La Papessa d'Avinyó (final)

La Papessa d'Avinyó (Final).

La Papessa s'allunyà de la barra i, sense donar l'esquena a la concurrència, que s'havia quedat bocabadada, va seure a cavall sobre un estret banc, va dur-se el que semblava un fosc cilindre a la boca i va encendre-lo amb un candil. Ningú havia vist res paregut. Sols els dimonis podien tirar fum per la boca. I sols un dimoni podia atrevir-se a colpejar al geperut propietari de la taberna del pont d'Avinyó. Fumejava encara la boca quan el tafur s'acostà a la Papessa, Li adreçà una mirada entre el que vol fer un repte, i complagut li despullà el muscle esquerre i descobrir una taca fugaç en forma de mitja lluna creixent. El silenci absolut que omplia la taberna, es convertí en un bram de bèsties civilitzades, quan als bufats se'ls va caure la borratxera al terra, al veure com els llavis del tafur pèl-roig s'acostaren als de la Papessa i li donaren i llarg i sonor bes, El bes va ser tan profund i durà tant de temps que les aigües del Ròdano se quedaren inmòbils per escoltar-lo. I així, amb les aigües tranquil·les del riu s'obrí de sobte el gran finestral de la taberna s'obrí de bat a bat  i entraren dues criatures de llum alades, que solen ésser anomades àngels, entraren  en la sala paralitzada pels esdeveniments. El gat del geperut taverner s'havia quedat  bocabadat, i en aquesta postura es quedaría durant anys...En aquell instant, les criatures de llum alçarem per les aixelles i li alçarem les faldes mostrant i descobrint un pubis daurat que treia fum. Al vore-la mig adormida i amb un cert somriure de felicitat, les criatures es mostraren complagudes. I alçant-la la portaren a fora del finestral i ascendint sobre el cel desaparegueren per sempre als ulls dels mortals, segons ordres de certa autoritat divina...I des de aquell instant que la Papessa ascendí als cels, el pont d'Avinyó ha de romandre sense acabar, fins que alguna nit d'estiu no tornen la Papessa i la seua cohort d'àngels.

La Papessa d'Avinyò, un conte estiuenc de Pau Larren

                                            La Papessa d'Avinyó


El pont d'Avinyó  dormía sense arribar a l'altra riba i abandonat a la sort del Ròdano. Ara puguem conèixer la sort que va viure el pont al deixar-se trencat sense solució per arribar a la riba contrària.

Era l'Estiu de 1412. Prop del pont s'havia construït l'edifici del Papes d'Occident, on la Papessa vivia refugiada en el Palau més gran del món civilitzat, perseguida pels desitjos imperatius de meditació. Ella, i part de la Cort habitaven els murs grossos que albirava la supèrbia clara dels papes francesos, amb les seues tiares construïdes pels ossos que deixaren en la seua fugida els constructors del pont. La Papessa llig  en la seua cambra mentre dirigeix la seua mirada al riu que flueix com esdevenir que és sapiència. Amb la seua mà esquerra acarona un gos gran amb el pèl llarg i lluent que acaba de jugar amb una madeixa de cuir. Està remugant una eixida nocturna, donat que té al seu abast una  nit sense lluna.

El Papes terrenals regnaren un segle amb el domini de l'esperit que  fa la carn pútrida. Segons les cròniques verídiques dels historiadors funcionaris, el palau va ser construït a imatge del temple de Jerusalem, i  amb pedres de la ciutat tres voltes santa, ciutat que ha vist llançar a l'espai a un parell, almenys, de profetes i fills de déu. Les roques foren transportades pels creuats que ocuparen la ciutat, però el pes de les grans pedres, realment, van ser dutes per portados de pell fosca forçats com a esclaus. Morint per l'esforç realitzat durant el viatge, els seus cossos jauen al si dels murs del castell.

Aquella nit, la Papessa, sorda d'una oïda pero amb la hermosura d'una deessa de pell hindú, ix d'incògnit de Palau, travessa les muralles que envolten la ciutat dormida com un cinturó de castedat i arriba al pont.
En el seu interior es troba una taberna de mala mort plena de joia i dança. Espentats els vilatans per la ebrietat, el ball que fa animals als suorosos clients que s'abracen com nois hipnotitzats per un òval multicolor. La Papessa, que no és la primera volta que visita la taberna, es recolzà sobre el greixum d'una barra plena d'escopinyades i altres humors amb l'elegància del seu llinatge. Amb accent provençal, prèviament assajat, demanà una jarra de cervesa que fou servida veloç, com les mosques que nadaven felices al seu interior. Intentà dissimular el seu fàstic sense aconseguir alterar el seu perfil de Dama perduda en el fang. Alguns habituals de la taberna jugaven a les cartes amb l'obsessió de la recerca d'una jugada per a rendirse a l'atzar. Aleshores, la Papessa, es  fixa en un tafur de cabells rogencs i un tatuatge que li crida de forma  inmediata: una marca es tracta d'una marca indeleble amb la mateixa figura de la Papessa. L'autor del tatuatge ha destacat un detall que molt pocs mortals coneixien: la piga en forma de lluna creixent del muscle dret, un secret,
la divulgació del qual era pagat amb la mort. En eixe  s'acosta a la barra i recoltzant els colzes junt al tafur li esperona tot diguent-li: "Ens juguem en una partida de cartes la virginitat de la Papessa". El tafur pèl-roig, amb un cert aire bufat i cert alè mataelefants li respongué: "La papessa és tan verge com ma mare puta" pronunciades eixes paraules s'acostà a les seues esquenes un a un subjecte que portava un grossa gepa, que almenys pesaria vint arrobes que cantava: "En el pont d'Avinyó, tots ballen, tots ballen..." per fregar amb la seua punxeguda gepa la jarra de cervesa de la Papessa, amb mosques tot i i i llançant el seu contingut sobre la superficie greixosa. La Papessa respongué aquella afrenta accidental de forma contundent: li donà al geperut un colp de puny sobre la seua galta dreta. A la taberna va fer un silenci absolut.                    (CONTINUA)