Una versió de Caputxeta Roja, de Pau Larren.

               El matí que li baixà la regla, Caputxeta s’endinsà
           Al bosc interior de bèsties semidespertes farcit,
            Mentres el llenyataire tallava branques i soques
           Amb la motoserra de pensaments misògins furiós.
            I la roja abans xiqueta es passejava a boquetanit
            Portant la cistella de bolets de tardor fugida
            Amb les galtes rosades preparant l’avinentesa.
            A la dehesa on hi viu la iaia materna 
           Tot triant el camí de les agulles,
            Ha desobeït per ser lliure i ha decidit collir bolets
             Per tal de cuinar una bona sopa,
             Aconsellada pel missatge electrònic
            que la maga iaia que li ha escrit:
                         tria el teu propi camí,
             el teu propi pensament, la teua forma d’estimar.

            Aquesta mateixa iaia maga que instants abans
            Abraçava al llop rondinaire d’innocent apariència
            Amb carícies expertes al pelatge del llop color coure,
            Que oblidà cruspir-se-la enamorat pel plaer.

            El llenyataire enutjat pel verí gelós
            Disposat a la revenja irat de acer
            Amb l’esquer enllestit per extingir el llop.
            Després de recorrer el camí feixuc, cansada
            Hores dormides per caputxeta de siesta veloç
             Envoltada de roselles i liles tranquil·les 
             Que li parlen les flors amb veu literal:

             com a dona el llop no fa por

             Sols cal afrontar la temença
            Dels qui volen destruir la natura.

             Gira el gest simulant compostura
              I la caputxa és ara negra de nit de tardor
              Amb l’única llum de les guspires dels seus ulls
              Retingut el dit cor per la troballa
              Ara es troba a l’entrada de ca la iaia.

               Passa la porta i troba la casa sense llum
               Les parets negres i el silenci de la nit.
               A dins el llenyataire amagat amb la motoserra
               Preocupat pel desenllaç invisible inversemblant

               Caputxeta albirà la que cregué la figura iaia tot preguntant-li
               “Vas a tallar el pastís amb enorme espasa de Damocles?”
               I el llenyataire  respón amb aire de suficiència:
                “s’ha acabat la paciència! Ara mateix et tallaré el cap!”
                Al bell mig de la cuina s’acosta l’arma al coll de caputxeta

                Quan de sobte,
                Apareix a la cuina,
                   amb veu atronadora
                Armada amb les agulles de cosir, 
                  Fent retrocedir l’home de camisa a quadres
                                                     de forma inesperada
                I la motoserra despenjada per la sorpresa.
                Ha de fugir cames ajudeu-me cara al bosc
                On tot fosc se’l menjarà el llop amb els bigots atusant-se 
                Amb les branques dels arbres arrapant
                 El rostre vençut del llenyataire perdut.

                 Mentre, passada la por,
                 la iaia i la neboda sopen bolets encantades
                 Preparats a foc lent que ilumina la conversa
                 Després d’una abraçada forta i un bes a la galta roja
                 Amb la caputxeta negra vestida d’estels per la maga iaia.