(Continúa del passat 10 d'abril)
De sobte en sonar el llamp, va despertar-se enmig d'una pluja dolça de que colpejava amb suavitat la marquesina de l'autobús al centre de Torshavn. Estava tan cansada que s'havia adormit a l'espera de poder anar al centre de la capital de l'illa. L'indret era solitari, No hi havia ningú als voltants. Amb l'excepció d'un taxi i el seu conductor adormit al seu seient. La xica de la terra s'alçà del banc, humid i un poc glaçat. Les circumstàncies eren com, en altres ocasions des de que va començar el seu primer viatge, una improvisació. Se suposava que havia d'estar abans de les set de la vesprada a l'alberg on havia reservat. I oblidar-se'n de la possibilitat d'usar el telèfon mòbil, va decidir despertar al taxista i anar directament a l'alberg. Uns colpets a la finestra del taxista, que estava arraulit amb la boca ben oberta, i sense respondre, fins que ella va colpejar amb força el vidre.
En pujar al taxi va caure que no portava la motxilla gran, on duia quasi tota la roba i estris per al viatge a un lloc fred, com les Faröe, i en fer-li-ho saber al taxista, que s'havia disculpat amb gestos oberts i amables, aquest va pregumtar-li pel seu equipatge. Va aturar l'automòbil, que ja havia engegat uns pocs metres de la marquesina, i va tornar enrere, i va agafar la motxilla. Havia restat banyada per la pluja. Li va a estranyar, i va pensar per un moment que algú l'havia mogut de l'abric de la marquesina.
El taxista era amable, i endormiscat, va rebre el paperet de l'adreça de l'alberg, amb un somriure encalçat en una certa ironia. Va girar-se, i el seus ulls van fixarse en la xica de la terra, quelcom més que una passatgera corrent. Amb tranquil·litat i un gest directe va dir-li en un anglés correcte: conec llocs millors a Torshavn per passar una nit o més, les que vullga vostè, que no és anglesa, per cert, va respondre's ell mateix. I la xica de la terra, deixar-se'n endur per la seua intuïció va dir-li que si, que li duguera a un lloc millor...que confiava en ell. A la fi, tenien coses en comú, com quedar-se adormits en llocs públics, va dir-li ella.
El lloc no era cèntric, com l'alberg on havia reservat vostè, li va dir el taxista mentres esperava un semàfor. Hi havia ben pocs, de semàfors en aquesta ciutat, pensà ella mirant Torshavn amb ulls encara adormits pel somni que havia tingut. Com si llegira, els seus pensaments, el taxista, un danés resident des de feia pocs anys a l'arxipèlag de les Feröe com li va dir després, li preguntà, deixant-la a ella ben bocabadada, que si havia somniat alguna cosa per què ell si que havia somniat. Que quan li va despertar pels colps de la finestra estant, ell estava somiant. I si le feia res que li ho podia contar, qu entenia que era quelcom privat i molt íntim contar somnis a una desconeguda. Però el trajecte fins les afores de Torshavn seria d'uns deu minuts, suficients per contar-li un somni que va deixar a la xica de la terra amb la certesa que no hi ha de casualitats en aquest món. Que l'atzar pot ser necessari i que mai existeix l'atzar més enllà del cercle polar àrtic.
(Continúa)
