Hi era una volta en un hivern que no s’acabava mai, un
príncep anomenat BarretVerd, que habitava un Castell poc feliç d’altes torres
almenades. Estava edificat sobre una muntanya de coves habitades per consellers aviciats. El príncep vivía y
maldormia amb una única obssessió: caçar estels. Ho intentaba apuntant fletxes
i pedres, pedrots i pedretes amb la finalitat que els estels caiegueren sobre
els seus dominis. A més tenia una gran catapulta on llançava pedrots. Els
consellers, poc sabis, l’assessoraren i li digueren: “El millor es cridar al
gegant de Grans Orelles per a que t’agarre els estels”. I el príncep, i en mala
hora, els va fer cas i cridà per carta al gegant.
I el gegant de Grans Orelles, en arribar el primer
que va fer va ser menjar-se el rellotge de l’Ajuntament.que donava hora a tots
els rellotges de la vila..
I en aquell instant s’aturà el temps. EN sec. En el momento que s’aturà el temps el
gegant es tirà a dormir pantxaenlaire. Quant de temps? No ho sabem Els
habitants sense temps deixaren de fer coses per tirar-se a dormir. Però sense
sommiar. Els somnis desaparegueren pel forart del temps. Sols quedà
despert amb uns ulls com a plats el princep verdbarrret Dies i nits. Nits I dies.
Fins
que un matí arribà una missatgera de peus alats. Amb un missatge molt clar:
AGAFA ELS ESTELS AMB LA PUNTA DEL TEU COR..
El
missatge del princep el va fer arrufar el nas: “Pero, com dimonis es fa això?” Era clar que era
un poc tancat en qüestions de poesía. I la missatgera, convidada a suc de
pomelo li va dir tot seguit: Pots intentar eixir de Palau i seguir allò que
dicta el teu cor”. Eixir de Palau, com es fa això? exclamó el príncep, “I a on
aniré?”. La missaygera li indicà la catapulta i li digué: Et llançaré sobre el
teu propi camí.
El príncep fou llançat a una velocitat de vertígen,
passant a tota velocitat sobre els edificis de la Vila, que dormien, aobre el
shorts i els rius fins caure de bocaterrosa sobre un llac glaçat anomenat Que
en gele. El príncep trobà una colla de granotes patinant sobre el glaç, i al
vore-les els v a adir: Qué feu, graanotes
boges? En hivern no hi ha de granotes.
Estem ací per què volem. Ens agrada patinar”. Y una granota, un poc
primmirada, li preguntà: I tú que fas, fora del Castell, princep verdós? Estic
buscant la punta d’estel del meu cor. I acte seguit, la granota més
entremaliada li arrancà el cor del seu pit i lil´l deixà bategant a les seues mans. Aquest
al agafar-ll o es va cremar els dits i
li va caure al llac foradant-lo i caiguent al fons del llac, blau com el paisatge dels amants que es separen per
sempre.
Bona l’heu feta, remugá el princep, meu deixat sense
cor. I dubtant-lo el que dura un bri de cabells en una tempesta, es llevà el Barret,
i la camisa i les calces i es llançà al forat que havia obert el seu cor al
llac glaçat. Bracejant arribà al més
profund del llac, on hi havia un Castell submarí. Els peixos abisals el miraren
astorats.Mai havien vist un home despullat, i l’acompayaren fins la porta del
Castell on VerdBarret cridà a la porta. Al cridar, sonà un saxo, obrint-se de
bat a bat. Quasi en el llindar aparegué la fada Vida L’acteia.Tot cantant amb
veu cristal.lina: “Mou. Mou el teu cor que el tinc jo i només jo” I en un
tancar i obrir els ulls, davant el princep que tremolava com un poll, el cor
que demostrà iniciativa, va amagar-se i fugí al si d’un banc de peixos
fosforescents.
Tanmateix la fada no mostrà interés real en el cor
del príncep encara que si pel seu cos,
convidant-lo a passar al seu llit de baladres vora la seua llar. La fada Vida
Lactia tenia una cabellera de foc que va fascinar temps i temps al princep, com les seues caricies amb
plomes.
Mentre el cor del princep fugí ii adoptà una nova
vida. Es a dir, va tindre vida propia. Va viure anys al túnel dels dracs rojos, encaterinats d’intercanviar les
seues potents flames. I va decidir, tras
dançar entre focs tornar al seu Castell abans infeliç d’altes torres
almenades. Allà li esperaba la
missatgera, penedida d’haver llançat al Príncep tan lluny al llac glaçat, sols
amb el seu cor entremans, però fet estaba. I amb el cor del Príncep feren grans
coses: Despertar al gegant Orellut, de la seua llarga migdiada. Donar-li de
menjar salmorejo, que ho estaba demanant a crits quan es menjà el rellotge de l’ajuntament.
Extraure-lo de la seua gruixuda panxa i comprobar que mai tornaria a posar-se
en marxa el seu mecanisme. Per despertar als habitants de la vila de la seua
dormida es proposà que llançara els seus crits. I ho va fer amb el bram de les
bèsties dolces. I els habitants despertaren del ensurt. Tenien que recuperar el
temps. I la única forma era sabent llegar els estels de l’horiitzó de les nits.
Llegir els estels. Pendre atenció a la passió que
conté l’horitzó de la nit.
Llegir els estels,estant atents a la passió que
contenen les constel.lacions i els planetes de nit. Una nit VerdBarret observà
amb binocles des del seu Castell com uns estels fugaços havien trencat el llac
Queemgele. Ara per fi podía arribar la primavera. I els ocells pescadors
capbussar-se. Per què, pot un Princep viure sense el seu cor?
Versió en català. Març de 2018
