La revenja d'Ariadna (III)

La revenja d'Ariadna (III) (Alguns altres fets que també tindran conseqüències)

L'estratègia, entre Teseo i Ariadna, ha estat pactada. L'heroi entrarà primer agafant amb la mà dreta la destral, mentre amb l'altra, tindrà un fil gros i lleuger, que fa de veritable cordó umbilical, que l'unirà amb el món exterior, impedint que es puga perdre en aquell immens  palau dissenyat per tancar al monstre, construït i dissenyat  per l'arquitecte Dèdal. Per tant, ni tan sols ha estat idea d'Ariadna, que ha d'esperar a Teseo a l'entrada del laberint encara que haja passat a la història com a fil d'Ariadna. Que, com tots saben, de forma desagraïda, va abandonar-la en una illot al mig de la mar, en acabar l'aventura. Aquest gest maldestre, però, encara haurà d'esperar. Ariadna està realment enamorada de Teseo, mentre ell, no vol de cap manera establir vincles estables. I, ella amb els seus cabells ben rullats, ho sap, encara que el seu cor, vol ignorar el que les certeses de la seua intuïció ja li han dit en un xiuxiueig. El comiat és breu. Ell està nerviós. Ella, malgrat certs dubtes, que prompte passaran a ser falses esperances, sap que la mort del seu amor, acabaria amb la promesa del seu pare, el Rei Minos, de casar la seua primera filla a qui puga matar al monstre, meitat humà meitat bou, que espera la seues víctimes, oferides per un acte de sacrifici ritual, que té a tots dos bàndols, cansats, de tanta sang vessada, pel poder del Rei Minos sobre la ciutat de Atenes. Aquesta hipocresia, que busca netejar la memòria d'una història que té tantes falses versions, que esdevé inútil saber, quina és la realitat del mite i quina versió es falsa.

La revenja d'Ariadna (II)

La revenja d'Ariadna (Els fets i les conseqüències)

Ariadna és la intel·ligència. Ella sap que al fons del món interior, es troba la direcció escaient. La porta és a les petxines que decoren els seus muscles blancs. Però la sapiència és també acció. La solució a l'enigma no és trencar el pany amb la destral. Encara que siga la destral daurada de l'heroi. El pany pot obrir-se suament amb un cabell. Un sol cabell. La presència imminent del monstre al laberint fa més difícil  esbrinar tots els signes escrits al pany en concordança amb els dibuixos de les petxines. Les presses no són bones conselleres. Abans, ha d'interrogar al monstre. I Posseir-lo. Serà objectiu difícil. Amb la proximitat de l'heroi que espera el senyal de la  seua estimada. L'expectació, els crits de la multitud amb la seua cridòria a l'exterior del laberint, han fet canviar la llum del capvespre. Ell es sent triomfador. Cap home, amb presumpcions de vanitat, pot deixar d'emocionar-se al sentir el seu nom cantat per les masses de persones que l'esperen victoriós. Ara que un solitari núvol es creua amb el sol que no acaba d'amagar-se, és el moment d'ultrapassar els llindars del laberint.

                

La revenja d'Ariadna

(1A part) Els  fets que duran a la revenja d'Ariadna

Al mite, el ritme de la narració és el mateix que la velocitat dels nostres pensaments íntims.

La forma mítica, sempre amb metàfores incorporades des dels nostres somnis, ens recorda la remor d'una mar llunyana. A vora mar, mentre ella, Ariadna signe d'intel·ligència. Va a la recerca de petxines, que enfilades convenientment adornaran el seu coll. Arrisca que, amb la seua mirada, es perga entre els millers de possibilitats que amaguen les infinites combinacions de dibuixos que transpúen les petxines arrossegades per la mar. Cada dibuix i la textura de la closca amaguen un mapa. Una clau. Tanmateix la clau amaga també un pany difícil d'obrir per als que són incapaços d'esbrinar que sempre poden existir secrets. Que pot haver-hi un calaix que mai ha de ser obert, sense traïr una amistat. I ella mateixa va dibuixant un itinerari enigmàtic al acaronar amb les seues passes, la superfície extensa de la platja que observa, de bestreta, la nouvinguda.

 Com lligar les closques vingudes del fons de pensaments d'aigua, és un altre enigma. El del fill d'Ariadna. Crec senzillament menyspreable la hipòtesi que defensa que una onada, irada i gegant, va xuclar-la mar endins. Més probable considere la hipòtesi d'un rapte, amb ànim de lucre. Un caçador de peixos, amb el rostre cremat per la sal i les barbes poblant les seues galtes d'algues diverses, localitzaria la collidora de petxines, essent un botí... sucós. Ella va intentar impedir aquella primera violència masclista, però aquell déu disfressat va acabar clavant-li l'arpó al coll bru. El tresor que ocupava la borsa de petxines acabaria amagat en algun finestrall d'un aristòcrata, coleccionista i egòlatra. Aquest assassinat, va marcar el record culpable dels hòmens i la rebel·lió futura de
les dones. Tots els records haurien de capgirar-se, reescriure-les amb una altra mirada. Sense por a les conseqüències de la justícia. Fussant tots els nostres records fins a la gola.

El piragüista i la sirena.

El piragüista i la sirena.

El piragüista remava en solitari tots els matins, Xúquer amunt. Li agradava sentir la remor de l’aigua, suau com de vellut, a les hores on ningú s’havia alçat, amb l’excepció d’algún treballador matiner i algun llaurador vigilant de les sèquies del riu, ple a vessar de canyes. Tots els piragüistes dormien, amb l’excepció del remer barbut, amb una barba llarga i negra, i matiner, amb el ritme dels rems modulant el trajecte riu amunt riu avall, amb l’assut presidint aquells xicotets viatges que al final eren kilòmetres solitaris fins al tercer portell.

De sobte, un matí que es semblava als altres, una figura obscura s’alça amb mig cos submergit. Sembla dançar al ritme de les aigües, amb una invitació a acostar-se, cosa que el remer matiner fa amb prudència. A Aquestes hores l’assut sol estar desert, i la presència d’aquesta figura li ha tocat la curiositat però una estranya sensació li ha posat en guàrdia,però. Tanmateix quan estaaà apunt de tocar l’extrem del tercer portell o s’ubica la figura, aquesta pega un bot i s’escapbussa mostrant la resta del cos amb una fantàstica cua de peix. El remer matiner es queda astorat. Era aquella figura una sirena? Hi ha sirenes de riu? Igual anava  de pas, o restava perduda...Era, sens dubte, una sirena, i bocabadat va pensar que era una fantasia producte de les seues matinades.

Al dia següent el nostre piragüista barbut, navegava amb la curiositat que espenta les grans ocasions. S’acostà al tercer portell, i allà estava asseguda aquella figura obscura i aquàtica esperant-lo. L’espectacle era sorprenent: al voltant d’ella cantaven un grapat de peixos, amb un posat d’alegre satisfacció, mentre al ritme de la cançó, la sirena dançava amb les caderes seguint aquella música d’origen desconegut. Al advertir la presència del piragüista, la concurrència, amb la sirena al capdavant, s’escapbussà a la profunditat del riu, desapareguent de forma veloç.al bell mig del riu Xúquer.

El remer matiner no donava crèdit.  Allò era un espectacle fantàstic i pertorbador alhora. Espectacle que havia de compartir. Si no volia ser egoista, aquella meravella sobrenatural...havia de ser contada...i va pensar de forma immediata en el seu veí, aficcionat com ell al piragÜisme, però no a alçar-se de matí...Clar està, convèncer al seu veí del costat, va resultar més fàcil del que pensava...Una sirena de riu no es cosa de veure totes les dies...

Al dia següent, dos remers eixien del costat de les barques de vora riu o es situa el club de piragües. Era massa de matí, però el nostre remer barbut va revelar el secret d’aquella eixida...Va contar-li al veí allò mai vist per cap habitant de les vores del Xúquer, un riu famós per arrossegar pobles sencers en riuades i pantanades...Una sirena amb dos pits fantàstics i una cua de peix hermosa, on arrivàben els seus cabells daurats. Dissortadament, aquell matí de principis d’estiu no va aparèixer i el veí  va quedar con a testimoni frustrat d’una trobada impossible.

El tercer dia, el nostre remer va insistir en el seu viatge matiner, es va alçar disposat a trobar-se amb aquell ésser vingut d’algun racó de la imaginació o de la realitat més difícil de païr dels  nostres somnis...les realitats inversemblants però viables en un passat remot...el dels contes i els mites.

Va acostar-se al tercer portell de l’assut i allà, asseguda i hermosa, estava esperant-lo: la sirena de riu, amb els seus rinxols abraçant els seus pits rossos i turgents. Va acabar d’acostar-se amb decisió i determinació a ella, fins tocar els seus llavis en un bes llarg com la cabellera d’aquell ésser  fantàstic. Un bes curt, ja que de sobte el cel s’enuvolà, ennegrit per una tempesta inoportuna i matinera amb llamps que començaren a acostar-se cap a l’assut. Ignorants del perill els dos futurs amant continuàvem besant-se en un desig esfereïdor de dos cors que volen menjar-se l’un a l’altre. I va passar allò que era d’esperar: un llamp va caure, primer com un advertiment, prop  de l’assut i un segon llamp va caure sobre el tercer portell travessant el pit del nostre agosarat remer. Que va enmudir per sempre més en braços d’aquella criatura que va plorar, i plorar, mentres el riu creixia com en una riuada històrica i anacrònica: ja no hi havia  riuades en aquesta època d l’any. Sols a la tardor. I el poble també va plorar en el soterrament del piragüista matiner. Amb algun comentari sarcàstic del veïnat: sols li pot passar a algú que s’endinsa en el riu a hores on encara toca dormir i no donar palades en una piragua. L’única persona que va quedar-se amb el dubte va ocórrer va ser el veí. Que de tant en tant creua,  navegant el riu buscant allò inversemblant segons notícia, i secret, d’un piragüista solitari...un dona nua de cintura cap amunt i amb una llarga cabellera que li arribava fins a la cua de peix. Com llarga la barba, negra i espesa, com la del piragüista que va besar, fugaçment la sirena de riu.

capbusant-se als mars de la Lluna

Es llança i s'endinsa en el món abisal.
Abans però ha de submergir-se en el mar de la lluna,
d'aigües tranquil·les i fent d'espill blau de la terra llunyana.
La Terra, encisada per la Lluna, es capaç de pensar, capaç
d'evolucionar cap a un ésser viu, moguent-se entre estels i amb

l'atzucac
 de situar-se al bell mig de somriures fugaços

Eva insatisfeta

Aquesta petita història sobre el paradís i la sexualitat femenina, trasmesa de forma oral, va ser escoltada al si d'una reunió de dones a una escola de la Reggio Emilia italiana.

Era una volta al Paradís, lloc realment avorrit on mai passa res, que Eva passejava insatisfeta i nerviosa buscant alguna forma de satisfer el seu desig. Mentrestant, Yhavvé i Adam es dedicaven a xerrar de coses d'homes, bàsicament de fútbol i els seus xafardejos masculins.

Eva va decidir a satisfer de forma directa el seu desig, i el que tenia més a mà era la serp, incansable xerraire. Però malgrat que ho va intentar, una volta i altra, fregant la serp al seu pubis, i al seu interior, ben lubricat, el treball va ser inútil i prompte va llançar lluny d'ella la serp.

Unes pases més avant va trobar una altra possibilitat en una altra bèstia tranquil.la del paradís: es tractava d'un ós formiguer amb una llarga i gruixuda trompa. Però molt prompte Eva va descartar-lo i el va fer fugir per inútil.

Eva estava realment plena de desig. Es va acostar a la mar i va endinsar-se, mentres l'aigua fumejava ja que els seus muscles eren ardents... Un bacallà que passava prop ees va acostar tant que Eva va introduir-lo a la seua vagina tot i fregant-lo amb el seu pubis va esclatar de plaer aconseguint així el primer orgasme de la història del món. I des de eixe precís instant, el bacallà fa la olor que fa..

.