100 anys del naixement de Joseph Campbell

Joseph Campbell va nàixer el 26 de Març de 1906. Va dedicar la seua vida a l'estudi dels sistemes simbòlics, que consideraba creacions naturals i, per tant universals, la seua difusió explica la seua universalitat entre les ments humanes. La racionalització i el progrés les han arraconat a l'últim lloc segur: l'inconscient, apareixen als mites religiosos primitius però també als nostres somnis: el sol i la lluna, el cel i la terra són presents al nivell oníric no ja com a mites explicatius sinó com a tasca de l'heroi modern que ha de donar-los nova llum: l'exili al que s'ha pogut sotmetre la terra, amb l'anorreament de les estacions amb el canvi climàtic, ha de produir un nou renaixement de la natura?
Una reconciliació de la ciència i la tecnologia amb la natura segmentada i destruïda?

Toni Negri: pot el poder substraure les persones?

Seguint Marina Garcés en l'article que analiza en l'obra Filosofía inacabada 2015, la filosofia de Toni Negri, La Gent, d'on traduïrem "multitud" pot substraure's del poder al creuar Marx i Spinoza.La Gent és el nom de la potència: els cossos, en el seu desig de transformació en tres dimensions: produir allò comú en règim d producción biopolitica, la lluita contra la guerra i el seu sistema de dominación imperial, i finalment la concreció de la Gent en la política de les institucions, situació que és objecte d'estudi per part d Toni Negri a hores d'ara.

                                       Les èllits veganes són les noves constructores d'un món
                                       més just? Quin és el significat polític del vegetarianisme?

La Lluna ens fa abraçades

La Lluna vol que ens estimen,
Com a desvel i descobriment.
La Lluna ens segueix la mirada
Sempre atenta com un seguici
Al cap i a la fi és una fada.
La Lluna té un esguard
Que mai es distrau
D'allò important al si del baluard.
La Lluna riu, sempre riu,
Esdevé fluïda com la corrent d'aire
On contenta hi viu.
La Lluna m' ha despertat
Travessant el teu pati
Despullat ha recordat el sommi:
Les teues besades ha fet vèncer
El record de la benaurança
D'una trobada impossible d'empènyer,
Entre finestres a tots abasta.
El reflexe girat ens acosta
A tota certessa un dia com avui
que han dissortat tants sacrificis
De dins del cos al si de la pell
Ens trauran dels maleficis.

La vida pot canviar en un instant.

El Minotaure respira tranquil a l'entrada del laberint. Està remugant i pensatiu. Qui coneix la seua  història sap per què va deixar de menjar carn humana, transformant-se en un vegetarià certament flexible. En alguna ocasió devora algú que s'atreveix, ja siga per què s'ha perdut al laberint ja fos per què encuriosit té la gosadia d'internar-se en l'habitatge del monstre, per ignorància o per mala fe. Tanmateix el seu aliment bàsic són les roselles que envolten el palau on es troba el laberint, construït per l'arquitecte Dèdal amb la intenció de fer impossible l'eixida del monstre. Intenció que es queda allà. Molts canvis ha patit l'escenari on hi viu el Minotaure.

Tots coneixen que el Minotaure entra i ix del laberint al seu albir. Els veïns de Palau estan acostumats a la presència de la bèstia, que a hores d'ara sembla un ésser gegantí però sense poder ser cap amenaça, ja fa temps que esdevé una imatge familiar. Els xiquets i les xiquetes corren al seu voltant quan el Minotaure ix a donar una volta o encetar algú del seus viatges. A voltes passen mesos fins que torna a l'illa de Creta, restant el laberint desert, navegant en el vaixell que el rei d'aquest reialme llunyà va posar a la seua disposició. El cap de tots els illencs, és un rei solitari que va topar amb la frustració de vore'r el seu projecte de sacrifici ritual interromput per la conversió del monstre al vegetarianisme.

(continúa)

La xiqueta que no sabia escriure (IV)

La xiqueta que no sabia escriure (IV)

Arribaren el bruixot i Estel a cas del mag, en realitat era un xaman que havia treballat d'oficinista fins que va abandonar-ho tot, viatjant a l'Amazònia Peruana i aprenent dels xamans bons. És cert  que també hi ha de roïns, però aquestos sempre fan ús de plantes verinoses, contradint l'etimologia de farmacón, que vé del grec, i vol dir allò que mata i de forma simultània allò que cura. Segons els mestres que va tindre Vincent Vincent, el xamans roïns poden fer màgia negra amb plantes que sempre són i seran verinoses com la toé, la camallonga, la bobinzana, y otras muchas que espentaren a Vicent Vincent a no practicar el xamanisme amb cap substància psicoactiva sinó sols fent ús de l'esperit que pot moure les emocions i per tant, el cos.

La casa del bruixot era un petit habitatge de dues plantes en un carrer tancat dins d'una illa de cases. Amagat entre plantes que cobrien la façana de la vivenda el seu interior era ple d'objectes elegants i misteriosos, com els d'un palauet estil renaixentista: un gat de drap que cantava tangos, un xiulet de la selva que deia uiuiuiuy i un buda verd amb la boca oberta. El mag va acollir Estel al seu estudi, va seure-la còmodament i va quedar-se al seu costat fins que ella va quedar-se dormida amb una son profunda i sanadora. Per què sonmiar és la via per sanar...
(Continúa)

La xiqueta que no sabia escriure (III)

(continua de la segona entrada del conte el passat 24 de novembre)

El bruixot calb d'ulls color clar, li va dir:
- Per superar les teues por sols tens que acostar-te a llegir i escriure sobre les ànimes que volen ser llegides
- Què vols dir?- Va dir ella astorada per l'aparició d'aquell personatge -Qui ets tú i com t'he diuen?
  Jo no t'he cridat. Com saps què tinc por a escriure?
- Ho note per què no mires a l'horitzó ni als ulls de la gent i ajoques la mirada avergonyida. Va dir el bruixot creuant els seus braços. Em diuen Vincent Vincent, sí dues voltes Vincent, i sóc el cap del cercle xamànic d'aquesta contrada, et convide a un cafè i a explicar-t'ho tot tranquil·lament.
- Ho sent, senyor Vincent Vincent, però no puc deixar a mon pare a soles i he de collir les olives del seu hort, respongué Estel, que estaba dolguda per la invasió de la seua intimitat per un estrany que al cap i a la fi, per molt bruixot que fóra, era un estrany.
- T'enganyes dues voltes, va dir el bruixot, ens coneguem de vides anteriors, una vida anterior on fórem amics. I a més a més t'enganyes amb el teu pare. És major però podrà eixir-se'n. Les teues germanes poden ocupar-se. Portes anys sacrificant-te per ton pare.

Estel estaba torbada. Per a més intimidació el bruixot, pot llegir els seus pensaments. Sense el seu permís. Però la mirada profunda del bruixot li va provocar certa sensació familiar...Si pot ser es coneixien...d'una vida anterior, no sé. Encara que és possible...si  creus en la reencarnació... aleshores Estel va deixar el poal ja ple d'olives a vessar al terra fangós de l'hort i va acostar-se a son pare per donar-li un gran bes tot i duguent-li a cau d'orella: "t'estime però necessite viure la meua vida i no la vida dels altres" I acompanyada per Vincent Vincent abandonaren l'hort i després el poble, per tornar a agafar un tren de tornada cap a la ciutat, ja de nit entrant. Amb el record de les oliveres plenes de fruits que pot ser mai ningú collirà, quedant escampats com a les restes d'un estrany trencaclosques. Si algú es capaç de reescrire-ho, i recomposar les figures que s'endivinen, es capaç de conquerir el seu futur, I Estel, al si del seu cor, sabia que podia ser lliure i trobar el seu camí.
(continua)

Adorno-Horkheimer Dialèctica de la Il.lustració: Ulisses i la divisió del treball.

A Dialèctica de la Il.lustració Adorno i Horkheimer configuren uns prehistòria del racionalisme occidental on a la Odissea de Homer ja es produeix una divisió del treball: tret característic del capitalisme. Ulisses, l'heroi individualista i ple d'astúcia, sacrifica les seues mans per obtindré plaer a l'episodi de les sirenes, monstres femenins que canten les seues aventures per encandilar-lo cap a la seua autodestrucció. És plaer sense mans ja que va nugat a pal major mentres els seus companys treballen físicament sense obtindré cap plaer ja que porten les seues orelles tapades. La divisió del treball, entre res extensa i res cogitans, entre pensament i acció, allò físic i allò psíquic, representa un dualisme que ha marcat la nostra història des de Descartes, i que continúa, malgrat les evidències en contra, a hores d'ara, a la ciència i la cultura. La nostra imatge mental separa allò psíquic, la ment incansable capaç de foradar territoris ben llunyans d'allò físic i aquesta separació es materialitza en el treball capitalista i àdhuc en la societat digital. Malgrat que l'especialització proclama la seua eficàcia tècnica, n'és una excusa per concretar de forma velada l'explotació en el treball. Si a més a més incloguem la divisió sexual del treball, tindrem de forma creuada un intens sistema d'explotació on la natura amenaçant queda reclosa i explotada i on les dones són sirenes. Una amenaça tan lluent que s'amaga al si de la dona real el fantasma d'una natura que pot acabar rebellant-se en forma de canvi climàtic o catàstrofe mediambiental.

Nuria Cadenes, "El banquer" una biografia-novel.la imprescindible sobre Joan March.

El banquer (2013) de Nuria Cadenes és un llibre dens amb la complexitat d'un personatge, el banquer Joan March, sota l'ombra de la seua força i el seu tarannà cruel i lluitador. Individualista liberal i oportunista, el llibre es copsat des d'un prisma de perspectives on la veu interior de cadascun dels personatges s'apodera d'un escenari ple d'imatges, on passen totes les seues vides entre la recança pel poder, les emocions i el seu paper en una societat, la mallorquina des de principis de segle XX, plena de conflictes socials i econòmics Tanmateix, la densitat de perfums i pudor a negocis poc legals, hi ha una linia continúa que passa del contraban als negocis de la usura bancària, és un tret que identifica una obra plena de girs. Tot i respectant una modulació que transforma les obsessions del personatge principal: Miquel Lluc, el nom que serveix per vorejar la no-ficció amb la ficció d'un llibre d'una autora que treballa el llenguatge amb una força, amb la força d'un llamp que descobreix durant un instant una realitat múltiple i alhora coherent: la vida humana, amb la seua violència i els seus fets que codifiquen una identitat malaguanyada.