Prou!

"Prou" va dir ella, "tu no saps estimar ningú",
va dir amb veu autoritària la princesa,
"de tants miralls que thas reflexat no coneixes
el teu veritable rostre" va respondre ell.

Atles el titan tremola de por

Atles tremola de suportar el cel amb els seus propis muscles.
Ni la visita d Heracles pot fer-lo dissuadir.
Aguantara fins al final, dels seus dies.

A propòsit del film Ida

La protagonista, una monja d clausura i òrfena viu la història

 amb la naturalitat

de la innocència mai perduda. Els matissos grissencs

d'un film cristià en blanc i negre son tan hermosos com

la cabellera amagada pèl-roja. Quan ella sent "Naima" per

primera volta amb la seua vida sembla q l'encaustrament

s'acabaria...però

Siri Hustvedt i les expectatives

L'escriptora Siri Hustvedt agafa la tassa de café
amb les expectatives farcides de percepció inconscient.
Dificilment vegem quelcom diferent d'allò que estem predisposats
a veure.
Sols quan topem amb alguna cosa realment nova
es produeix un esclat
que desactiva aquesta tendència rutinària.
I allò nou és a punt de produïr-se en la meua vida.
O no és realment nou?

La Filla del Minotaure

La Filla del Minotaure mira complaguda
els fills eixerits de Leonora.
Han vingut de visita i ara tenen una qüestió pendent:
Com els teus pares deixaren d'estimar-se?
La Filla del Minotaure i la Dama del Llac medita asseguda
mentres els seus records s'amunteguen al seu petit cap
amb les banyes daurades d'experiència.
La resposta va ser sense contemplacions:
"els meus pares no sabien estimar-se. Ambdós
eren sensibles i llunàtics. Ella era preciosa i es sentia
frustrada i decepcionada amb ell. El va estimar però li va
prohibir dir la paraula "Amor". Aquesta prohibició
li va fer caure en braços d la princesa Rhània.
La princesa de Nayarit era astuta. No s'aturava davant res.
Era molt hermosa però la seua fesomia es transformava
totes les setmanes. Un culte que l'adorava protegia
la princesa Rhània dels atacs dels mascles cada volta més
agressius del seu entorn. Ella necessitava el Minotaure
per tal de poder creuar l'oceà i visitar al mestre Ojo de Oro
que prompte moriria en París.Aquesta però, es una altra història.

Yahvé no té sentit de l'humor. I Jesús tampoc.

Que els monoteismes no accepten la sàtira ni tenen sentit de l'humor és quelcom demostrat. A El nom de la rosa de Umberto Eco tots els crims que esdevenen a la novel.la són provocats per la recerca d'un llibre desaparegut d'Aristòtil sobre el riure. Jodorowsky fa esment a una escena del Gènesi on sembla ser que Yahvè riu per una ocurrència d'Adam. Hi ha tantes ocasions per riure a l'Antic Testament i ningú riu però. Al Nou Testament encara és més greu que el fill de Dèu no riga mai. No és riure humà? Per què Jesús no riu. Ni somriu. És realment sospitós.

quartier

y un rio d cinturas corre a su muerte suave
sobre los autobuses,el amor y los diarios
cayendose en la vida dislocada....
JULIO CORTAZAR

Vespre de pluja a l´hivern.

Un vespre de pluja freda a l`hivern.
Buscant la calforeta de les teues abraçades
a la recerca d'una amistat que ens fa més forts.
Les teues paraules són netes i sense artificis.
T'explique que el meu amor és vora els cims
de muntanyes glaçades o potser a l'atlre costat
de l'oceà profund. Que el meu amor s'ha transformat
en un bosc impenetrable per als ofidis.
És tan agradable sonmiar que estem junts tot i estant
a la pluja prop dels nostres cors.

Certesa

La certesa del seu sentit comú
era el més agradable
dels seus sensesentits.

Tristesa amagada.

A les envistes del territori que amaga la meua tristesa
el cos fugaç tremolant pel fred al meu cor
he hagut de prendre una presa d posició:
d'enlairar-me amb destí desconegut.
No estic fugint de res excepte d mi mateix.
Ara per fi albire la fi d tots els somnis,
i puc mantindre el teu esguard
amb l'expectativa de ser el que sóc:
un personatge sensible a la bellesa
i trencat per la possibilitat de l'errada en estimar.
Ara per fi soc lliure.

Ludopatia

Els números atrauen com un magnetisme animal la mirada perduda del jugador.
Sempre insatisfet la boleta siempre cau del costat de l'enemic: la ment obsedida
 per un èxit que mai arribarà.
Amb el cos glaçat

La nissaga familiar amaga

una darrera sorpresa: un cop d'atzar farà enmudir als escèptics.

Adoració

L'objecte de la nostra passió no és un objecte passiu.

Quan aquest objecte ens conmou és per què te vida pròpia.

Si l' amor és correspost i amb molta frequència fem lamor

ens trobarem amb l'atzucac d  triar entre passió o rutina.

I una volta aconseguit l'objecte del nostre amor...toca abandonar-lo.

Ara fa un any,el 2 de febrer de 2014

Ara fa un any, el 2 de febrer de 2014, tot i donant per bones les proves de so inicials, el Minotaure
Vegetarià sortia en un viatge, com el d'Ulisses cap a Ítaca, q va fer més voltes com el seu cor nòmada.
Les pàgines del Minotaure són el mirall dels meus sentiments filosòfics, de les meues visions, de la meua experiència amorosa. Ja se sap que qui riu l'últim...és que és més lent. I que un optimista es aquell que té poca experiència. Jo pèrsonalment, em trobe un punt intermediari, entre el cel i l'ínfern, entre la poesia i la prosa, entre la calor o el fred, allò dolç o allò salat...m
El Minotaure a evolucionat des de l'aforisme i la filosofia de la vida a l'exposició de l'experiència personal i amorosa sense prejudici i amb suficient ironia com per tindre la suficient distància per meditar sobre la necessitat de la passió i els seus riscos.
Ara el Minotaure vegetarià enceta una nova etapa. La difusió actual és important, vora 9.000 visualitzacions de pàgina i receptors habituals, a més dels europeus són els nordamericans i xinesos. De moment no avançarem notícies. Els pròxims dies vorem...si el Minotaure abandona definitivament el laberint.

T'Estime, mare

Ara fa onze anys i la teua mort va ser
com les espurnes del glaç d'un allau d neu
clavant-se al meu pit.u
Ara no puc respirar.
M'ofegue.
Pense en l'hospital on t'assassinarem
i en les putes monjes q te dugueren a la mort.
No puc creure en una religió q guarda com a arma
contra les persones la crueltat d'un acarnissament
terapèutic. On és la compassió?
Et veig en la vida futura
feliç tocant al piano la seua cançó favorita:

Johnny Guitar.