diumenge, 13 de desembre del 2015

El Minotaure ja no és vegetarià?

El Minotaure abraçà la seua victima, encara sense saber si per besar-la o mossegar-la. Va dubtar una fracció de segon quan va mirar-la als ulls i va tindre un pressentiment: si no la devorava a l'instant podria acabar enamorat d'aquella petita i adorable criatura. Bruna amb els ulls maragda, els cabells llisos com la mar tranquil.la pròxima al laberint. Ella era hermosa com una tempesta amagada darrere
una serra plena de núvols obscurs i magnètics.
El laberint, aquell endimoniat trencaclosques de carrers i racons construït per l'arquitecte Dèdal, era
una bona residència, comfortable per a un ésser ple de dubtes i amb una violència primitiva que el
transformava en un monstre venerat i odiat. Ossos de les seues víctimes encara romanien a l'entrada on en una petita cambra dormia aquella bèstia meitat humana meitat bou. Havia estat des d'un principi havia objecte de pors i  burles pel seu rostre seriós i massa hieràtic a voltes. Però ningú s'atrevia a endinsar-se en aquell món, tort i confús com el propi cervell d'aquella bèstia solitària. I aquest aïllament provocava el sentiment d'una emoció capgirada: sempre havia estat vivint isolat aquell monstre? Com havia estat la seua infància? Era capaç d'estimar malgrat la seua força sobrehumana?
(continúa)