La revenja d'Ariadna

(1A part) Els  fets que duran a la revenja d'Ariadna

Al mite, el ritme de la narració és el mateix que la velocitat dels nostres pensaments íntims.

La forma mítica, sempre amb metàfores incorporades des dels nostres somnis, ens recorda la remor d'una mar llunyana. A vora mar, mentre ella, Ariadna signe d'intel·ligència. Va a la recerca de petxines, que enfilades convenientment adornaran el seu coll. Arrisca que, amb la seua mirada, es perga entre els millers de possibilitats que amaguen les infinites combinacions de dibuixos que transpúen les petxines arrossegades per la mar. Cada dibuix i la textura de la closca amaguen un mapa. Una clau. Tanmateix la clau amaga també un pany difícil d'obrir per als que són incapaços d'esbrinar que sempre poden existir secrets. Que pot haver-hi un calaix que mai ha de ser obert, sense traïr una amistat. I ella mateixa va dibuixant un itinerari enigmàtic al acaronar amb les seues passes, la superfície extensa de la platja que observa, de bestreta, la nouvinguda.

 Com lligar les closques vingudes del fons de pensaments d'aigua, és un altre enigma. El del fill d'Ariadna. Crec senzillament menyspreable la hipòtesi que defensa que una onada, irada i gegant, va xuclar-la mar endins. Més probable considere la hipòtesi d'un rapte, amb ànim de lucre. Un caçador de peixos, amb el rostre cremat per la sal i les barbes poblant les seues galtes d'algues diverses, localitzaria la collidora de petxines, essent un botí... sucós. Ella va intentar impedir aquella primera violència masclista, però aquell déu disfressat va acabar clavant-li l'arpó al coll bru. El tresor que ocupava la borsa de petxines acabaria amagat en algun finestrall d'un aristòcrata, coleccionista i egòlatra. Aquest assassinat, va marcar el record culpable dels hòmens i la rebel·lió futura de
les dones. Tots els records haurien de capgirar-se, reescriure-les amb una altra mirada. Sense por a les conseqüències de la justícia. Fussant tots els nostres records fins a la gola.