La Lluna-Lluna era trista, i no volia travessar la nit, conte de Pau Larren.
Era una volta la Lluna-Lluna, que és una Lluna gran que sol eixir en nits úniques,nugada a un bosc d'arbres socarrats. Un mussol, que passejava per aquella trista contrada va encarar-se amb la Lluna fent-li un suggeriment distanciat, com aquells consells que es donen per quedar bé. Va encarar-se al satèl·lit natural de la Terra i li va dir amb veu sibil·lina.
-
Ets
la Lluna-Lluna i `pots viatjar fins la mar amb tots els teus llamps.
I la Lluna-Lluna li va fer cas al mussol, es va
desnugar un poquet i viatjà fins la superficie de la mar on va reflexar les
seues guspires argentades.
Tanmateix no va quedar satisfeta. La mar era
orgullosa i inestable. I estava sempre moguent-se cap ací i cap allà. I
aleshores va decidir tornar a la seua presó del bosc on es queixava nit rera
nit.
Aleshores va passar un núvol de nocturn i es va
quedar mirant-la estranyada:
-
Escolta
Lluna- va dir-li el núvol nocturn.
-
Em
diuen Lluna-Lluna, va respondre ofesa la Lluna presonera dels seus hàbits.
-
Escolta
Lluna-Lluna, va respondre amb paciencia el núvol nocturn no ets lliure de
solcar els cels i travessar els estels? I la lluna li va fer cas prompte però
es va cansar de comptar estels i travessar el cel.
I en un instant precís d’aquella llarga nit, un Gos
Verd va començar a bordar-li
-
Escolta
Lluna, que et passa?.
-
Escolta
Gos, estic avorrida de solcar el cel i travessar la nit.
El Gos Verd va començar, un poc nerviós al principi,
tot i pensant una resposta tant llarga com la seua cua que rossegava amb
ansietat i insistència.
-
¿Per
què no et llances al damunt dels arbres del bosc i els fas dançar?
I la Lluna-Lluna li va fer cas al Gos Verd, i desnugant-se
amb gran rebombori es va llançar a sobre el bosc provocant un gran incendi de
proporcions inversemblants.
Aleshores la Lluna Lluna va començar a plorar. La
seua tristesa va durar tant,va ser tan llarga i gran com els mars antics de la
Lluna-Lluna. Va ploure durant setanta dies, amb setanta nits comptades. I tanta
plorera va apagar l’incendi d’inversemblants proporcions, fent reviscolar el
bosc, transformant la sequera en un verd blavenc que s'extenia per totes les valls amb alegria desperta de somnis. I des de aquell
instant la Lluna Lluna solca els cels, travessant els estels, tot i reflexant
els seus llamps en la mar abraçant-la amb les seues guspires. I el Gos Verd
borda a la Lluna-Lluna feliç menejant la seua llarga cua.
