Houllebecq és un fantasma

Houllebecq es un escriptor fantasma
amb la seua capacitat reaccionària plena
de misoginia ressentida. La proposta d LeClèzio
als francesos per tal q no compren el seu ultim libre
no és suficient.
Haurien de cremar-lo viu, junt als exemplars del seu
llibre que profetitza la victòria d'un partit islamista a
 França. Es el q acabaria passant si es fa realitat eixa opció
futura.

Sanació.

Les ferides obertes amb el disc esmolat argentat

de la lluna
es curen
amb la mateixa llum de la lluna creixent.

Ficció i no-ficció

La línia que separa ambdós sectors de la realitat és imprecisa. Ficció i no Ficció. Dues cares d'una realitat ubicada entre el cel i la terra. Entre l'Ànima i el cos. Tanmateix i a l'igual que els colors de l'Arc de Sant Martí, i encara que no puguem  trobar la línia exacta que separa els colors si que sabem que són colors diferents el blau del vermell del groc. Tots els personatges que apareixen a meu blog són personatges de ficció. Algú s'imagina un Minotaure enamorat? Doncs cal suposar que el Minotaure és imaginari. I que escriu ratlles producte del seu ésser tancat i eremita. Com no siga en el sentit de Flaubert de què ell era Madame Bovary. La història original del Minotaure vegetarià serà penjada en el blog per tal de poder inaugurar amb més força una nova etapa. Per tant, les dames de negre, La Dama del Llac, la Maga, La Filla del Llamp, la princesa Rhània i altres personatges són imaginaris, producte de les imatges dels somnis i del aguiabarreig que destil.la una realitat encara més complexa que la realitat fantàstica que apareix al meu blog.

seria capaç...

                                II
Seria capaç d'obrir-te el meu cor amb el disc lunar.
No tinc por que una dona luciferina com tu em mossegue
el meu interior fent-me captiu dels

teus encants.
Sé que finalment tot tindrà el seu equilibri
i que la teua actitud obscura i enigmàtica
pot ser siga una màscara.
Si ets essencialment un ser d'altre món ho sabré molt prompte.

La Rosa

He vist estels oberts de bat a bat mirant joiosos
tenint allò nascut entre cercles de cors.

Evolució dels estels

El laberint forma el dibuix de l'evolució dels estels a cel obert.

Cabdell

El mateix laberint és el cabdell  d'Ariadna.

 

"Tu a mi no em coneixes"

2º part

I

 

"Tu a mi no em coneixes", va dir la Dama de Negre.

El  to de veu va sonar entre un repte o una inviable amenaça, un advertiment o una invitació.

Semblara un repte, més, però que ràpidament un altre estrany esdeveniment

va ocòrrer: Just el dia que el Minotaure anava a cambiar la seua fesomia.

 

La missatgera de peus alats ha vingut de visita.

Visca la República.

Visca la República.
Tal dia com avui de 1978, al bell mig d'un bosc nevat, de neu primavera,
el Minotaure va deixar de ser un xiquet sota la lluna nevada. Això són valors republicans.

sólo los locos dicen la verdad a la cara del poder

"y tan cierto hoy como en la Edad Media que sólo los locos dicen
la verdad a la cara del poder.Bajo este aspecto es un deber del dialéctico
llevar esa verdad del loco a la consciencia de su propia razón, una consciencia
sin la cual ésta de seguro se hundiría en el abismo de aquella enfermedad
que el sano sentido común dicta inmisericorde a los demàs."
TH.ADORNO Minima Moralia pág 71.

Frans Alvarez

Tenia una bonhomia
de gran persona i humil.
els q lheu pogut coneixer
ho sabeu molt millor que jo
i envege als q pugueren
gaudir tants anys de la seua agradable
companYia.
Siga en pau de tot cor la seua ànima.

El Minotaure plora de felicitat

i VIII.
...Ple de petxines i animals antics com fòssils.
I en aquell moment ho va entendre tot al seu cor: trencà a plorar
Havia de estat infeliç en el passat per la pèrdua d'éssers
estimats ara però queien llàgrimes i llàgrimes, com un torrent
sobre la platja blanca i plovien les llàgrimes quan tots dos vegeren com

de l'arena naixien rosselles, centenars d'elles, lluentes i decidides
amb el reflex de la llum de la lluna als seus pètals.
I sols en eixe instant la Dama de Negre
acostà els seus llavis als llavis del Minotaure
i el besà com ningú mai l´havia besat abans.
I al final del bes, que durà tant com les carícies del sol
sobre la lluna plena, la Dama va poder pronunciar les paraules
que pensava dir...

FI

 

El despertar del bosc

VII
En aquell instant, durant aquest bes sense quasi contacte físic,
un bes que va durar tant com el penúltim desglaç
de la decadència d'Europa, el monstre, envellit prematurament
per la tristesa dels darrers sis anys, va quedar-se adormit en braços
de la Dama i va somniar durant centenars d'hores i nits com els volcans
en erupció del planeta Ío. Va tindre sonmis dolços i accelerats, de plaer
i de dolor, del passat i del futur...i en despertar-se alçà la mirada
amb un paisatge nou que l'envoltava completament: una platja llarga
i estreta s'estenia als seus peus. La mar restava en calma. L'arena,
pàl.lida com el rostre de la Dama, contenia petxines i d'altres animals...

 

El misteri del Minotaure es torna a estrènyer

Aquest conte és continuació de dies anteriors

VI
De nou, sobtadament es va girar un enrenou que va interrompre
la paraula de l'extranya figura. Una munió d'ocells rapinyaires
van aterrar a la pedra cridant i raucant com si no foren aus sinò
amfibis amb plomes i de mala casta. El Minotaure va reaccionar
amb al principi amb crits i advertiments per fer fora els incòmodes
i pudents rapunyaires però a més a més, al no poder amb ells
va haver de traure el seu bram característic.
Els ocells de mal averany, tanmateix, van romandre inmòvils i ara en silenci.
Quan el més gran d'ells va pronunciar amb veu suau i llengua semítica les següents paraules:
La Dama que apareix en aquest racó del bosc té mala lluna
i un tatutatge que és més a prop de la mort que de la vida, estàs avisat i
dit això la dotzena de ocells que romanien al cim de la pedra s'enlairaren
i desaparegueren en un bosc que ja s'havia tornat fosc.
La figura que s'estava callada com una estàtua de sal va acostar-se
al Minotaure que restava bocabadat. Una llàgrima li regalimava per la galta esquerra
i va acostar els seus petits llavis als llavis del monstre Minotaure
(Continuarà)

Ara el Minotaure ha de saber plorar

V
Em veure's el Miniotaure el seu rostre trist i pàl.lid
reflexat en la llàgrima de la dama, que avui anava vestida
d'un negre pur com el desig que sentia pel monstre,
va vore`s com en un mirall com quelcom no s'havia vist mai.
Com que les llàgrimes naixen d'un pit capaç de
fer sorgir cap a l'exterior una emoció per tal de sobreviure,
ell va notar al seu fons del pit com un moviment, tanmateix ella
va alçar la mà, com qui no vol ser interromput i,
 per fi, va dir unes paraules que quedaran per sempre
 en l'ànima del monstre tímid:

(CONTINUARÀ)
 

Origen del somni del MInotature

IV
Amb el cap ajocat va entendre molt prompte
que havia d'eixir del laberint i tornar
a endinsar-se en el bosc.
I a la lluna següent, la primera lluna de la primavera
va tornar al clar del bosc encara a boqueta nit.
Ella l'esperava.Portava els ulls pintats i anava perfumada
com les sons d jesmiler lluint el capvespre,
i acostant-se a ella va advertir q una llàgrima regalimava
pel seu rostre amb les celles arquejades pel mal de lluna.
I molt lentamemt la llàgrima va reflexar de forma directa
el rostre eixelebrat i melancòlic del monstre..
CONTInuarA....

El llamp transfigura la nit al dia.

III
De sobte la seua veu va ser interrompuda
 per un llamp sec que va mutar la nit en dia
iluninant tot el paisatge groc. Tanmateix la figura
havia desaparegut i al seu lloc una gata blanca,
elegant i ràpida va baixar
de la pedra que presidia el clar entre arbres i va anar
a refugiar-se en el bosc.
El Minotaure va quedar-se perplex
(continua)

Auspey

Els auspeys eren religiosos romans que podien expressar presagis
examinant el vol dels ocells.
He vist volar teuladins i puc amb certessa pensar que eixirà el sol en un parell d'hores.
Serà el primer sol de la primavera.

El Minotaure plora amb la pluja

II
Deambulaba el Minotaure pel seu laberint quan va decidir
eixir a passejar la seua tristesa.
 Prompte va acostar-se
a les proximitats del bosc i va dubtar un moment,
i va decidir endinsar-se en la foscor, malgrat els riscos i el perill
de perdre's ja que quasi era de nit i a l'interior del bosc encara era més obscur.
El bosc era dens i impenetrable. No hi havia cap senderi ni marca visible.
El Minotaure va rebre les arrapades i els arbusts li clivellaven el tors i els braços.
Però ell estava acostumat a ferides pitjors i no tenia por.
De sobte va aparèixer al bell mig d'un clar sense vegetació
i en forma circular. Al centre d'aquell territori petit i acollidor
s'erigia una pedra gran de forma cilindrica i irregular.
I al costat de la pedra
una extranya figura que semblaba humana, recolzada en una de les parets

dreta i en silenci. El seus ulls lluien como zafirs i els seus cabells eren llargs
com els de una bruixa pentinant-se'ls a l'estiu.
En aquell moment la va reconèixer. Era ella. Amb aquell posar de dama alegre
i alhora plena de melangia. Va anar acostant-se a poc a poc i ella va aturar-lo
amb un senyal i tot i pronunciant les següents paraules:
CONTINUARA
 

El Minotaure no podia plorar

I
El Minotaure era incapaç d plorar.
Malgrat el retard d la primavera,
la seua cambra situada a lentrada del laberint
encara encenia l'estufa d llenya com al més cru hivern.
I el retard del naixement d les flors, ell s'alimentava  de roselles,
provocaba tristesa però ni una llàgrima li queia.
Fins q un dia...

El dia d'avui ha de passar quelcom extraordinari

El dia d'avui
patirem, o gauidirem segons es mire,
un esdeveniment extraordinari
que trasbalsarà les nostres vides.
Abans de l'hora del Angelus
es produira un fenòmen,
ignore si natural o metafísic,
que farà caure tots els nostres
prejudicis i creences.

La gata negra ha parit cinc gatets

la gata negra ha parit cinc gats
bo son sis són set..
que hi farem amb els gatets.?
els portarem a asa la iaia i fara
una paella de gats
 com en la postguerra.
Cal no perdre els bons costums.

des de dins del foc

Des de dins del foc
naixen les guspires
trencant tot el toc
lliscant els peus per on respires.
Qui te consciència d respirar
és capaç d'albirar
el sentit del pas
i ficar el nas
en el futur passat.

El viatge a l'illa de L'Albir

Era un viatge interior on els somnis més profunds
esdevenien d'una serenor com l'estanc d'un palau submergit.
Al bell mig naixien a escala petita tots els cims del subsòl
argentats de neu fluïda amb el ritme dels reflexos
de gestualitat acompasada.
Per fi l'alliberament de sentiments captius
trencava les ones d'un destì no escrit.
Ara s'encetava una sòlida lluna que ja no era un mirall:
els meus peus veien l'eixida joiosa d'un sol nou.

Orfeu encandila a les sirenes

Orfeu s'encara a l'amenaça de les sirenes
amb la temperança de qui sap el seu destí.
Agafa la trompeta,
i amb un estil entre blanc i negre,
entre Chris Botti i Miles Davis,
talla les cançons embafoses
de les sirenes embogides.
Els argonautes han superat la prova
I s'encaminen amb l'orgull
De saber-se units amb la música
Contra l'amenaça de les arpies.
Són pecadores d'estiu
Penedides d'hivern.
I molt prompte la guerra de sexes
De la que parlara Leonard Cohen
Serà la realitat més corporal.
La victòria és impossible per cap bàndol:
sols la poesia pot unir les ànimes
d'ambdós sexes.
Però el conflicte contra el patriarcat
és necessari. Sols fa falta
la trompeta d'Orfeu i el telar de Penélope.
I teixir una tela quen ens tape del sol i la pluja.
Preferisc això, sopar i després estimar-nos.