Poemari de Lluna I

La cua de l'estel
va creuant-se amb la teua mirada
certa d'AGITACIÓ entre suspirs.
Has canviat tant que a tocar campanes
et capgires en el teu si interior.
Poc a poc llisca sobre la teua pell
la teua consciència alada.
Quan dibuixaves els núvols
les teues mans portaven la determinació
dels àngels savis amb memòria enlairada.
Ara que dibuixes ocells
tot va massa ràpid
per contindre els somnis
i tancar la caducitat de les fulles.
Aconseguir veure de lluny l'illa desitjada
quan per fi despertaras demà
amb la llum de lluna i els ulls oberts
de bat a bat amb papirs fets de sentits
oberts als quatre vents del llac abans glaçat.