El Minotaure plora amb la pluja

II
Deambulaba el Minotaure pel seu laberint quan va decidir
eixir a passejar la seua tristesa.
 Prompte va acostar-se
a les proximitats del bosc i va dubtar un moment,
i va decidir endinsar-se en la foscor, malgrat els riscos i el perill
de perdre's ja que quasi era de nit i a l'interior del bosc encara era més obscur.
El bosc era dens i impenetrable. No hi havia cap senderi ni marca visible.
El Minotaure va rebre les arrapades i els arbusts li clivellaven el tors i els braços.
Però ell estava acostumat a ferides pitjors i no tenia por.
De sobte va aparèixer al bell mig d'un clar sense vegetació
i en forma circular. Al centre d'aquell territori petit i acollidor
s'erigia una pedra gran de forma cilindrica i irregular.
I al costat de la pedra
una extranya figura que semblaba humana, recolzada en una de les parets

dreta i en silenci. El seus ulls lluien como zafirs i els seus cabells eren llargs
com els de una bruixa pentinant-se'ls a l'estiu.
En aquell moment la va reconèixer. Era ella. Amb aquell posar de dama alegre
i alhora plena de melangia. Va anar acostant-se a poc a poc i ella va aturar-lo
amb un senyal i tot i pronunciant les següents paraules:
CONTINUARA