dimarts, 28 de juny del 2016

Un poc de metaliteratura sobre el Gènesi.

El comte sobre el Gènesi, que sols una ment perversa pot percebre com un conte blasfem, està inspirada en una frase famosa d'arrel pascaliana i volteriana. Tots dos autors mantenen diferències importants però coincidències en allò que puguem anomenar religió natural. La frase la vaig sentir per primera volta de boca de ma mare. Tenia 8 anys. Estàvem en l'ascensor pujant a casa. En aquella època vivíem a Granada. Començarem els meus dubtes sobre la religió i veia en les pràctiques catòliques poca sinceritat, cosa que em provocaba escletxes en les meues creences religioses. Vaig atrevir-me a adobar a ma mare: "Tinc que creure en Déu per que vosaltres hi creieu?". Vaig preguntar amb por. La resposta pascaliana, meditada fins l'arribada a l'últim pis om vivíem en l'àtic, va ser aquella de Pascal: "Si Déu no existira, caldria invertar-lo". I de moment, vaig quedar-me convençut amb aquella frase. El meu ateisme restava lluny en el temps. De moment sequiria els consells de ma mare. Per tant el conte és un exercici pràctic deduït de la frase de Pascal.


divendres, 17 de juny del 2016

el laberinto de borges

“Este es el laberinto de Creta. Este es el laberinto de Creta cuyo centro fue el Minotauro. Este es el laberinto de Creta cuyo centro fue el Minotauro que Dante imaginó como un toro con cabeza de hombre y en cuya red de piedra se perdieron tantas generaciones. Este es el laberinto de Creta cuyo centro fue el Minotauro y en cuya red se perdieron tantas generaciones como María Kodama y yo nos perdimos. Este es el laberinto de Creta cuyo centro fue el Minotauro y en cuya red se perdieron tantas generaciones como María Kodama y yo nos perdimos en aquella mañana y seguimos perdidos en el tiempo en ese otro laberinto.

,

diumenge, 12 de juny del 2016

El Gènesi contat a l'imrevés (III)

L'escena dels primers éssers humans, congelats per les proclames de l'Ésser Suprem, eren observades
èl Àngels des del Cel. Aquestes criatures semidivines i alades, eren humans i també sobrenaturals però, romanien als núvols sense més faena que contemplar tota la Eternitat, t'han hermosa com estèril. Els Àngels estàvem, com a criatures sensibles que eren, estàvem certament contrariades pel curs dels esdeveniments. Alçarem el vol i s'adreçaren a Adam i Eva tocant-los amb una vara daurada que els va activar un somriure i un acudit, que va fer que el cos d'Eva reviscolara,
amb la seua pell d'inconfusible color ambre africà, tot i dibuixant en els seus llavis la felicitat de l'esperit lliure. Adam, un poc més lent, va posar-se en moviment, tot i encara estabornit per tant de colp i rebombori. Mentre a l'interior del Paradís, l'Ésser Suprem divagava sobre el seu reialme, els Àngels decidirem fer costat als humans permetent-los l'eixida del Paradís amb la següent indicació: Teniu la vida al vostre abast i la natura s'ha de fer, transformant-la en quelcom resultat de la llavor de les vostres mans.  I dites aquelles sàbies paraules, Adam i Eva aconseguiren el seu propòsit d'eixir del Paradís, amb la benaurança deguda, per uns éssers d'origen diví? O són d'origen humà?
(continúa)


dijous, 9 de juny del 2016

El Gènesi contat a l'imrevès (II)

(Continúa del dia anterior)
Aleshores, l'Ésser Suprem, format amb fang d'un racó del Paradís, es va alçar amb mala hòstia i va reprotxar amb veu atronadora: "Que redimonis heu fet?". Es va sentir aquella mala bava en tots els racons de l'Univers, mentres Adam i Eva es feren el suecs i a curtes passes es dirigiren a les portes del Paradís, com si no anara amb ells la cosa. I quan estaven a punt de trobar l'eixida, l'Ésser Suprem els va barrar el pas i fitant la mirada en Adam va dir-li molt sec: "On es penseu que aneu?". "Ha estat ella", va respondre Adam assenyalant tremolós a Eva. "I tu?" Va dir brandant el cap mentres Eva continuava com si no passara res. L'Ésser Suprem va quedar-se aturat a l'entrada del Paradís. I assenyalant tots dos va dir a veu fosca: "Vos maleïsc a tots dos, a tu dona" va dir renegant a Eva "pariràs amb dolor". Eva va continuar el seu pas i va respondre-li "no ens han presentat, com s'atreveix a dir-me res i parlar-me d'eixa manera tan maleducada?". En aquell instant, tots els éssers vius començaren els seus llenguatges, a raucar, a xiular i a bramar...Mentre l'Ésser Suprem va continuar amb les seues acusacions que li donaven un aire irat i despentinant-se va adreçar-se a Adam: "i tú, fatxenda, tú treballaràs amb el suor del teu front". I Adam va respondre: "Ja trobarem tecnologia per estalviar-nos treball..." I de sobte un soroll horripilant va conmoure amb un llamp tot el Paradís aturant en sec als primers éssers humans racional sobre la Terra. Es quedàren fixes inmòvils en la mateixa línia de l'entrada del Paradís, congelats per les ordres de l'Ésser Suprem que ells mateixa havien creat amb fang...
(continúa)


divendres, 3 de juny del 2016

El Gènesi contat a l'inrevés: Cóm Adam i Eva creàrem un Ésser que anomenàrem Déu

Eren ja persones adultes, Adam i Eva vivim la seua soledat compartida al Paradís. Restaven soles les nits de tempesta i s'abraçaven Eren dos éssers, com la resta d'éssers vius, resultat de l'Evolució de les Espècies. Realment la única diferència que hi havia entre els primers éssers humans i la resta d'éssers del  Paradís, era que els animals eren silenciosos. Ni remugaven ni raucàvem. El primer ésser viu que va fer ús del llenguatge va ser Eva. Segons consta a l'ADN, on tot està escrit, ella va ser el primer ésser en emprar el lenguatge parlat i la primera persona que va escriure els següents versos en una fulla de roure: Hola, sóc Eva in sóc un ésser ple de dubtes però decidida a cantar als estels i posar-los un nom a tots i totes les criatures de l'Univers...I en eixe instant va començar allò que anomenem fil temporal d'esdeveniments, ja que abans de l'escriptura al Paradís no passava mai res. Aquest precís instant decidirem, a suggeriment d'Eva, abandonar el Paradís en busca d'aventures lluny d'aquell indret tan perfecte...que era avorrit  ja que mai no passava res. Estigueren d'acord en nàixer com a éssers lliures i iguals, en dignitat i drets, i d'aquesta igualtat neix la resta de drets compartits pels primers éssers humans del que es té notícia.
A Eva li agradava passejar solitària i solia raonar amb una serp perduda, que la ignorava, malgrat els arguments emprats per la primera dona racional,  plena de percepcions assolides per la experiència dels sentits.
Tot va passar durant una migdiada, de molta calor als inicis de l'estiu. Eva va llançar la següent qüestió a Adam que estava endormiscat, els dos a l'ombra d'una figuera. I és que les figueres no donem bona ombra, és apegalosa i dona eixides al pensament que solen tindre conseqüències...
inesperades. La qüestió era dura i va tindre conseqüències per a la història de la Humanitat: "que et sembla si creem un ésser Superior, i diguem que ha estat ell el creador de totes les coses? El Paradís va quedar com una placenta abandonada, i si creem un ésser i li diguem que és omnipotent, quedarà un indret no tan solitari... Adam va arrufar el nas i gratant-se el coll va dir: "Si és un ésser superior, podria ser masculí?". Eva va remugar amb totes les seues cames i va respondre:"Tinc molts dubtes, que haja de ser masculí però mentre quede escrit que no tindrà més importància ni transcendència... a la fí es tracta de donar una certa estètica. Hem de prometre'ns que sols creem aquest ésser suprem per raons artístiques." Va afegir amb una certa irritació...Adam i Eva no solien discutir ja que com bons amics íntims es duien força bé. I tot i ignorant les conseqüències de la seua innocència es posaren a la faena. Agafaren un grapat de pols seca que hi havia en un dels pocs racons eixuts del Paradís. I el posarem a remulla tot i que va començar Eva a pastar fang, Adan la va imitar amb menys traça que la seua companya començarem a donar-li forma, primer als peus i després a la resta del cos.
Va quedar un personatge, més a prop dels cinquanta que dels quaranta, amb una barba llarga i una
 túnica llarga, amb plecs que costaren de fer, però que al final quedaren bé.
Per donar-li vida a Eva se li va ocórrer escriure una paraula en un paper, paraula que va quedar per sempre secreta, i a l'introduir-li el paperet en la boca el personatge va començar a moure, amb cert nerviosisme.
(Continúa)