La Dama del Llac (VI)
En un racó del Llac s'obri un forat amagat a la mirada dels curiosos. Els núvols llisquen sobre el disc lunar acaranonant-lo de forma tímida. A la llum de la lluna el barquer defensa la seua secreta cova on té al monstre caçat amb xarxes maragdes. L'aranya desplega la seua amabilitat de peça objecte de cobdícies però tancada. Pescador i aranya conversen en un racó mentres els ciris tremolen sobre les parets de la cova. "Segons un filòsof italià" afirma amb vehemència el barquer mentres fa carícies amb els seus dits grossos la boca d'una copa de ví "les aranyes tenen un cap pensant molt tenaç però llegiu pocs llibres" i conclou el pescador "quedeu enxarxades en les vostres pròpies argumentacions que queden com una materia polsosa que se vos cau de les mans" L'aranya, amb el seu ull entreobert i pareguent estar adormida, pel vi o pel cansanci, respongué: "Els human topeu tantes voltes amb la mateixa pedra que les pedres vos odien de tanta topada.
La Dama del Llac puja a la barca del pescador amb la timidesa d'una trobada, envoltada per les dificultats de coneixer'se en la distància d'un temps ja passat. No es miren, sols la perspicàcia dels ulls d'ella es fixen en els cabells al vent d'ell. El barquer li dona l'esquena per remar i endinsar-se en la superfície del llac, d'aparència tranquil.la. Els seus pensaments li fan espentar els rems. Ella es fixa en l'esquena de nadador del pescador "en quines aigües haurà nadat aquest pescador" es pregunta ella bocabadada. D'una manera sobtada s'enfosqueix el cel de núvols que assenyalen una amenaça de tempesta negra. Els cels es tanquen per a descarregar sobre el llac i els valents ocupants de la barca que prompte queden banyats de fred als peus. Per fi es creuen les mirades en una abraçada que els dona calidesa i tendresa. Mentre l'abraçada es transforma en un bes,llarg i contingut, al principi, per a tornar-se entre llavis que,submergits l'u a l'interior de l'altre diuen estimar-se en el desig sacsejat per la tendresa. Una abraçada més i el cel tornar a obrir-se, i el capvespre calfa els cossos que s'endinsen al fons de la barca revolicant-se, acostant-se els cossos més en una brandada on el lòbul de l'orella d'ell es mossegat mentre s'endinsa els últims rajos del dia en el cos de la Dama. Les carícies mouen l'interior dels cors, fins ara en una pausa letàrgica, besant-se provoquen el sacseig de la barca que pot afonar-se. ^Però el ritme és pausat, i el la despulla amb la tranquil·litat d'una tempesra que desitja entrar en ella. I ho fa espai, per arrancar-li la falda i agafar-la amb el poder de les mans que acompanya la llengua llepant-li d'un extrem a l'altre de l'esquena atordida. (continua)
,
En un racó del Llac s'obri un forat amagat a la mirada dels curiosos. Els núvols llisquen sobre el disc lunar acaranonant-lo de forma tímida. A la llum de la lluna el barquer defensa la seua secreta cova on té al monstre caçat amb xarxes maragdes. L'aranya desplega la seua amabilitat de peça objecte de cobdícies però tancada. Pescador i aranya conversen en un racó mentres els ciris tremolen sobre les parets de la cova. "Segons un filòsof italià" afirma amb vehemència el barquer mentres fa carícies amb els seus dits grossos la boca d'una copa de ví "les aranyes tenen un cap pensant molt tenaç però llegiu pocs llibres" i conclou el pescador "quedeu enxarxades en les vostres pròpies argumentacions que queden com una materia polsosa que se vos cau de les mans" L'aranya, amb el seu ull entreobert i pareguent estar adormida, pel vi o pel cansanci, respongué: "Els human topeu tantes voltes amb la mateixa pedra que les pedres vos odien de tanta topada.
La Dama del Llac puja a la barca del pescador amb la timidesa d'una trobada, envoltada per les dificultats de coneixer'se en la distància d'un temps ja passat. No es miren, sols la perspicàcia dels ulls d'ella es fixen en els cabells al vent d'ell. El barquer li dona l'esquena per remar i endinsar-se en la superfície del llac, d'aparència tranquil.la. Els seus pensaments li fan espentar els rems. Ella es fixa en l'esquena de nadador del pescador "en quines aigües haurà nadat aquest pescador" es pregunta ella bocabadada. D'una manera sobtada s'enfosqueix el cel de núvols que assenyalen una amenaça de tempesta negra. Els cels es tanquen per a descarregar sobre el llac i els valents ocupants de la barca que prompte queden banyats de fred als peus. Per fi es creuen les mirades en una abraçada que els dona calidesa i tendresa. Mentre l'abraçada es transforma en un bes,llarg i contingut, al principi, per a tornar-se entre llavis que,submergits l'u a l'interior de l'altre diuen estimar-se en el desig sacsejat per la tendresa. Una abraçada més i el cel tornar a obrir-se, i el capvespre calfa els cossos que s'endinsen al fons de la barca revolicant-se, acostant-se els cossos més en una brandada on el lòbul de l'orella d'ell es mossegat mentre s'endinsa els últims rajos del dia en el cos de la Dama. Les carícies mouen l'interior dels cors, fins ara en una pausa letàrgica, besant-se provoquen el sacseig de la barca que pot afonar-se. ^Però el ritme és pausat, i el la despulla amb la tranquil·litat d'una tempesra que desitja entrar en ella. I ho fa espai, per arrancar-li la falda i agafar-la amb el poder de les mans que acompanya la llengua llepant-li d'un extrem a l'altre de l'esquena atordida. (continua)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada