Albert Camus citant Nietzsche a "el mite de Sisif"

"Quan Nietzsche escriu sembla evident que la cosa principal al cel i la terra es d' obeir durant molt de temps i en una mateixa direcció: a la llarga se n'origina alguna cosa per la qual val la pena viure en aquesta terra, com, per exemple, la virtut, l'art, la música, la dansa, la raó, l 'esperit, alguna cosa que transfigura, alguna cosa de refinat, de foll, o de diví" il.lustra la regla d'una moral de gran tremp.Però mostra també el camí de l'home absurd. Obeir la flama és alhora el més fàcil i el més difícil. És convenient, tanmateix, que de vegades l'home, mesurant-se amb la dificultat, es jutgi. Ell és l'únic que pot fer-ho.
Albert Camus El mite de Sisif. Traducció de Joan Fuster.

La xiqueta que no sabia escriure ( i VI)

(Continua del passat 13 de març)

El futur d'Estel ja no estava escrit per altres. Sols ella era capaç de llegir le ànimes escrites en els oracles amagats del passat. L'amor que havia sentit per un jove guerrer l'havia deixat cansada i després que ell la va abandonar, com un estúpid Teseu a la intel·ligent Ariadna, el seu cor va quedar exhaurit. Ara havia de refer la seua vida. Una nova vida com a guia espiritual. I la seua habilitat per llegir la va impulsar a escriure. Escriure cartes amb una única destinació: el seu cor fort i decidit a fer una nova vida com a xamana. Viatjaria al Perú, a la selva amazónica on aprendria les arts dels bons bruixots, a collir les herbes protectores. Encara que, com el seu mestre Vincent Vincent, les seues cures no serien amb herbes sinó amb  el pensament. Amb la seua ment poderosa encetaria cants d'enyor i de futur i amb el seu alè sanaria tots els cors perduts que havien oblidat d'escriure la seua pròpia vida. Per què escriure és recordar...FÏ

què és l'inconscient col.lecctiu segons l'Encyclopedie of screewriting:una joia.

Collective Unconscious Collective Unconscious, is a psychological term, coined by psychiatrist Carl Jung, describing the notion that an entire species of living organisms can communally possess latent memories underneath the conscious, separate awareness of individuals. It explains that our existence at this point in human history is informed by subconscious memories passed down to us from previous generations that go all the way back into our collective human history, if not farther.
EXAMPLES: If Carl Jung’s ideas of the collective unconscious are to be believed, then it would explain how audiences are capable of empathizing with characters in movies that exist far back into the past. Why? Because despite being separated by time, humans can still empathize with real and fictitious characters from the past because we unconsciously understand what it was like to exist in a different point in our collective human history. Not only do we empathize, but we sympathize as well–since no matter how much time passes, human beings are essentially still feeling the same emotions: love, hate, passion, anger, happiness and sorrow. Not only do these emotions happen to us, as people, everyday, but they happen to everyone, everyday. And have happened to everyone, everyday, as far back into human history as you can go–which means there is still an emotional connection between us and anyone who has ever lived; making the past an infinite resource for movie-material. A scene in the midpoint of the 1988 animated film AKIRA, the characters Kaneda (Mitsuo Iwata) and Kei (Mami Koyama) literally have a conversation about the physical nature of the main character, Akira. The characters go so far as to, in essence, discuss Jung’s theory of the collective unconscious in regards to all human existence; that memories can be inherited generation to generation, and
that life itself is a continual process that has been ongoing from the very first single-celled organism. In 2001: A Space Odyssey (1968), the audience is introduced to a tribe of nomadic, cave-dwelling ape-men who symbolically represent mankind’s distant ancestors. At the onset of the film, this tribe of early sapiens are upon the verge of extinction–they are starving, thirsting, and are a leopard’s target for an easymeal. Despite that this tribe of foragers aren’t human, it is still easily understood that they represent us because they are what eventually will become human. Therefore, as an audience, a part of ourselves is anthropomorphized into these characters and we relate to their desperation to find food and gain intelligence. This leads to our understanding of two things when they learn to use bones as weapons: that necessity is the mother of invention, and that death and war have always been a precursor to our growth and knowledge as a people.

La xiqueta que no sabia escriure (V)

(Continua del passat 15 de febrer)
El somni d'Estel era un somni d'estiu, amb el balanceig de les fulles argentades moguent l'aire de la migdiada, restant entre la son i el cansanci i els ulls aclucats,  estava endormiscada a sota una olivera, tan antiga com un parell de segles,quan li va despertar una lleugera caricia d'un cant d' ocellls, com una música que es podia reconèixer en el cor de les ànimes pures.
D'entre els pardals hi sortia un xiuxiuxeg amb un clar origen: una cardenera, que sobresortia diligent del grup, que li parlava a cau d'orella dels secrets de la natura. D'entre altres misteris, com li va revelar, sobresortia un, que el seu destí era convertir-se en una mestra molt especial: mestra de xamans ja que ella tenia poder i influència per a sanar amb les seues mans i havia d'escampar arreu eixe poder per sanar als malaltes del cor pensant: i extendre el seu amor a tot arreu entre les ànimes del seu desamor. És tractava de seguir el principi que l'amor fa girar el món i sols cal aprofitar eixa energia per donar impuls a la sanació de les ànimes perdudes.
 Ara bé, la cardenera, sens dubte una fada disfressada, li va dir, de forma tan discreta que les fulles de l'olivera que estaven a prop no pugueren escoltar-la: tot xaman ha d'aprende d'un mestre i no ha de dir-li a ningú, ni al mateix mestre que li faria de guia, quina era la seua ferida...Cal pensar que tots els xamans veritables amaguen un ferida vital que ha conmogut les seues vides. La ferida d'Estel sobresortia al si de les boires del passat  aquesta és però, una altra història.
Una fina pluja va començar a caure d'entre els bancals d'oliveres arcaiques i despertaren a Estel del seu somni, Ara ja sabia què fer amb la seua vida...mestra de xamans. Abans, però, ella havia de buscar un mestre i encetar un nou camí. Voldria Vincent Vincent ser el seu mestre? Hauria de viatjar a l'Amazònia Peruana per saber destriar entre els veritables xamans i els bruixots de mala lluna? Podria perdre la seua timidessa i guanyar forces per encetar el seu destí?
(Continua)

Houllebecq..idiota....

(continúa del passat 3 de març)
Em permetran l'insult ja que és un elogi en el fons...per haver, tan sols en una novel.la mediocre, tret tos els fantasmes de la por atàvica de la islamofòbia convertida en l'oposat...l'elogi de l'autor francés a un islamisme "moderat" com a "necessari" canvi cultural de la decadent Europa mancada de valors morals: al final de la novel.la, el protagonista, un escèptic professor universitari inicialment jubilat, torna a la universitat islamitzada pel nou règim, pagat amb finançament saudí, convertint-se a l'islam per l'instint de adoptar la poligàmia, per l'esperança  de rejovenir creuant-se amb joves alumnes. Polígam i sotmetent a les dones, eixa és la clau del títol de l'obra: submissió de les dones. Ben vist el llibre és poc recomanable tanmateix la estupidesa humana no té limits i l`he hagut de llegir per poder opinar sobre l'inconscient acumulat de rancor i menyspreu contra l'esquerra, en general, i el feminisme, en particular, que pot llegir-se entre línies.

Houllebecq, un idiota..

L'escriptor francés Le Clézio va defensar la idea d no comprar el llibre de Houllebecq Sumisión,però s'ha de llegir per vore la idiòcia del misògin autor d'èxit. En Insumisión una república sense laics, derrotats com l'esquerra marginal, resta en mans d' un nou règim islamista, on un   partit  islàmic esdevé vencedor de les últimes eleccions democràtiques a França. La hipòtesi resulta esfereïdora? No  és més temible, per realista, una victòria de l' extrema dreta?  Una educació islamitzada i la submissió de les dones són les conseqüències més directes del nou statu quo. Per què esdevé impossible la tesi?  (Continúa)