les tres xiques que s'ocuparen de la meu sanació (VII)

Trini era, i és, una dona, molt activa i amb unes històries que havien enfortit el seu caràcter. La vida pega moltes, i més si ets capaç d'encarar-la, com la Trini, d'una forma dura i sense ambigüitats. Jo, romania amb el meu silenci habitual, bocabadat per les històries d'una vida agitada i  valenta d'una dona amb perspectiva i ganes de viure, espentada pels esdeveniments i per la seua voluntat d'esperit lliure. Va nàixer i va viure a l'Àfrica filla d'una dona ben plantada procedent de  l'exili sahrauí.. Va estudiar a França, i es va escapar de casa amb catorce anys, fart de les pallisses de son pare, un valencià de poble, amb una mentalitat racista, que va acabar vivint primer a Timbuctú i després a l'Alt Volta. Empresari agressiu, que es creia benefactor dels seus treballadors però era un explotador caritatiu més. Va fer prompte fortuna. Ja sabem que la caritat cristiana comença per un mateix. L'odi de la Trini per son pare era profund amb poques possibilitats de perdó, almenys en vida. Una biografia de la Trini, que estava a la meua cura, amb la gossa Nya, em va fer companyia i va viure amb mi almenys un parell d'anys, em tractava de forma molt autoritària i decisiva però. Pot ser jo necessitava algú que em fera un tracte així, exigent i dura. Però quan va aparèixer en escena, una altra dona, el conflicte estava servit. Els caps de setmana es feia càrrec de mi Pam. Una dona, procedent de la protecció social, amb un perfil molt diferent, havia segut quasi monja, mentres la Trini, venia del voluntariat, real. Al principi, Pam,  era afable i carinyosa, però mantenint certes distàncies. Continuarà...

                               

les tres xiques que s'ocuparen de la meua cura (VI)

La iniciativa del jove Ivàn, de travessar la tanca per respondre als estímuls sexuals de Jasmine, va ser crucial per entendre els esdeveniments posteriors. Iván era , i és, un supervivent. Un xicot atractiu, un poc bocamoll. Jo mai he aconseguit vore'l més d'una volta o dues. En una ocasió en vaig asomar, i vaig sentir, "Com se torne a asomar li torne a  asomar li trenque la cara a hòsties". Més per coincidència, solia sentir les converses de matinada entre son pare, o un tutor que vivia amb ell, en condicions de vida prou insalubres. Tenia les parets, de son pare, costat per costat. Tenien la casa plena literalment de merda d'animal, al pati sobretot, on una pobra gossa vivia pràcticament sense eixir. Esperaven un pròxim desnonament, ja que portàvem més de nou mesos sense pagar el lloguer. Puc afirmar, que hi havia gran afecte entre els dos i una intimitat que assegurava totes les confidències. No sé, exactament en què treballava Ivan, pero els seus horaris eren radicalment  nocturns, mentres que son pare s'alçava molt de matí per anar a treballar. La troballa entre la provocadora Jasmine i el jove Ivan,anava ser explosiva. I jo era testimoni, inmòvil, donava la meua poca capacitat de moviment nocturna. Les protestes del veïnat van continuar, per una banda, i per altra el meu psicoterapeuta va aconsellar-me que trencarà eixa  relació, que no podia portar-me més que  maldecaps.
Vaig seguir el seu consell professional, i una nit de Juliol, i encara  que vaig advertir a Jasmine que res de numerets, ella no va fer cas. Serien la una i mitja del matí, i el meu fill romania al sofà, vegent partits de fútbol, la seua passió. Aleshores, va botar la tanca trencada, i va trobar-se amb Jasmine i el meu fill. Va ser expulsat del sofà per Ivan, que va sorprendre's de trobar-lo, com si no la haguera vist mai, I recorde com li va dir que això... eren coses de majors i que s'he n'anés al llit a la seua habitació. I que no ho parlara amb ningú... Això va accelerar la decisió del meu fill de anar-se'n a viure a temps complet a casa de sa mare., Estava cansat  d'anar d'una casa a l'altra i si un estrany l'expulsava del sofà, en vacances...Amb més raó...de matinada. Ignore si el meu fill va poder vore res...però era clar que jo havia perdut el control de la situació. I sa mare, per tal de protegir-lo, també, d'un ambient que va considerar caòtic...va decidir emportan-se'l.
Jasmine era inmensament gelosa, i molt escrupulosa, en la divisió del temps. Ja vaig dir-vos que durant el Ramadan únicament de nit, i en una xicoteta "finestra" en la que podia alçar-me, ens podien fer carícies. Únicament els caps de setmana, i no tots eren d'amants...per què damunt de tot la forma que tenia Jasmine de acariciar-me, fent-me massatges als peus o simplement tocant-me...em tractava, de forma sensual, i tot això es va quedar  en, no res...Vaig  Ja que decidirem portar in extremis una ajuda exterior, d'emergència...i va entrar Trini, en ma casa, i transformar-ho tot, posant ordre en la meua vida i en la meua casa, de forma radical...

                                

Les tres xiques q s'ocuparen de la meua cura (V)

Es freqüent que les relacions íntimes són secretes. En el meu cas crec que estic en condicions, gràcies a la meua imaginació, i gràcies a la possibilitat que dos persones adultes, no simètriques, és clar, tenen dret a fer l'amor...Jasmine em va confessar que fa nou anys que no mantenia relacions sexuals completes. Per que li vaig trobar la vagina tancada i barrada. No havia trobat mai cosa semblant...
L'important varen ser les carícies i l'afecte que va sorgir entre nosaltres.o o

. Sempre amb absència del meu fill. I el Ramadan, que sols permetia contacte físic en una xicoteta "Finestra" cap a les quatre del matí...Tanmateix, Jasmine va descobrir una sexualitat que li havia estat prohibida, presentant-se a la terrassa i fugint d'una habitació massa calorosa en estiu. "Hi ha un home despullat" a la terrassa de la casa del costat, va confesar-me una volta entre rialletes...I va ser  aquest home, un jove ben plantat  i millor armat,, qui va botar la tanca, trencada, i va conquerirla...una nit de juliol....a la  vista de tot el veÏnat, alguns queixant-se, altres plens  d'admiració...L'escàndol era gran, i jo, dormia la majoria de les  voltes, empastifat...Jasmine, amb la vagina ja oberta, era feliç, maquillada amb un vestit de nit, blau...
Vos recorde que aquesta obra és una obra de FiCCIÓ.ContiNu

les tres xiques que s'ocuparen de la meua cura(IV)

Jasmine era una donota amb un fort  caràcter heredat d'uns avanpassats que alhora  vivien prop de nosaltres i  tanmateix de costums antigues: els Amazijs, pobladors del Nord d'Àfrica abans de l'arribada dels àrabs, eren preindoeuropeus, com els bascos, amb qui algú ja va establir cert parentesc en la seua llengua...Mantenen una lluita per la seua supervivència cultural...però estes qüestions no interessaven a Jasmine, sols en els arrels familiars, i rituals, com les bodes. A més a més, era profundament religiosa, seguint el Ramadan de forma estricta...no ingerint aigua ni menjar durant el dia, fins les quatre de la ,matinada... (Continuarà)

                       

Les tres xiques que s'ocuparen de la meua cura (III)

Jasmine, encara que hi vivia a Espanya, fa molts anys, havia volgut conservar la nacionalitat marroquina. Vivia separada, i encara parlava l'espanyol amb certes dificultats, amb dos fills, una filla, formal i estudiant universitària, i un fill, entremaliat i disruptiu. Unes cosines s'ocupaven, en la pràctica, de la criança, ja que Jasmine, s'ocupava de la cura de persones majors, quasi les 24 hores, excepte dissabtes, que lliurava. Convivien, amb el meu silenci, cada volta més profund, i el meu fill, adolescent, amb el qual tenia una relació complexa, difícil, ja que no entenia la meua enfermetat, i va patir, en silenci i sense contar-ho a ningú, per vergonya, les meues distonies. Ell, que és una persona tímida, pot ser, i ningú li ho va saber explicar, que la enfermetat de Parkinson, evoluciona de forma diferent en cadascuna de les persones, especialment les que la pateixen en una versió agressiva en una persona jove. Ara, tornem a Jasmine, Ja tindrem temps de parlar de la meua enfermetat i com em va allunyar dels meus amics, farts i cansats del meu voler viure al màxim...i amb una sobremedicació que em va perjudicar, acurtant els efectes beneficiosos i provocant-me efectes adversos. Tanmateix, ningú no sap, ni l'origen de la enfermetat ni per què hi ha tantes diferències entre malalts, símptomes, etc.

Amb l'artista, José James, al Festival de Jazz al Palau de la Música de València. A l'estiu de 2015, vaig convidar a tots els meus amics al concert, àdhuc, i en l'últim moment...a una dona rusa, que pretenia lligar. Era...lesbiana...però aquest és un exemple de la meua forma derrotxadora que em va endeutar, fins a les celles...(continuara)

Les tres xiques que s'ocuparen de la meua cura (II)

Dir xiques era, parle en passat però Trini encara, a hores d'ara, mana amb autoritat sobre la meua vida, a més de ser sanadora, i  bruixa segons la seua filla. Les meues innocents entremaliadures l'alteren, , lsols un poc, però irada, quan la seua ira ultratraspassa les parets, amb raó o sense,  fa realment por. Però realment Jasmine, ultrapassava la quarantena, la Pamela la ciquantena, encara que el seu cos, la seua alegria de viure eren  i la seua sensualitat. Mentres que la Trini, encara que vorejava la seixantena, també es conservaba ben fresca i malgrat la seua aficció a la cervesa, que li feia una panxeta molt graciosa, el seu cos i la seua ànima, eren molt joves i hermosos. Començant pel principi. Per Jasmine, va entrar amb la meua vida de forma ordenada i correcta. Jo, que fins ara vivia a soles, compartint amb el meu fill, cada setmana, amb sa  mare, després d'una separació de mutu acord, del que mai m'he he atrevit a escriure res i que ara, per fi, per les seues conseqüències, des de del que el meu propi fill i sa mare, decidí emportar-se'l, argüint la meua vida inestable, i que el meu fill necessitava com adolescent, estabilitat; i el meu fill, a causa de uns fets que narraré, també va decidir anar-se'n amb sa mare. Cosa que ja tenia en ment, pot ser per què no entenia la meua forma de vida, un poc caòtica... haurem de parlar, molt prompte de la separació, encara que ja han passat molts anys, mai he gossat parlar-ne. I, finalment, la causa oficial de la marxa del meu fill, la meua malaltia, de la que tampoc he escrit mai i ara escriuré, per fi... No era per a xiquets, cosa que en part s'equivoquen i tenen raó...Anem a pams...a poc a poc. Vull contar tota la veritat sense ferir a ningú, tampoc a mi mateix, però vull contar-la ja que esdevé un misteri...com les persones poden estimar-se i oblidar-se que s'estimen. Que l'amor és capaç de sanar. I que la vida s'ha de gaudir...des del principi...I que el meu silenci, llarg com un dia sense pà, s'ha acabat... vaig a parlar per fí...de coses que han de ser contades...i si no les conte jo, no les contarà ningú....perquè no foren testimonis o, igual no els interessa contar-ho...
 La mare del meu fill, a la qual anomene "la ben rullada", és hermosa, i pot ser no és prou feliç...Diu que la custòdia del meu fill és una cosa pràctica...Jo també vaig a ser pràctic...M'ature, ja que estic barrejant fets del passat amb l'actualitat i es necessita una certa distància, per poder tractar el que ha passat amb certa equanimitat, i no ser injust, ni amb elles, ni que la meua autocomplaença, exagere a favor meu uns fets, que realment semblen fantàstics i inversemblants. (Continuarà)

les tres xiques que s'ocuparen de ser a la meua cura

Eren tres, les més importants, dones dels últims dos anys. Dones que estaven al meu càrrec i em feien el menjar, em netejaven la casa, i a mi, i ordenaven i dirigien la meua vida. La primera, Jasmine, era Amazij i es va ocupar de mi des de abril de 2017 fins juliol d'eixe any. Després va vindre Trini, que era mulata, mig valenciana però més d'Alacant, mig africana. La tercera, hermosa i d'una maduresa fèrtil, va ser Pamela, de Panamà, encara que d'arrels mexicanes. Pamela va compartir amb la Trini ocupant-se de mi els caps de setmana, encara que eren molt diferents. Amb caràcters i físic molt diferents. Tanmateix, narraren els fets, en ordre cronològic, i, per tant, començarem amb Jasmine, una amazij hermosa, amb uns llavis prims i un cul gran, molt gran..(continuarà)

Per una nova Teoria de l'Acció Amorosa (IV)

Què significa Acció Amorosa? Es tracta no sols del joc de la seducció, tanmateix, la digitalització de les relacions socials ha covertit en prescindible. Que la comunicació significa una "banalització" de les relacions donat que qualsevol objecte amorós pot ser intercanviable per altre, la seducció sembla haver-se transformat en una qüestió "prescindible". Com deia Cameron Diaz amb l'assentiment de Jude Law, en una pelicul.la de  romàntica de consum, els preliminars han estat massa sobrevalorats. Per tant, la velocitat del consum, en una monogàmia serial, on moralment està mal vista la infidelitat: la multiplicació de les oportunitats, però, la fa poc viable. La gelosia i l'acosament, adopten noves formes cibernètiques. Així mateix la relació entre sexualitat i amor adopta noves formes en transició, a les xarxes.  Són moltes les persones que no han capit, els grans canvis que s'han produït, en les relacions humanes, i més que es produiran, la digitalització, ens farà més solitaris front a les pantalles, o transformarà les relacions, multiplicant amb xarxes les oportunitats? O pel contrari, ens aïllarà empobrint les nostres relacions?

Per una nova Teoria de l'Acció Amorosa (III)

Dins de l'Acció amorosa, Ja Stendhal ocupava part de les set fases de l'Enamorament al desencís i les futures llavors de conflictes i del desamor. En concret l'anomenada cristal·lització separada en dues fases concep la futura desafecció conjugal o dels amants com un camp  revolicat de carabasses i sospites, es a dir, de rebuig domèstic i d'una subterrània erosió de l'atracció amorosa per l'allunyament i el desencontre...Ortega i Gasset critica la posició d'Stendhal. No entén el filòsof, defensor del dandisme un corrent de la filosofia burgesa on es defensa que cal enfrontar-se a les masses de treballadors que tot ho deixen igualat, planer, cóm al bell mig de l'enamorament, on tota la realitat es veu de color rosaci, puga existir ja un nucli on ja existeix desconfiança, on puga buscar-se "el pèl a l'ou". La fórmula d'Ortega y Gasset d'introduir  altres fórmules amoroses, com l'amor entre germans o l'amor entre pares i fills, no acaba de clarificar la qüestió, tanmateix tot ho embruta amb la crítica de l'hedonisme, culpable del desamor, en una línia que l'acosta al puritanisme.

   

Per una nova Teoria de l'Acció amorosa (II)

Repasem alguns dels trets que ja treballarem en entrades anteriors:
A l'Entrada del 15 d'Agost de 2015: sobre el futur de les relacions amoroses. Sintesi de com la Posmodernitat ha trencat la  narrativitat  de les relacions amoroses ha desaparegut en la mar de xarxes i la multiplicació de la monogàmia serial, es a dir, un emparellament a continuació d'altre..com si es tractarem d'objectes d'obsolescència programada de la societat de consum...Ja no existeix un amor únic...sinó una sèrie quasi idèntica d'emparellaments d'objectes molt similars i, per tant, intercanviables. Ningú creu en l'Amor, malgrat les declaracions pseudoromàntics, el perllongament de la vida humana, ha transformat aquell t'Estimo, per sempre, per un t'estimo...fins que trobe alguna cosa millor. Tot reglat per un biologicisme i uns reglaments, que regulen les emocions que duen allò del sentiment amorós, amb una vessant determinista, quan ocurreix allò que anomenem "Amor", un sentiment que et cau del cel contra el que no es pot fer res, les hormones i les diferents feromones, la química...que atrau els cossos...d'una forma inevitable.. (continua)

Per una nova Teoria de l'Acció Amorosa.

Hem considerat en el nostre assaig a Theoria com a visió que ens acosta al desvelament. El vel que ens amaga la veritat ha de ser llevat amb suavitat però també amb energia, amb la força de la passió que té les raons, la Raó Pràctica, del seu costat. En una ocasió anterior, seguint el blog durant l'Estiu de 2015, ja considerarem, segons la perspectiva de la sociòloga xilena Eva Illoiz, que l'amor, davant el descrèdit de l'Amor Romàntic, sols podia ser possible convertit en una acció-reacció irònica. Aquesta ironia manllevava la passió, sens dubte, però era realista, en un context, el de l'Amor Postmodern, on regna la substitució de l'objecte d'Amor, en sèrie, donat que l'emparellament vé sempre en la direcció de la monogàmia serial. Calia un trencament d'aquesta falsa monogàmia per un nou amor platònic? Tenia raó Stendhal quan explicava que ja en les primeres  fases de l'enamorament vé incorporat el desencís? (Continuarà)

Les Tres Llunes (i VII)

Finalment, les tres llunes, a la que es va afegir la Lluna Nova, iniciaren una maniobra de distracció sobre el Sol, que com acostumava a fer de bon matí, es va desemperir llançant alguns rajos que provocaven cert trasbals magnètic. La Lluna mora va traure-li la seua llengua, cosa inversemblant dins de l'ordre còsmic. I en provocar la ira del mascle, el foc de la seua mala hòstia llegendària, va trobar una barrera de forats negres, que se varen empassar la potència solar com  si foren llepolies. L'aliança de les Tres Llunes amb els objectes més misteriosos de l'Univers, com els poc coneguts púlsars,va ser cabdal, per una futura i pròxima victòria de les tres Llunes. La reacció del sol va ser irada, i, cosa mai vista va, afectar els equilibris existents al cosmos, al menys des de l'últim esclat del Big Bang. Els al.liats naturals del Sol, els meteorit,  iniciaren un bombardeig sobre les tres llunes, que va afectar, de manera destructora a la lluna mora, deixant el seu somriure característic, una mica torta per efecte de  les roques sobre la seua superfície, ja de per si plena de cràters i forats. Però el poder més efectiu del sol, el de la seua força en combustió atòmica, va posar-se en marxa, i va arrossegar primer els  planetes pròxims, Mercuri, i el simple ennuvolat Venus. Poc després es va engolir el planeta Terra, els habitants de la qual la varen abandonar ja fa segles. Era un cas típic de civilització amb una evolució tecnològica mediocre, amb una saturació de població i una sobreexplotació dels recursos, per part d'uns pocs habitants del planeta que vivien de manera luxosa i exagerada front a la majoria de la població, que sols podia menjar una volta al dia. L'aigua es va exhaurir tota
 la contaminació radioactiva s'havia escampat per tots els racons del planeta fent la vida orgànica inviable.
El sol, que amb les seues erupcions que llançaven flamarades de millers de kilòmetres de distància, va mostrar cada volta més debilitat fins que va ha arribar a una màxima dimensió convertint-se en una super nova que va arrossegar el sistema solar, inclosos els planetes gegants gasosos, fins a acabar
convertit en una nana roja, que va a viatjar errant per l'Univers, mentre les tres Llunes van iniciar el seu cant en harmonia: La Gran Lluna Plena, que li agradava menjar tota classe d'objectes còsmics, dolços i salats. La Lluna rogenca dels capvespres, somrient i feliç, la lluna mora, sola  també feliç i
finalment, la Lluna Nova, tota obscura i enigmàtica. Sols, les ments sensibles, poden advertir la seua presència. Ja que la seua influència és crucial per entendre els futurs esdeveniments que fan surar d'alegria entre la pols còsmica. I una flor, inesperada, que dura un sol dia, que va aparèixer a l'horitzó...

 

Les tres llunes (VI)

Les tres llunes, ben informades, quadraren  amb la quarta lluna, la lluna nova, o lluna negra. És la lluna que ningú veu, amagada com està sense llum però existent i  real. La lluna negra va deixar esbalaïdes a les altres tres, la plena i grossa, la taronja i la lluna mora, feliç i sola. Va dir-les ajocant el seu cap obscur: aneu errades si penseu acabar  amb el sol amb una mirada tendra. Farà falta la violència de tota aquesta part de la galàxia per poder transformar-lo. Destruir-lo seria un error fatal...

La seua llum és necessària per a la vida...tanmateix si que li fa falta una evolució: abandonar el seu masclisme històric...per  una nova era on no amaguen els sentiments i les emocions sòlides per la força de  la cuirassa dels mascles sense cor. Abandonar eixa gran velocitat per  la lentitud de la suavitat de les carícies...lluitar per una  revolució dels planetes més sensual i no mecànica...Que els cossos celestes s'acaronen sense la violència dels meteorits...Però, no havies dit abans,  va interrompre la lluna roja que la violència era necessària?

Les tres Llunes (V)

De fet la paraula revolució, en el seu sentit politic, s'origina en l'Astronomia, i en la Física. Són les nostres tres llunes les que li van a donar un ma tís de la revolució dels planetes al voltant del Sol que va a capgirar-se: els planetes que suposadament, giren al voltant del sol, ho fan de forma el·líptica irregular, quasi una espiral. I els satèl·lits que giren al voltant dels seus planetes també ho fan de forma espiral, a gran velocitat. (continua)

                                 

Les tres llunes (III)

La festa va continuar entre llamps, que li donaven un aire elèctric a l'ambient, i meteorits vestits d'estels fugaços, que travessaven els cors de tots els presents. Aleshores va ocórrer un fet extraordinari...Una flor, mai vista per aquelles contrades de l'espai estelar, va créixer al mig de l'horitzó. I la flor va dir, amb veu plena d'autoritat i bellesa: "Comença a partir d'ara l'estiu des d'on poden nàixer totes les flors a cada instant.." Tanmateix, el Rei Sol, qui es qui mana en els assumptes, va interrompre a la flor i en un tres i no res, una flamarada poderosa va socarrar la flor deixant-la mascarada i lleja. Entre les rialles de molts dels presents i del mateix protagonista de la desfeta, les tres llunes feren un moviment cap a l'Est per eixir del cel. Era evident la seua disconformitat amb la violència solar. I la revenja lunar, molt prompte, donaria la seua llum pròpia.

Les tres Llunes (II)

Una nit, de principis d'Estiu, la lluna gran i grossa, va descobrir al damunt d'un ampit un gran formatge prenent la fresca. Era un d'eixos formatges rodanxons, molt famosos en un lloc d'Anglaterra on fan una cursa costera avall a vore qui l'agafa. La Lluna no va dubtar, i quan s'acostà a la suficient distància per fer-li una mossegada va mirar al seu front i va vore que el gran formatge havia tret uns ulls grans que mirant-lo cara a cara li digueren amb veu de queixa: "Però, com t'atreveixes, lluna plena de golafreria? Et menjaries a un altre ésser tan paregut al teu germà, com jo?" I la lluna gran i grossa,  després d'un lleuger dubte, va arrencar-li d'una gran mossegada, mig rostre al  gran formatge, que va reduir les seues dimensions d'una forma, com quan una tempesta es menja una platja. Mentre la lluna plena rodanxona s'enlairava amb el seu gran troç de formatge, la lluna roja havia muntat una gran festa on tots els astres i fenòmens metereològics dançaven al ritme de l'arribada de l'Estiu, on tota cuca viu. La lluna mora, que arribà, sola i feliç, muntada en el seu cavall, baixà tot i amb una gran abraçada amb les altres dos millors amigues. Un  astre molt especial, anomenat el Sol, ni massa gran, ni massa petit, lluïa les seues millors garlandes. Al mateix ritme, les tres llunes admiradores del sol, i enamorades del seu tarannà masculí amb la força dels rajos que reflexaven fent-lo més gloriós i amb una complaença capaç de cremar a qui si acostara massa a prop.

Les tres llunes (I)

Les tres llunes escampen la seua lluïssor pels camps d'Agost.
Tenen en comú totes les aventures viscudes quan eren joves
i no tenien complexos ni prejudicis com els adults.
La primera lluna, la més plena i la més grossa, tenia fama
de ser golafre però no ho era i les seues dimensions eren
producte de la imaginació dels nens, quan dormien, i
sonmiaven en una lluna gegant que els feia carícies en les galtes.
La segona lluna, la més roja i la més agosarada, era temuda
pels seus reflexos sobre les ànimes que s'enlairaven quan
feia vent de ponent per atemorir als porucs i pocasoltes.
La tercera lluna era prima com una lluna mora, elegant i
hermosa com una reina cavalcant sobre el desert, sola i feliç.
(Continua)

La Dama del Llac (i VIII)

La Dama del Llac (i VIII)

La nit, seguida d'una altra nit, es transformà en abraçades que feren bategar els cors de l'artista i del barquer. Al mateix ritme. El barquer s'inclinà els seus llavis sobre la Dama, que es debatia entre la inclinació dels sentits que cremaven i l'interior del seu cos, complagut, de feliç estimada, com a criatura celestial que era. I la indecisió del futur marcat per l'aranya, que  havia de tornar al fons de la imaginació.

Els núvols que havia dibuixat la La Dama s'extengueren com a fils de gingebre sobre l'horitzó. Deixaren enrere les aigües i el llac remant pausadament però amb ritme decidit. El castell quedava enrere reflexant-se a les glaçades aigües com un espill. A l'altre costat de l'oceà els esperava, entre badalls i les preses la velocitat de la gran Poma, amb els seus boscos metàl·lics de gratacels arrapant el nou capvespre. (Fi)

La Dama del Llac (VII)

La Dama del Llac (VII)

Y el vaivé de la barca fa sotsobrar als amants. La força de la passió a espentat la barca en direcció al castell semisubmergit al mig del llac. Ës el lloc habitat en ocasions especials per la Dama. Ningú podia vorer qui vivia al seua interior. Al capbussar-se els cossos, són atrets pel magnetisme de les roques que envolten el Palau de la Dama del Llac. L'aigua els arrosssega fins la porta on vigila el gos de tres caps. Al'inici no reconeix a la seua propietària. Però al adonar-se'n del seu error enrolla les seues tres llengües com a forma de salutació. Ja a l'interior del Palau apareix un gran saló entapissat per escenes d'una cacera de cérvols:" ës per fer memòria de no menjar-res que tinga ulls" diu la Dama per explicar tal aristocràtica decoració. Amb el foc de la llar se eiuxuguen els seus cossos abraçant-se com mai ho havien fet abans. Més  tard ella prepara un té maragda. I es disposa a dibuixar sobre un gran full els seus pensaments. El barquer, pel seu compte tria un llibre escrit per Paul Auster. Es tracta d'un assaig on es recorda que Saint Exupéry va escriure el Petit Príncep en Nova York, Formant part d'una comissió que pretenia que els Estats Units entraren en la II Guerra Mundial contra els nazis i abandonaren la fins ara neutralitat que era majoritària entre l'opinió pública nordamericana. (Continua)
                                 

La Dama del Llac (VI)

La Dama del Llac (VI)

En un racó del Llac s'obri un forat amagat a la mirada dels curiosos. Els núvols llisquen sobre el disc lunar acaranonant-lo de forma tímida. A la llum de la lluna el barquer defensa la seua secreta cova on té al monstre caçat amb xarxes maragdes. L'aranya desplega la seua amabilitat de peça objecte de cobdícies però tancada. Pescador i aranya conversen en un racó mentres els ciris tremolen sobre les parets de la cova. "Segons un filòsof italià" afirma amb vehemència el barquer mentres fa carícies amb els seus dits grossos la boca d'una copa de ví "les aranyes tenen un cap pensant molt tenaç però llegiu pocs llibres" i conclou el pescador "quedeu enxarxades en les vostres pròpies argumentacions que queden com una materia polsosa que se vos cau de les mans" L'aranya, amb el seu ull entreobert i pareguent estar adormida, pel vi o pel cansanci, respongué: "Els human topeu tantes voltes amb la mateixa pedra que les pedres vos odien de tanta topada.
La Dama del Llac puja a la barca del pescador amb la timidesa d'una trobada, envoltada per les dificultats de coneixer'se en la distància d'un temps ja passat. No es miren, sols la perspicàcia dels ulls d'ella es fixen en els cabells al vent d'ell. El barquer li dona l'esquena per remar i endinsar-se en la  superfície del llac, d'aparència tranquil.la. Els seus pensaments li fan espentar els rems. Ella  es fixa en l'esquena de nadador del pescador "en quines aigües haurà nadat aquest pescador" es pregunta ella bocabadada. D'una manera sobtada s'enfosqueix el cel de núvols que assenyalen una amenaça de tempesta negra. Els cels es tanquen per a descarregar sobre el llac i els valents ocupants de la barca  que prompte queden banyats de fred als peus. Per fi es  creuen les mirades en una abraçada que els dona calidesa i tendresa. Mentre l'abraçada es transforma en un bes,llarg i contingut, al principi, per a tornar-se entre llavis que,submergits l'u a l'interior de l'altre diuen estimar-se en el desig sacsejat per la tendresa. Una abraçada més i el cel tornar a obrir-se, i el capvespre calfa els cossos que s'endinsen al fons de la barca revolicant-se, acostant-se els cossos més en una brandada on el lòbul de l'orella d'ell es mossegat mentre s'endinsa els últims rajos del dia en el cos de la  Dama. Les carícies mouen l'interior dels cors, fins ara en una pausa letàrgica, besant-se provoquen el sacseig de la barca que pot afonar-se. ^Però el ritme és pausat, i el la despulla amb la tranquil·litat d'una tempesra que desitja entrar en ella. I ho fa espai, per arrancar-li la falda i agafar-la amb el poder de les mans que acompanya la llengua llepant-li d'un extrem a l'altre de l'esquena atordida.  (continua)

                                                 

,

La Dama del Llac (IV)

La Dama del Llac (IV)

Ara ja sabia que el seu pretenent encara l'estimava. Tanmateix, sols ella, i ella de forma lliure, podia llevar els fils que encara la nugaven al Llac. I de forma cartesiana pren una ferma decisió: Qui no existeix, no dubta es diu cap al seu interior. S'alça del mig de l'habitacle i en la paret del fons comença un dibuix. Una figura animal comença a pendre forma. Una forma d'abella, amb un agulló acerat i unes ales ràpides amb capacitat de d'aprofitar el vent de l'oest. L'abella, amb unes dimensions  gegantines, es fa de sobte viva mentre desperta de l(a ment que la imaginada: la ment de la Dama, el somriure de la qual transita les emocions des de el racó més amagat del seu cor fins la piel suau que fa nàixer tots els sentits. En la paret d'enfront d`on ha dibuixat l'insecte brunzidor dibuixa un gran forat per on ix a llom de l'abella, fugint de la lluita de la que es sap, carregada de raons, que eixirà victoriosa.

El tribunal, a la porta del qual tot el poble espera un veredicte, amb el supòsit que no ha hagut deliberació: han declarat culpable a la teixidora i artista. I a la pena màxima. És condemnada, en absència, d'un judici ràpid amb l'espenta de la por dels ignorants. A l'eixida del sol s'executarà la sentència: tallar-li les dues mans, cosa sinistra per a una artista. (Continuarà)

                     

La Dama del Llac (III)

La Dama del Llac (III)
  Ara, la Dama del Llac, roman trista a la presó del poble mentre el veïnatge a aconseguit fer li por en el cos. A més, una febre d'origen desconegut,l'ha deixada dormida  sobre una flassada húmida que lueix el llit. Al alçar-se adverteix una presència extranya. S'alça fredolina i observa que a l'interior de la cel.la una llum daurada  desprèn una figura del que sembla ser un cigne color ataronjat. El cigne le mostra, amb paraules d'un compàs suau, una imatge: un forat on dues persones coversen pausadament amb una copa de ví. Reconeix ambdós i un escalfred regueix la seua esquena. Un, es un antic amic, conegut com l'últim pescador d'un llac incert on els peixos busquen aigües més càlides més avall i al costat del seu antic amic, l'aranya dibuixada, la  baixada de la qual ha provocat la fugida del vilatans del poble. Es un terrible malentès, pensa ella. No volia atemorir als seus veïns sino sols era encuriosida a l'interior de la natura. Ara recorda també els llargs passejos amb el barquer vora el llac, on les converses sobre allò diví i humà i la corrent del llac. I damunt de tot el record de les nits de passió en el castell semisubmergit del Llac, nits úniques on la voluntat d'estimar s'extenia amb el desig fora de l'abast de la rutina  que programa el desig de molts humans, A aquesta trobada, a la que seguiren altres trobades incandescents, conserva un fragment un poema que deia d'ella: els perfums de la teua pell/ tan suaus  com els d'una emperatriu intuitiva i sàbia/ desprenen la cicatriu de l'esdevenir conscient  que ens abraça.
(Continua)
                 

Brian Culbertson- On My Mind

La Dama del Llac (II)

La Dama del Llac (II)
 Cal pujar a la muntanya, capturar a la bruixa, ja que es tracta d'una bruixa sens dubte segons la opinió de l'alcalde, ingressar-la en presó i jutjar-la. Per dibuixar monstres amenaçadors que es fan vius caldrà tallar-li les mans. La petició de linxament es arreplegada amb crits de victòria. Els més eufòrics branden teies enceses aguiaten prompte el seu objectiu. Que no oposa resistència. És tancada i la clau llançada al pou del pati de la pressó. En un racó de la cel.la húmida, la dama  s'amaga plora la incomprensió del món.

La Dama del Llac s'amaga darrere d'un vel color blau, del color blau de les ales dels àngels. Darrere d'aquella tela apareix una bellesa essencial de nina sàbia. Quan, de tant en tant parla amb humans, situació estranya com els ornitorincs, acompanya els seus gestos amb paraules que semblen aletejar feliços des de els seus llavis fràgils. Va començar a dibuixar des de molt petitona ja va poder comprovar que qui dibuixa els seus  els pot fer realitat. Dibuixà un arbre blanc, blanc com el rostre de les cases de Xaouen, i l'arbre es va fer vida i respira junt als arbres que estàn ja en la vigília. Va traçar sobre el paper una espiral roja i aquesta es va fer realitat, permetent a qui siga prou valen i agosarat, a viatjar des de el present al futur pròxim. Dibuixà núvols i aquestos amb amb carbonet ben negre, van a volar fins al firmament per a colo.locar-se divertits entre els arbres del cel.

                                     

La Dama del Llac (I)

                                 La Dama del Llac

La Dama del Llac dibuixa teixint somnis al damunt del glaç de les muntanyes. Els seus cims s'omplin de goig pel passejar dels seus patins rojos i alats. Fa eses mentres el vent del nord aireja les seues faldes plisades de la Dama. El dibuix encaixat sobre la muntanya no es veu quasi a ulls humans,  a soles le àligues i els déus entreveuen la exactitud de la figura que s'extén  desconeguda.
Des del fons  de la vall, el seus habitants ignoren a la dama, i es queixen del fred hivern el final del qual sembla llunyà. La petita ciutat s'extén sobre les vores del llac, acaronats pels cignes que canten sobretot els caps de setmana i a més l'aigua del llac està tan freda freda que els peus criden si són submergits sense el seu permís. No hi ha  peixos al seu interior. Els pescadors fugiren quasi tots una activitat que se havia tornat quasi melancòlica. Tanmateix algú es resisteix a abandonar el llac. L'últim pescador del llac mai matina. Els peixos sempre s'alcen tard en aquell indret mentre el pescador, que també fa la funció de barquer, llança les seues xarxes maragdes, disposat a capturar cert  peix perdut, cosa que passa con estranya freqüència. La seua experiència de passejos solitaris li diu que alguna cosa va a esdevenir prompte.
I un esdeveniment inesperat va a trencar la rutina programada de aquells habitants, nets, polits i avorrits.Sols una persona es dona compte de l'esdeveniment.
El barquer observa la presència d'una petita taqueta en la falda glaçada de la ,muntanya. El moviment d'unes marques. Unes  taques humanes se desplaçen sense descans mostrant un dibuix que va donant-se forma, i de quina manera. Es tracta d'una aranya de llargues potes exteses, des del cim fins la falda plena de glaç, om comença el bosc impenetrable.De sobte, l'aranya, como les aranyes de Nazca, que està viva de nit, sembla moure's. Primer una llarga pota  de cents de metres. Després un altra. S'alça sobre el seu ull i agulló enrogits i se desplaça muntanya avall, amb la suavitat d'una bèstia elegant fins arribar al petit poble que adorna el paisatge.

En el poble s'extén el pànic. El seus habitant fugen emporuguits per la presència del monstre. El poble queda desert mentre l'aranya dona compte d'unes pizzes aque abandonaren en la fugida els seus vilatans. Les autoritats municipals amb el dit amenaçador assenyalen la culpable: És la Dama del Llac, amb els seus dibuixos sense forma i superbs. Aquestos s'han materialitzat en una amenaça per al poble. Cal pujar a la muntanya, capturar a la bruixa, ja que es tracta d'una bruixa segons l'alcalde
(Continua)

El Príncep VerdBarret i les granotes d`Hivern

Hi era una volta en un hivern que no s’acabava mai, un príncep anomenat BarretVerd, que habitava un Castell poc feliç d’altes torres almenades. Estava edificat sobre una muntanya de coves habitades per  consellers aviciats. El príncep vivía y maldormia amb una única obssessió: caçar estels. Ho intentaba apuntant fletxes i pedres, pedrots i pedretes amb la finalitat que els estels caiegueren sobre els seus dominis. A més tenia una gran catapulta on llançava pedrots. Els consellers, poc sabis, l’assessoraren i li digueren: “El millor es cridar al gegant de Grans Orelles per a que t’agarre els estels”. I el príncep, i en mala hora, els va fer cas i cridà per carta al gegant.

I el gegant de Grans Orelles, en arribar el primer que va fer va ser menjar-se el rellotge de l’Ajuntament.que donava hora a tots els rellotges de la vila..

I en aquell instant s’aturà el temps. EN  sec. En el momento que s’aturà el temps el gegant es tirà a dormir pantxaenlaire. Quant de temps? No ho sabem Els habitants sense temps deixaren de fer coses per tirar-se a dormir. Però sense sommiar. Els somnis desaparegueren pel forart del temps. Sols quedà  despert amb uns ulls com a plats el princep verdbarrret Dies i nits. Nits I dies.

Fins que un matí arribà una missatgera de peus alats. Amb un missatge molt clar: AGAFA ELS ESTELS AMB LA PUNTA DEL TEU COR..

El missatge del princep el va fer arrufar el nas: “Pero, com dimonis es fa això?” Era clar que era un poc tancat en qüestions de poesía. I la  missatgera, convidada a suc de pomelo li va dir tot seguit: Pots intentar eixir de Palau i seguir allò que dicta el teu cor”. Eixir de Palau, com es fa això? exclamó el príncep, “I a on aniré?”. La missaygera li indicà la catapulta i li digué: Et llançaré sobre el teu propi camí.

El príncep fou llançat a una velocitat de vertígen, passant a tota velocitat sobre els edificis de la Vila, que dormien, aobre el shorts i els rius fins caure de bocaterrosa sobre un llac glaçat anomenat Que en gele. El príncep trobà una colla de granotes patinant sobre el glaç, i al vore-les els v  a adir: Qué feu, graanotes boges? En hivern no hi ha de granotes.  Estem ací per què volem. Ens agrada patinar”. Y una granota, un poc primmirada, li preguntà: I tú que fas, fora del Castell, princep verdós? Estic buscant la punta d’estel del meu cor. I acte seguit, la granota més entremaliada li arrancà el cor del seu pit i lil´l  deixà bategant a les seues mans. Aquest al  agafar-ll o es va cremar els dits i li va caure al llac foradant-lo i caiguent al fons del llac, blau com el  paisatge dels amants que es separen per sempre.

Bona l’heu feta, remugá el princep, meu deixat sense cor. I dubtant-lo el que dura un bri de cabells en una tempesta, es llevà el Barret, i la camisa i les calces i es llançà al forat que havia obert el seu cor al llac glaçat. Bracejant  arribà al més profund del llac, on hi havia un Castell submarí. Els peixos abisals el miraren astorats.Mai havien vist un home despullat, i l’acompayaren fins la porta del Castell on VerdBarret cridà a la porta. Al cridar, sonà un saxo, obrint-se de bat a bat. Quasi en el llindar aparegué la fada Vida L’acteia.Tot cantant amb veu cristal.lina: “Mou. Mou el teu cor que el tinc jo i només jo” I en un tancar i obrir els ulls, davant el princep que tremolava com un poll, el cor que demostrà iniciativa, va amagar-se i fugí al si d’un banc de peixos fosforescents.

Tanmateix la fada no mostrà interés real en el cor del príncep  encara que si pel seu cos, convidant-lo a passar al seu llit de baladres vora la seua llar. La fada Vida Lactia tenia una cabellera de foc que va fascinar temps i temps  al princep, com les seues  caricies amb  plomes.

Mentre el cor del princep fugí ii adoptà una nova vida. Es a dir, va tindre vida propia. Va viure anys al túnel dels  dracs rojos, encaterinats d’intercanviar les seues potents flames. I va  decidir, tras dançar entre focs tornar al seu Castell abans infeliç d’altes torres almenades.  Allà li esperaba la missatgera, penedida d’haver llançat al Príncep tan lluny al llac glaçat, sols amb el seu cor entremans, però fet estaba. I amb el cor del Príncep feren grans coses: Despertar al gegant Orellut, de la seua llarga migdiada. Donar-li de menjar salmorejo, que ho estaba demanant a crits quan es menjà el rellotge de l’ajuntament. Extraure-lo de la seua gruixuda panxa i comprobar que mai tornaria a posar-se en marxa el seu mecanisme. Per despertar als habitants de la vila de la seua dormida es proposà que llançara els seus crits. I ho va fer amb el bram de les bèsties dolces. I els habitants despertaren del ensurt. Tenien que recuperar el temps. I la única forma era sabent llegar els estels de l’horiitzó de les nits.

Llegir els estels. Pendre atenció a la passió que conté l’horitzó de la nit.

Llegir els estels,estant atents a la passió que contenen les constel.lacions i els planetes de nit. Una nit VerdBarret observà amb binocles des del seu Castell com uns estels fugaços havien trencat el llac Queemgele. Ara per fi podía arribar la primavera. I els ocells pescadors capbussar-se. Per què, pot un Princep viure sense el seu cor?

Versió en català. Març de 2018

El Maldecap

El Maldecap.

Un pensament que et taladra les teues genives, i tot llançant-lo des de una altura considerable : és la teua consciència. Cóm desfer-se de l'Ego moral, previsor i represor, purità i econòmic, significa una ambició que ha de ser plena de gestos profundos, inconfusibles. Determinats moviments privilegiats podrien ser acusats de ridículs, forassenyats i perillosos. Especialment per a la mateixa víctima-protagonista. La innocència de la Estètica ha estat, tanmateix, el parany de molts individus, amb els budells plens de vents poc essent lliure i amb complaença d'espontaneïtat. I tot acaba. Anunciar una flamarada de metà. D'aquesta manera, determinats individuus, un 20% segons les estadístiques, tenen la peculiar forma d'expressar-se, que no és obligatòria, essent lliure i voluntària. Encara que sabem que tot allò que ens envolta, l'exterior, i el nostre cos, que pot envellir menys o no amb certa acceleració, i, per fi, la nostra ment de la qual forma part  la nostra consciència, tot absolutament pot comercialitzar-se. Aquesta evidència del postcapitalisme no hauria de provoca-nos cap angúnia.L'intercanvi d'objectes i de signes lingüístics, sempre ha estat senyal de civilització. Comerç de paraules, de volers i intencions. Malgrat tot, llançar la teua consciència, com escopir per la teua finestra sempre provoca emocions, emoció d'infants. Com de la paradoxa en la que actualment treballen molts científics, socials i especialistes en neurociències: pot tornar-se la saliva voladora contra teua, i rebre un impacte sobre el teu rostre?

La revenja d'Ariadna (i VI)

La revenja d'Ariadna (FINAL)

Just al bell mig del centre del laberint, el mostre Minotaure, ferit de mort, i el seu assassí, l'heroi Teseo, a ulls dels sacrificats d'Atenes, es troben cara a cara. En un racó, Ariadna, que ja fa temps va perdre l'amor per Teseo, en entendre, de cor sencer, que ell no estava ni de lluny, interessat en ella. De fet el mite conta com la va abandonar en un illot desèrtic. El mite narra com la va arreplegar Dionisos i la va fer seu, en recompensa per la seua bellesa. André Gide, en un relat escrit amb que traspúa misogínia, explica que realment Ariadna era, massa amiga del vi i que la realitat va ser diferent. De forma que la realitat és sempre diferent del mite. Però, en aquest cas va més enllà. Ariadna, avançant-se als esdeveniments, escrits, va donar-li la volta al calcetí i va muntar la seua revenja sobre uns fets sols expressats al mite...Ariadna va escriure la seua pròpia història: va enganyar al seu propi pare, el rei Minos, i als habitants de l'illa de Creta, endinsant-se al laberint en tres o quatre ocasions, ja coneguem com la traça embolicada del laberint estava dibuixada en les petxines que portava al coll penjant, i va trobar una amistat en un monstre que esbufegava sang per les seues fosses nassals. Tanmateix el monstre, temut i respectat, però també objecte de burles, estava cansat, Però, el Minotaure, captivat per la bellesa d'Ariadna prompte va abandonar el seu paper de monstre devorador que menja carn humana.  La bellesa, covertida en amor,  pot canviar el món i els cors, amb un llenguatge,  que moltes voltes s'enfronta al que llenguatge en que està escrit el món: el llenguatge dels poderosos i dels vencedors...fins ara. De la mateixa manera que les sacerdoteses de la Creta arcaica pegaven bots de cara  als bous sagrats, com mostren les pintures del palau de Knossos, Ariadna va vèncer, primer per la força de l'astúcia, i després amb les raons,de vèncer al mascle Teseu, que en veure's perdut al mig del laberint i sense possibilitat de tornar a l'eixida, va fugir de continuar la batalla amb el monstre. Ni tan  sols va vore'r la presència d'Ariadna, amagada en un racó del centre

del laberint. Ja que és sabut que els mascles ni escolten, ni deixen parlar, ocupant tot el territori de poder. Fins que, la nova Ariadna fa amistat amb el nou Minotaure, el Minotaure que deixa de menjar carn humana i es fa vegetarià. És el Minotaure vegetarià.

La revenja d'Ariadna(V)

La revenja d'Ariadna (V)

El so de la pluja va quedar lluny com la llum del dia en endinsar-se Ariadna a l'interior del laberint, junt al gat blanc, que no va deixar de ser el seu talismà. Ariadna va seguir el fil deixat per Teseo seguint els seus passos, al principi tremolosa, després decidida. Sabent que havia desobeït totes les lleis dictades pel seu pare, el rei Minos, contra l'entrada de dones al laberint. Excepte les que anàvem a ser sacrificades, clar està, a la golafreria del monstre. El primer que va fer Ariadna va ser agafar una torxa. Era estúpid pensar que en la foscor podia sorprende al monstre. El minotaure vivia a les profunditats del laberint i els seus ulls lluïen en la foscor, entre la negror d'aquelles parets de calç i sang. Teseo va demostrar ser un estúpid al endinsar-se a fosques. De la raça més estúpida dels hòmens, va pensar ella. El segon gest va ser tallar el fil que ella mateixa havia lliurat a Tesseu i nugar l'altre extrem al coll del gat. Per tranquil·litat d'ella i confiança cap a éssers com els gats, que estimen els passadissos i els forats. Amb aquest pas el Minotaure acabaria amb Teseo. El cervell del monstre era més humà que el de molts jutges i reis, tenia una estructura molt semblant al cervell amb les seues circumvolucions, a l'estructura del laberint. I aquest  dibuix era escrit a les petxines que penjàvem  del coll sobre els pits rosats d'Ariadna. Ella, a més, tenia el recorregut escrit a la memòria. No li calien ni fils ni cordons umbilicals. L'heroi restaria peerdut per sempre al món interior.Molt prompte les banyes de bronze del monstre anunciarien el seu final anunciat. La pols anava tapissant tots els racons, totes les parets. Giravoltes, creuaments, passadissos i cruïlles entabanaven als mortals però no a Ariadna, amb la seua ment preclara i decidida. Quan el brunzir de la batalla li arribà del centre del laberint seria el moment de llançar la seua revenja..

La revenja d'AriadnA (IV)

La revenja d'Ariadna (IV)
La llibertat d'Ariadna és assegurada, o això pensa ella, des de que el seu amor per ella  va fugir en l'últim viatge a Thassos. La confiança d'ella en la Lluna, preceptora d'ella des de molt petita, és paral.lella de la desconfiança amb els malcarats guerrers de Teseo. Aquestos ja han alçat un túmul mortuori per cremar les despulles del futur cadaver de l'heroi. Quan ell ultrapassa la porta del laberint, un silenci es va refermar sobre els caps dels presents. Molts es retiraren a les seues cases on havien estat hostatjats pels seus enemics cretencs. Molts altres romanien drets i amb cares de derrota,
ja que el rei Minos, que havia tornat a l'illa sense donar explicacions per la seua absència en les celebracions més importants de l'any, havia donat ordres de no moure's de l'entrada del laberint fins que el desenllaç fera final als  hostes d'Atenes.
Ariadna va seure a sota una olivera pròxima mentre els seus records transitaven prims i evidents. Altres ocasions la traïció va intentar humiliar la seua condició de dona. Com era possible que els mascles obtingueren plaer violentant la voluntat i l'orgull de les dones? Era aquest un misteri de la tradició que ja havia deixat d'interessar-la. Recordar ara l'altra versió de la història de la traïció de Teseo...Abandonada a un illot desèrtic..Ariadna havia d'esperar l'inici dels brams a l'interior profund del laberint, com a senyal convinguda. Però un canvi sobtat en la direcció dels vents, que ara bufava de Llevant, li va fer canviar d'opinió.De la reunió de núvols van caure quatre gotes al principi. Ella va deixar en terra un gat blanc que,girant la mirada va adreçar-se a l'entrada del laberint, pausadament. Era l'altra senyal esperada. Les quatre gotes van convertir-se en un diluvi de pluja que va arrossegar a molts dels que esperaven a l'entrada del laberint cap al Palau de Minos...

La revenja d'Ariadna (III)

La revenja d'Ariadna (III) (Alguns altres fets que també tindran conseqüències)

L'estratègia, entre Teseo i Ariadna, ha estat pactada. L'heroi entrarà primer agafant amb la mà dreta la destral, mentre amb l'altra, tindrà un fil gros i lleuger, que fa de veritable cordó umbilical, que l'unirà amb el món exterior, impedint que es puga perdre en aquell immens  palau dissenyat per tancar al monstre, construït i dissenyat  per l'arquitecte Dèdal. Per tant, ni tan sols ha estat idea d'Ariadna, que ha d'esperar a Teseo a l'entrada del laberint encara que haja passat a la història com a fil d'Ariadna. Que, com tots saben, de forma desagraïda, va abandonar-la en una illot al mig de la mar, en acabar l'aventura. Aquest gest maldestre, però, encara haurà d'esperar. Ariadna està realment enamorada de Teseo, mentre ell, no vol de cap manera establir vincles estables. I, ella amb els seus cabells ben rullats, ho sap, encara que el seu cor, vol ignorar el que les certeses de la seua intuïció ja li han dit en un xiuxiueig. El comiat és breu. Ell està nerviós. Ella, malgrat certs dubtes, que prompte passaran a ser falses esperances, sap que la mort del seu amor, acabaria amb la promesa del seu pare, el Rei Minos, de casar la seua primera filla a qui puga matar al monstre, meitat humà meitat bou, que espera la seues víctimes, oferides per un acte de sacrifici ritual, que té a tots dos bàndols, cansats, de tanta sang vessada, pel poder del Rei Minos sobre la ciutat de Atenes. Aquesta hipocresia, que busca netejar la memòria d'una història que té tantes falses versions, que esdevé inútil saber, quina és la realitat del mite i quina versió es falsa.

La revenja d'Ariadna (II)

La revenja d'Ariadna (Els fets i les conseqüències)

Ariadna és la intel·ligència. Ella sap que al fons del món interior, es troba la direcció escaient. La porta és a les petxines que decoren els seus muscles blancs. Però la sapiència és també acció. La solució a l'enigma no és trencar el pany amb la destral. Encara que siga la destral daurada de l'heroi. El pany pot obrir-se suament amb un cabell. Un sol cabell. La presència imminent del monstre al laberint fa més difícil  esbrinar tots els signes escrits al pany en concordança amb els dibuixos de les petxines. Les presses no són bones conselleres. Abans, ha d'interrogar al monstre. I Posseir-lo. Serà objectiu difícil. Amb la proximitat de l'heroi que espera el senyal de la  seua estimada. L'expectació, els crits de la multitud amb la seua cridòria a l'exterior del laberint, han fet canviar la llum del capvespre. Ell es sent triomfador. Cap home, amb presumpcions de vanitat, pot deixar d'emocionar-se al sentir el seu nom cantat per les masses de persones que l'esperen victoriós. Ara que un solitari núvol es creua amb el sol que no acaba d'amagar-se, és el moment d'ultrapassar els llindars del laberint.

                

La revenja d'Ariadna

(1A part) Els  fets que duran a la revenja d'Ariadna

Al mite, el ritme de la narració és el mateix que la velocitat dels nostres pensaments íntims.

La forma mítica, sempre amb metàfores incorporades des dels nostres somnis, ens recorda la remor d'una mar llunyana. A vora mar, mentre ella, Ariadna signe d'intel·ligència. Va a la recerca de petxines, que enfilades convenientment adornaran el seu coll. Arrisca que, amb la seua mirada, es perga entre els millers de possibilitats que amaguen les infinites combinacions de dibuixos que transpúen les petxines arrossegades per la mar. Cada dibuix i la textura de la closca amaguen un mapa. Una clau. Tanmateix la clau amaga també un pany difícil d'obrir per als que són incapaços d'esbrinar que sempre poden existir secrets. Que pot haver-hi un calaix que mai ha de ser obert, sense traïr una amistat. I ella mateixa va dibuixant un itinerari enigmàtic al acaronar amb les seues passes, la superfície extensa de la platja que observa, de bestreta, la nouvinguda.

 Com lligar les closques vingudes del fons de pensaments d'aigua, és un altre enigma. El del fill d'Ariadna. Crec senzillament menyspreable la hipòtesi que defensa que una onada, irada i gegant, va xuclar-la mar endins. Més probable considere la hipòtesi d'un rapte, amb ànim de lucre. Un caçador de peixos, amb el rostre cremat per la sal i les barbes poblant les seues galtes d'algues diverses, localitzaria la collidora de petxines, essent un botí... sucós. Ella va intentar impedir aquella primera violència masclista, però aquell déu disfressat va acabar clavant-li l'arpó al coll bru. El tresor que ocupava la borsa de petxines acabaria amagat en algun finestrall d'un aristòcrata, coleccionista i egòlatra. Aquest assassinat, va marcar el record culpable dels hòmens i la rebel·lió futura de
les dones. Tots els records haurien de capgirar-se, reescriure-les amb una altra mirada. Sense por a les conseqüències de la justícia. Fussant tots els nostres records fins a la gola.

El piragüista i la sirena.

El piragüista i la sirena.

El piragüista remava en solitari tots els matins, Xúquer amunt. Li agradava sentir la remor de l’aigua, suau com de vellut, a les hores on ningú s’havia alçat, amb l’excepció d’algún treballador matiner i algun llaurador vigilant de les sèquies del riu, ple a vessar de canyes. Tots els piragüistes dormien, amb l’excepció del remer barbut, amb una barba llarga i negra, i matiner, amb el ritme dels rems modulant el trajecte riu amunt riu avall, amb l’assut presidint aquells xicotets viatges que al final eren kilòmetres solitaris fins al tercer portell.

De sobte, un matí que es semblava als altres, una figura obscura s’alça amb mig cos submergit. Sembla dançar al ritme de les aigües, amb una invitació a acostar-se, cosa que el remer matiner fa amb prudència. A Aquestes hores l’assut sol estar desert, i la presència d’aquesta figura li ha tocat la curiositat però una estranya sensació li ha posat en guàrdia,però. Tanmateix quan estaaà apunt de tocar l’extrem del tercer portell o s’ubica la figura, aquesta pega un bot i s’escapbussa mostrant la resta del cos amb una fantàstica cua de peix. El remer matiner es queda astorat. Era aquella figura una sirena? Hi ha sirenes de riu? Igual anava  de pas, o restava perduda...Era, sens dubte, una sirena, i bocabadat va pensar que era una fantasia producte de les seues matinades.

Al dia següent el nostre piragüista barbut, navegava amb la curiositat que espenta les grans ocasions. S’acostà al tercer portell, i allà estava asseguda aquella figura obscura i aquàtica esperant-lo. L’espectacle era sorprenent: al voltant d’ella cantaven un grapat de peixos, amb un posat d’alegre satisfacció, mentre al ritme de la cançó, la sirena dançava amb les caderes seguint aquella música d’origen desconegut. Al advertir la presència del piragüista, la concurrència, amb la sirena al capdavant, s’escapbussà a la profunditat del riu, desapareguent de forma veloç.al bell mig del riu Xúquer.

El remer matiner no donava crèdit.  Allò era un espectacle fantàstic i pertorbador alhora. Espectacle que havia de compartir. Si no volia ser egoista, aquella meravella sobrenatural...havia de ser contada...i va pensar de forma immediata en el seu veí, aficcionat com ell al piragÜisme, però no a alçar-se de matí...Clar està, convèncer al seu veí del costat, va resultar més fàcil del que pensava...Una sirena de riu no es cosa de veure totes les dies...

Al dia següent, dos remers eixien del costat de les barques de vora riu o es situa el club de piragües. Era massa de matí, però el nostre remer barbut va revelar el secret d’aquella eixida...Va contar-li al veí allò mai vist per cap habitant de les vores del Xúquer, un riu famós per arrossegar pobles sencers en riuades i pantanades...Una sirena amb dos pits fantàstics i una cua de peix hermosa, on arrivàben els seus cabells daurats. Dissortadament, aquell matí de principis d’estiu no va aparèixer i el veí  va quedar con a testimoni frustrat d’una trobada impossible.

El tercer dia, el nostre remer va insistir en el seu viatge matiner, es va alçar disposat a trobar-se amb aquell ésser vingut d’algun racó de la imaginació o de la realitat més difícil de païr dels  nostres somnis...les realitats inversemblants però viables en un passat remot...el dels contes i els mites.

Va acostar-se al tercer portell de l’assut i allà, asseguda i hermosa, estava esperant-lo: la sirena de riu, amb els seus rinxols abraçant els seus pits rossos i turgents. Va acabar d’acostar-se amb decisió i determinació a ella, fins tocar els seus llavis en un bes llarg com la cabellera d’aquell ésser  fantàstic. Un bes curt, ja que de sobte el cel s’enuvolà, ennegrit per una tempesta inoportuna i matinera amb llamps que començaren a acostar-se cap a l’assut. Ignorants del perill els dos futurs amant continuàvem besant-se en un desig esfereïdor de dos cors que volen menjar-se l’un a l’altre. I va passar allò que era d’esperar: un llamp va caure, primer com un advertiment, prop  de l’assut i un segon llamp va caure sobre el tercer portell travessant el pit del nostre agosarat remer. Que va enmudir per sempre més en braços d’aquella criatura que va plorar, i plorar, mentres el riu creixia com en una riuada històrica i anacrònica: ja no hi havia  riuades en aquesta època d l’any. Sols a la tardor. I el poble també va plorar en el soterrament del piragüista matiner. Amb algun comentari sarcàstic del veïnat: sols li pot passar a algú que s’endinsa en el riu a hores on encara toca dormir i no donar palades en una piragua. L’única persona que va quedar-se amb el dubte va ocórrer va ser el veí. Que de tant en tant creua,  navegant el riu buscant allò inversemblant segons notícia, i secret, d’un piragüista solitari...un dona nua de cintura cap amunt i amb una llarga cabellera que li arribava fins a la cua de peix. Com llarga la barba, negra i espesa, com la del piragüista que va besar, fugaçment la sirena de riu.

capbusant-se als mars de la Lluna

Es llança i s'endinsa en el món abisal.
Abans però ha de submergir-se en el mar de la lluna,
d'aigües tranquil·les i fent d'espill blau de la terra llunyana.
La Terra, encisada per la Lluna, es capaç de pensar, capaç
d'evolucionar cap a un ésser viu, moguent-se entre estels i amb

l'atzucac
 de situar-se al bell mig de somriures fugaços

Eva insatisfeta

Aquesta petita història sobre el paradís i la sexualitat femenina, trasmesa de forma oral, va ser escoltada al si d'una reunió de dones a una escola de la Reggio Emilia italiana.

Era una volta al Paradís, lloc realment avorrit on mai passa res, que Eva passejava insatisfeta i nerviosa buscant alguna forma de satisfer el seu desig. Mentrestant, Yhavvé i Adam es dedicaven a xerrar de coses d'homes, bàsicament de fútbol i els seus xafardejos masculins.

Eva va decidir a satisfer de forma directa el seu desig, i el que tenia més a mà era la serp, incansable xerraire. Però malgrat que ho va intentar, una volta i altra, fregant la serp al seu pubis, i al seu interior, ben lubricat, el treball va ser inútil i prompte va llançar lluny d'ella la serp.

Unes pases més avant va trobar una altra possibilitat en una altra bèstia tranquil.la del paradís: es tractava d'un ós formiguer amb una llarga i gruixuda trompa. Però molt prompte Eva va descartar-lo i el va fer fugir per inútil.

Eva estava realment plena de desig. Es va acostar a la mar i va endinsar-se, mentres l'aigua fumejava ja que els seus muscles eren ardents... Un bacallà que passava prop ees va acostar tant que Eva va introduir-lo a la seua vagina tot i fregant-lo amb el seu pubis va esclatar de plaer aconseguint així el primer orgasme de la història del món. I des de eixe precís instant, el bacallà fa la olor que fa..

.