Una nit, de principis d'Estiu, la lluna gran i grossa, va descobrir al damunt d'un ampit un gran formatge prenent la fresca. Era un d'eixos formatges rodanxons, molt famosos en un lloc d'Anglaterra on fan una cursa costera avall a vore qui l'agafa. La Lluna no va dubtar, i quan s'acostà a la suficient distància per fer-li una mossegada va mirar al seu front i va vore que el gran formatge havia tret uns ulls grans que mirant-lo cara a cara li digueren amb veu de queixa: "Però, com t'atreveixes, lluna plena de golafreria? Et menjaries a un altre ésser tan paregut al teu germà, com jo?" I la lluna gran i grossa, després d'un lleuger dubte, va arrencar-li d'una gran mossegada, mig rostre al gran formatge, que va reduir les seues dimensions d'una forma, com quan una tempesta es menja una platja. Mentre la lluna plena rodanxona s'enlairava amb el seu gran troç de formatge, la lluna roja havia muntat una gran festa on tots els astres i fenòmens metereològics dançaven al ritme de l'arribada de l'Estiu, on tota cuca viu. La lluna mora, que arribà, sola i feliç, muntada en el seu cavall, baixà tot i amb una gran abraçada amb les altres dos millors amigues. Un astre molt especial, anomenat el Sol, ni massa gran, ni massa petit, lluïa les seues millors garlandes. Al mateix ritme, les tres llunes admiradores del sol, i enamorades del seu tarannà masculí amb la força dels rajos que reflexaven fent-lo més gloriós i amb una complaença capaç de cremar a qui si acostara massa a prop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada