I la indecisió del futur marcat per l'aranya, que  havia de tornar al fons de la imaginació.

Els núvols que havia dibuixat la La Dama s'extengueren com a fils de gingebre sobre l'horitzó. Deixaren enrere les aigües i el llac remant pausadament però amb ritme decidit. El castell quedava enrere reflexant-se a les glaçades aigües com un espill. A l'altre costat de l'oceà els esperava, entre badalls i les preses la velocitat de la gran Poma, amb els seus boscos metàl·lics de gratacels arrapant el nou capvespre. (Fi)

La Dama del Llac (VII)

La Dama del Llac (VII)

Y el vaivé de la barca fa sotsobrar als amants. La força de la passió a espentat la barca en direcció al castell semisubmergit al mig del llac. Ës el lloc habitat en ocasions especials per la Dama. Ningú podia vorer qui vivia al seua interior. Al capbussar-se els cossos, són atrets pel magnetisme de les roques que envolten el Palau de la Dama del Llac. L'aigua els arrosssega fins la porta on vigila el gos de tres caps. Al'inici no reconeix a la seua propietària. Però al adonar-se'n del seu error enrolla les seues tres llengües com a forma de salutació. Ja a l'interior del Palau apareix un gran saló entapissat per escenes d'una cacera de cérvols:" ës per fer memòria de no menjar-res que tinga ulls" diu la Dama per explicar tal aristocràtica decoració. Amb el foc de la llar se eiuxuguen els seus cossos abraçant-se com mai ho havien fet abans. Més  tard ella prepara un té maragda. I es disposa a dibuixar sobre un gran full els seus pensaments. El barquer, pel seu compte tria un llibre escrit per Paul Auster. Es tracta d'un assaig on es recorda que Saint Exupéry va escriure el Petit Príncep en Nova York, Formant part d'una comissió que pretenia que els Estats Units entraren en la II Guerra Mundial contra els nazis i abandonaren la fins ara neutralitat que era majoritària entre l'opinió pública nordamericana. (Continua)
                                 

La Dama del Llac (VI)

La Dama del Llac (VI)

En un racó del Llac s'obri un forat amagat a la mirada dels curiosos. Els núvols llisquen sobre el disc lunar acaranonant-lo de forma tímida. A la llum de la lluna el barquer defensa la seua secreta cova on té al monstre caçat amb xarxes maragdes. L'aranya desplega la seua amabilitat de peça objecte de cobdícies però tancada. Pescador i aranya conversen en un racó mentres els ciris tremolen sobre les parets de la cova. "Segons un filòsof italià" afirma amb vehemència el barquer mentres fa carícies amb els seus dits grossos la boca d'una copa de ví "les aranyes tenen un cap pensant molt tenaç però llegiu pocs llibres" i conclou el pescador "quedeu enxarxades en les vostres pròpies argumentacions que queden com una materia polsosa que se vos cau de les mans" L'aranya, amb el seu ull entreobert i pareguent estar adormida, pel vi o pel cansanci, respongué: "Els human topeu tantes voltes amb la mateixa pedra que les pedres vos odien de tanta topada.
La Dama del Llac puja a la barca del pescador amb la timidesa d'una trobada, envoltada per les dificultats de coneixer'se en la distància d'un temps ja passat. No es miren, sols la perspicàcia dels ulls d'ella es fixen en els cabells al vent d'ell. El barquer li dona l'esquena per remar i endinsar-se en la  superfície del llac, d'aparència tranquil.la. Els seus pensaments li fan espentar els rems. Ella  es fixa en l'esquena de nadador del pescador "en quines aigües haurà nadat aquest pescador" es pregunta ella bocabadada. D'una manera sobtada s'enfosqueix el cel de núvols que assenyalen una amenaça de tempesta negra. Els cels es tanquen per a descarregar sobre el llac i els valents ocupants de la barca  que prompte queden banyats de fred als peus. Per fi es  creuen les mirades en una abraçada que els dona calidesa i tendresa. Mentre l'abraçada es transforma en un bes,llarg i contingut, al principi, per a tornar-se entre llavis que,submergits l'u a l'interior de l'altre diuen estimar-se en el desig sacsejat per la tendresa. Una abraçada més i el cel tornar a obrir-se, i el capvespre calfa els cossos que s'endinsen al fons de la barca revolicant-se, acostant-se els cossos més en una brandada on el lòbul de l'orella d'ell es mossegat mentre s'endinsa els últims rajos del dia en el cos de la  Dama. Les carícies mouen l'interior dels cors, fins ara en una pausa letàrgica, besant-se provoquen el sacseig de la barca que pot afonar-se. ^Però el ritme és pausat, i el la despulla amb la tranquil·litat d'una tempesra que desitja entrar en ella. I ho fa espai, per arrancar-li la falda i agafar-la amb el poder de les mans que acompanya la llengua llepant-li d'un extrem a l'altre de l'esquena atordida.  (continua)

                                                 

,

La Dama del Llac (IV)

La Dama del Llac (IV)

Ara ja sabia que el seu pretenent encara l'estimava. Tanmateix, sols ella, i ella de forma lliure, podia llevar els fils que encara la nugaven al Llac. I de forma cartesiana pren una ferma decisió: Qui no existeix, no dubta es diu cap al seu interior. S'alça del mig de l'habitacle i en la paret del fons comença un dibuix. Una figura animal comença a pendre forma. Una forma d'abella, amb un agulló acerat i unes ales ràpides amb capacitat de d'aprofitar el vent de l'oest. L'abella, amb unes dimensions  gegantines, es fa de sobte viva mentre desperta de l(a ment que la imaginada: la ment de la Dama, el somriure de la qual transita les emocions des de el racó més amagat del seu cor fins la piel suau que fa nàixer tots els sentits. En la paret d'enfront d`on ha dibuixat l'insecte brunzidor dibuixa un gran forat per on ix a llom de l'abella, fugint de la lluita de la que es sap, carregada de raons, que eixirà victoriosa.

El tribunal, a la porta del qual tot el poble espera un veredicte, amb el supòsit que no ha hagut deliberació: han declarat culpable a la teixidora i artista. I a la pena màxima. És condemnada, en absència, d'un judici ràpid amb l'espenta de la por dels ignorants. A l'eixida del sol s'executarà la sentència: tallar-li les dues mans, cosa sinistra per a una artista. (Continuarà)