Paul Auster, poeta.

Autobiografía del ojo
Cosas invisibles, enraizadas en el
frío, creciendo
hacia esta luz
disipada
en todo lo que alumbra. Nada
tiene fin. La hora regresa
al comienzo de la hora
en que respiramos: como si
nada fueran. Como si yo
no pudiera ver
nada
que no es lo que es.

En el límite del verano
y su calidez: cielo azul, colina púrpura.
La distancia
que sobrevive.
Una casa hecha de aire, y el flujo
del aire en el aire.

Como estas piedras
que se deshacen sobre la tierra.
Como el sonido de mi voz
en tu boca.

Versión de Jordi Doce
De "Despariciones" Pre-textos 1996

El novel·lista Paul Auster, a més d'autor de guions de cine, traductor i assagista, va  encetar la seua carrera literària com a poeta. I és que vist de més a prop, les seues obres tenen aquesta llavor poètica de les imatges fantàstiques, de l'atzar fet realitat. Els seus personatge viuen la realitat, les diferents realitats que ens envolten, com si foren un malson, o un somni darrere d'un altre somni...

Els seus poemes són, sens dubte, una carícia o un colp, que és capaç de esmenar una realitat massa capficada en lògiques binàries. Quan tots sabem que la màgia s'amaga darrere de un detall, un xicotet esdeveniment...

M'atreveix a profetitzar que si no li donen el premi Nobel enguany...s'ho mereix sense cap dubte.