Les tres xiques que s'ocuparen de la meua cura (II)

Dir xiques era, parle en passat però Trini encara, a hores d'ara, mana amb autoritat sobre la meua vida, a més de ser sanadora, i  bruixa segons la seua filla. Les meues innocents entremaliadures l'alteren, , lsols un poc, però irada, quan la seua ira ultratraspassa les parets, amb raó o sense,  fa realment por. Però realment Jasmine, ultrapassava la quarantena, la Pamela la ciquantena, encara que el seu cos, la seua alegria de viure eren  i la seua sensualitat. Mentres que la Trini, encara que vorejava la seixantena, també es conservaba ben fresca i malgrat la seua aficció a la cervesa, que li feia una panxeta molt graciosa, el seu cos i la seua ànima, eren molt joves i hermosos. Començant pel principi. Per Jasmine, va entrar amb la meua vida de forma ordenada i correcta. Jo, que fins ara vivia a soles, compartint amb el meu fill, cada setmana, amb sa  mare, després d'una separació de mutu acord, del que mai m'he he atrevit a escriure res i que ara, per fi, per les seues conseqüències, des de del que el meu propi fill i sa mare, decidí emportar-se'l, argüint la meua vida inestable, i que el meu fill necessitava com adolescent, estabilitat; i el meu fill, a causa de uns fets que narraré, també va decidir anar-se'n amb sa mare. Cosa que ja tenia en ment, pot ser per què no entenia la meua forma de vida, un poc caòtica... haurem de parlar, molt prompte de la separació, encara que ja han passat molts anys, mai he gossat parlar-ne. I, finalment, la causa oficial de la marxa del meu fill, la meua malaltia, de la que tampoc he escrit mai i ara escriuré, per fi... No era per a xiquets, cosa que en part s'equivoquen i tenen raó...Anem a pams...a poc a poc. Vull contar tota la veritat sense ferir a ningú, tampoc a mi mateix, però vull contar-la ja que esdevé un misteri...com les persones poden estimar-se i oblidar-se que s'estimen. Que l'amor és capaç de sanar. I que la vida s'ha de gaudir...des del principi...I que el meu silenci, llarg com un dia sense pà, s'ha acabat... vaig a parlar per fí...de coses que han de ser contades...i si no les conte jo, no les contarà ningú....perquè no foren testimonis o, igual no els interessa contar-ho...
 La mare del meu fill, a la qual anomene "la ben rullada", és hermosa, i pot ser no és prou feliç...Diu que la custòdia del meu fill és una cosa pràctica...Jo també vaig a ser pràctic...M'ature, ja que estic barrejant fets del passat amb l'actualitat i es necessita una certa distància, per poder tractar el que ha passat amb certa equanimitat, i no ser injust, ni amb elles, ni que la meua autocomplaença, exagere a favor meu uns fets, que realment semblen fantàstics i inversemblants. (Continuarà)