Les línies de la mà naixen del fons del cervell i arriben finalment al fons del cor. Entre artèries i racons que fan zigui-zaga al cos, conten històries que remuguen els poetes futurs. Les línies de la mà son sempre sonmiades com una oportunitat de saber que el futur està fent-se de forma voluntària. Mai hi ha res decidit: els hàbits quotidians com vestir-se o menjar no són sempre rutines mecàniques humanes.També hi ha la improvisació de l'atzar, que apareix des de el color de la ment que amaga amb les imatges tresors transcrits a voltes en forma de suor a voltes de forma reseca pel pas dels dies.
Les línies de la mà formen el dibuix de la força de la voluntat, del paisatge topant amb les arrapades del destí i de les marques de la nit benaudora, de les abraçades, de les pregàries de les salutacions del so de la guitarra solitària, de les carícies tranquil·les d'una nit d'amor descansat.
Aquell capvespre, ella em va agafar la mà dreta, amb dolçor i em va animar a a llegir el present de les meues mans xicotetes amb la atenció de qui sap aque aquestos moments són únics, davant una estona fugaç entre el temps i l'espai. Qui presumeix d'un període massa extens en el temps, com la terra que acaba fonent-se a l'horitzó, però acaba amb el cos sencer però sap a ciència certa quan dura un instant etern: el transcorregut entre el pas dels núvols trencats i la lluna que apareix somriguent acompanyada per l'estel del capvespre que els mira escèptic...
Les línies de la mà formen el dibuix de la força de la voluntat, del paisatge topant amb les arrapades del destí i de les marques de la nit benaudora, de les abraçades, de les pregàries de les salutacions del so de la guitarra solitària, de les carícies tranquil·les d'una nit d'amor descansat.
Aquell capvespre, ella em va agafar la mà dreta, amb dolçor i em va animar a a llegir el present de les meues mans xicotetes amb la atenció de qui sap aque aquestos moments són únics, davant una estona fugaç entre el temps i l'espai. Qui presumeix d'un període massa extens en el temps, com la terra que acaba fonent-se a l'horitzó, però acaba amb el cos sencer però sap a ciència certa quan dura un instant etern: el transcorregut entre el pas dels núvols trencats i la lluna que apareix somriguent acompanyada per l'estel del capvespre que els mira escèptic...
