Jasmine, encara que hi vivia a Espanya, fa molts anys, havia volgut conservar la nacionalitat marroquina. Vivia separada, i encara parlava l'espanyol amb certes dificultats, amb dos fills, una filla, formal i estudiant universitària, i un fill, entremaliat i disruptiu. Unes cosines s'ocupaven, en la pràctica, de la criança, ja que Jasmine, s'ocupava de la cura de persones majors, quasi les 24 hores, excepte dissabtes, que lliurava. Convivien, amb el meu silenci, cada volta més profund, i el meu fill, adolescent, amb el qual tenia una relació complexa, difícil, ja que no entenia la meua enfermetat, i va patir, en silenci i sense contar-ho a ningú, per vergonya, les meues distonies. Ell, que és una persona tímida, pot ser, i ningú li ho va saber explicar, que la enfermetat de Parkinson, evoluciona de forma diferent en cadascuna de les persones, especialment les que la pateixen en una versió agressiva en una persona jove. Ara, tornem a Jasmine, Ja tindrem temps de parlar de la meua enfermetat i com em va allunyar dels meus amics, farts i cansats del meu voler viure al màxim...i amb una sobremedicació que em va perjudicar, acurtant els efectes beneficiosos i provocant-me efectes adversos. Tanmateix, ningú no sap, ni l'origen de la enfermetat ni per què hi ha tantes diferències entre malalts, símptomes, etc.
Amb l'artista, José James, al Festival de Jazz al Palau de la Música de València. A l'estiu de 2015, vaig convidar a tots els meus amics al concert, àdhuc, i en l'últim moment...a una dona rusa, que pretenia lligar. Era...lesbiana...però aquest és un exemple de la meua forma derrotxadora que em va endeutar, fins a les celles...(continuara)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada