El Maldecap

El Maldecap.

Un pensament que et taladra les teues genives, i tot llançant-lo des de una altura considerable : és la teua consciència. Cóm desfer-se de l'Ego moral, previsor i represor, purità i econòmic, significa una ambició que ha de ser plena de gestos profundos, inconfusibles. Determinats moviments privilegiats podrien ser acusats de ridículs, forassenyats i perillosos. Especialment per a la mateixa víctima-protagonista. La innocència de la Estètica ha estat, tanmateix, el parany de molts individus, amb els budells plens de vents poc essent lliure i amb complaença d'espontaneïtat. I tot acaba. Anunciar una flamarada de metà. D'aquesta manera, determinats individuus, un 20% segons les estadístiques, tenen la peculiar forma d'expressar-se, que no és obligatòria, essent lliure i voluntària. Encara que sabem que tot allò que ens envolta, l'exterior, i el nostre cos, que pot envellir menys o no amb certa acceleració, i, per fi, la nostra ment de la qual forma part  la nostra consciència, tot absolutament pot comercialitzar-se. Aquesta evidència del postcapitalisme no hauria de provoca-nos cap angúnia.L'intercanvi d'objectes i de signes lingüístics, sempre ha estat senyal de civilització. Comerç de paraules, de volers i intencions. Malgrat tot, llançar la teua consciència, com escopir per la teua finestra sempre provoca emocions, emoció d'infants. Com de la paradoxa en la que actualment treballen molts científics, socials i especialistes en neurociències: pot tornar-se la saliva voladora contra teua, i rebre un impacte sobre el teu rostre?

La revenja d'Ariadna (i VI)

La revenja d'Ariadna (FINAL)

Just al bell mig del centre del laberint, el mostre Minotaure, ferit de mort, i el seu assassí, l'heroi Teseo, a ulls dels sacrificats d'Atenes, es troben cara a cara. En un racó, Ariadna, que ja fa temps va perdre l'amor per Teseo, en entendre, de cor sencer, que ell no estava ni de lluny, interessat en ella. De fet el mite conta com la va abandonar en un illot desèrtic. El mite narra com la va arreplegar Dionisos i la va fer seu, en recompensa per la seua bellesa. André Gide, en un relat escrit amb que traspúa misogínia, explica que realment Ariadna era, massa amiga del vi i que la realitat va ser diferent. De forma que la realitat és sempre diferent del mite. Però, en aquest cas va més enllà. Ariadna, avançant-se als esdeveniments, escrits, va donar-li la volta al calcetí i va muntar la seua revenja sobre uns fets sols expressats al mite...Ariadna va escriure la seua pròpia història: va enganyar al seu propi pare, el rei Minos, i als habitants de l'illa de Creta, endinsant-se al laberint en tres o quatre ocasions, ja coneguem com la traça embolicada del laberint estava dibuixada en les petxines que portava al coll penjant, i va trobar una amistat en un monstre que esbufegava sang per les seues fosses nassals. Tanmateix el monstre, temut i respectat, però també objecte de burles, estava cansat, Però, el Minotaure, captivat per la bellesa d'Ariadna prompte va abandonar el seu paper de monstre devorador que menja carn humana.  La bellesa, covertida en amor,  pot canviar el món i els cors, amb un llenguatge,  que moltes voltes s'enfronta al que llenguatge en que està escrit el món: el llenguatge dels poderosos i dels vencedors...fins ara. De la mateixa manera que les sacerdoteses de la Creta arcaica pegaven bots de cara  als bous sagrats, com mostren les pintures del palau de Knossos, Ariadna va vèncer, primer per la força de l'astúcia, i després amb les raons,de vèncer al mascle Teseu, que en veure's perdut al mig del laberint i sense possibilitat de tornar a l'eixida, va fugir de continuar la batalla amb el monstre. Ni tan  sols va vore'r la presència d'Ariadna, amagada en un racó del centre

del laberint. Ja que és sabut que els mascles ni escolten, ni deixen parlar, ocupant tot el territori de poder. Fins que, la nova Ariadna fa amistat amb el nou Minotaure, el Minotaure que deixa de menjar carn humana i es fa vegetarià. És el Minotaure vegetarià.

La revenja d'Ariadna(V)

La revenja d'Ariadna (V)

El so de la pluja va quedar lluny com la llum del dia en endinsar-se Ariadna a l'interior del laberint, junt al gat blanc, que no va deixar de ser el seu talismà. Ariadna va seguir el fil deixat per Teseo seguint els seus passos, al principi tremolosa, després decidida. Sabent que havia desobeït totes les lleis dictades pel seu pare, el rei Minos, contra l'entrada de dones al laberint. Excepte les que anàvem a ser sacrificades, clar està, a la golafreria del monstre. El primer que va fer Ariadna va ser agafar una torxa. Era estúpid pensar que en la foscor podia sorprende al monstre. El minotaure vivia a les profunditats del laberint i els seus ulls lluïen en la foscor, entre la negror d'aquelles parets de calç i sang. Teseo va demostrar ser un estúpid al endinsar-se a fosques. De la raça més estúpida dels hòmens, va pensar ella. El segon gest va ser tallar el fil que ella mateixa havia lliurat a Tesseu i nugar l'altre extrem al coll del gat. Per tranquil·litat d'ella i confiança cap a éssers com els gats, que estimen els passadissos i els forats. Amb aquest pas el Minotaure acabaria amb Teseo. El cervell del monstre era més humà que el de molts jutges i reis, tenia una estructura molt semblant al cervell amb les seues circumvolucions, a l'estructura del laberint. I aquest  dibuix era escrit a les petxines que penjàvem  del coll sobre els pits rosats d'Ariadna. Ella, a més, tenia el recorregut escrit a la memòria. No li calien ni fils ni cordons umbilicals. L'heroi restaria peerdut per sempre al món interior.Molt prompte les banyes de bronze del monstre anunciarien el seu final anunciat. La pols anava tapissant tots els racons, totes les parets. Giravoltes, creuaments, passadissos i cruïlles entabanaven als mortals però no a Ariadna, amb la seua ment preclara i decidida. Quan el brunzir de la batalla li arribà del centre del laberint seria el moment de llançar la seua revenja..

La revenja d'AriadnA (IV)

La revenja d'Ariadna (IV)
La llibertat d'Ariadna és assegurada, o això pensa ella, des de que el seu amor per ella  va fugir en l'últim viatge a Thassos. La confiança d'ella en la Lluna, preceptora d'ella des de molt petita, és paral.lella de la desconfiança amb els malcarats guerrers de Teseo. Aquestos ja han alçat un túmul mortuori per cremar les despulles del futur cadaver de l'heroi. Quan ell ultrapassa la porta del laberint, un silenci es va refermar sobre els caps dels presents. Molts es retiraren a les seues cases on havien estat hostatjats pels seus enemics cretencs. Molts altres romanien drets i amb cares de derrota,
ja que el rei Minos, que havia tornat a l'illa sense donar explicacions per la seua absència en les celebracions més importants de l'any, havia donat ordres de no moure's de l'entrada del laberint fins que el desenllaç fera final als  hostes d'Atenes.
Ariadna va seure a sota una olivera pròxima mentre els seus records transitaven prims i evidents. Altres ocasions la traïció va intentar humiliar la seua condició de dona. Com era possible que els mascles obtingueren plaer violentant la voluntat i l'orgull de les dones? Era aquest un misteri de la tradició que ja havia deixat d'interessar-la. Recordar ara l'altra versió de la història de la traïció de Teseo...Abandonada a un illot desèrtic..Ariadna havia d'esperar l'inici dels brams a l'interior profund del laberint, com a senyal convinguda. Però un canvi sobtat en la direcció dels vents, que ara bufava de Llevant, li va fer canviar d'opinió.De la reunió de núvols van caure quatre gotes al principi. Ella va deixar en terra un gat blanc que,girant la mirada va adreçar-se a l'entrada del laberint, pausadament. Era l'altra senyal esperada. Les quatre gotes van convertir-se en un diluvi de pluja que va arrossegar a molts dels que esperaven a l'entrada del laberint cap al Palau de Minos...