divendres, 19 de gener del 2018

El piragüista i la sirena.


El piragüista i la sirena.





El piragüista remava en solitari tots els matins, Xúquer amunt. Li agradava sentir la remor de l’aigua, suau com de vellut, a les hores on ningú s’havia alçat, amb l’excepció d’algún treballador matiner i algun llaurador vigilant de les sèquies del riu, ple a vessar de canyes. Tots els piragüistes dormien, amb l’excepció del remer barbut, amb una barba llarga i negra, i matiner, amb el ritme dels rems modulant el trajecte riu amunt riu avall, amb l’assut presidint aquells xicotets viatges que al final eren kilòmetres solitaris fins al tercer portell.

De sobte, un matí que es semblava als altres, una figura obscura s’alça amb mig cos submergit. Sembla dançar al ritme de les aigües, amb una invitació a acostar-se, cosa que el remer matiner fa amb prudència. A Aquestes hores l’assut sol estar desert, i la presència d’aquesta figura li ha tocat la curiositat però una estranya sensació li ha posat en guàrdia,però. Tanmateix quan estaaà apunt de tocar l’extrem del tercer portell o s’ubica la figura, aquesta pega un bot i s’escapbussa mostrant la resta del cos amb una fantàstica cua de peix. El remer matiner es queda astorat. Era aquella figura una sirena? Hi ha sirenes de riu? Igual anava  de pas, o restava perduda...Era, sens dubte, una sirena, i bocabadat va pensar que era una fantasia producte de les seues matinades.

Al dia següent el nostre piragüista barbut, navegava amb la curiositat que espenta les grans ocasions. S’acostà al tercer portell, i allà estava asseguda aquella figura obscura i aquàtica esperant-lo. L’espectacle era sorprenent: al voltant d’ella cantaven un grapat de peixos, amb un posat d’alegre satisfacció, mentre al ritme de la cançó, la sirena dançava amb les caderes seguint aquella música d’origen desconegut. Al advertir la presència del piragüista, la concurrència, amb la sirena al capdavant, s’escapbussà a la profunditat del riu, desapareguent de forma veloç.al bell mig del riu Xúquer.

El remer matiner no donava crèdit.  Allò era un espectacle fantàstic i pertorbador alhora. Espectacle que havia de compartir. Si no volia ser egoista, aquella meravella sobrenatural...havia de ser contada...i va pensar de forma immediata en el seu veí, aficcionat com ell al piragÜisme, però no a alçar-se de matí...Clar està, convèncer al seu veí del costat, va resultar més fàcil del que pensava...Una sirena de riu no es cosa de veure totes les dies...

Al dia següent, dos remers eixien del costat de les barques de vora riu o es situa el club de piragües. Era massa de matí, però el nostre remer barbut va revelar el secret d’aquella eixida...Va contar-li al veí allò mai vist per cap habitant de les vores del Xúquer, un riu famós per arrossegar pobles sencers en riuades i pantanades...Una sirena amb dos pits fantàstics i una cua de peix hermosa, on arrivàben els seus cabells daurats. Dissortadament, aquell matí de principis d’estiu no va aparèixer i el veí  va quedar con a testimoni frustrat d’una trobada impossible.

El tercer dia, el nostre remer va insistir en el seu viatge matiner, es va alçar disposat a trobar-se amb aquell ésser vingut d’algun racó de la imaginació o de la realitat més difícil de païr dels  nostres somnis...les realitats inversemblants però viables en un passat remot...el dels contes i els mites.

Va acostar-se al tercer portell de l’assut i allà, asseguda i hermosa, estava esperant-lo: la sirena de riu, amb els seus rinxols abraçant els seus pits rossos i turgents. Va acabar d’acostar-se amb decisió i determinació a ella, fins tocar els seus llavis en un bes llarg com la cabellera d’aquell ésser  fantàstic. Un bes curt, ja que de sobte el cel s’enuvolà, ennegrit per una tempesta inoportuna i matinera amb llamps que començaren a acostar-se cap a l’assut. Ignorants del perill els dos futurs amant continuàvem besant-se en un desig esfereïdor de dos cors que volen menjar-se l’un a l’altre. I va passar allò que era d’esperar: un llamp va caure, primer com un advertiment, prop  de l’assut i un segon llamp va caure sobre el tercer portell travessant el pit del nostre agosarat remer. Que va enmudir per sempre més en braços d’aquella criatura que va plorar, i plorar, mentres el riu creixia com en una riuada històrica i anacrònica: ja no hi havia  riuades en aquesta època d l’any. Sols a la tardor. I el poble també va plorar en el soterrament del piragüista matiner. Amb algun comentari sarcàstic del veïnat: sols li pot passar a algú que s’endinsa en el riu a hores on encara toca dormir i no donar palades en una piragua. L’única persona que va quedar-se amb el dubte va ocórrer va ser el veí. Que de tant en tant creua,  navegant el riu buscant allò inversemblant segons notícia, i secret, d’un piragüista solitari...un dona nua de cintura cap amunt i amb una llarga cabellera que li arribava fins a la cua de peix. Com llarga la barba, negra i espesa, com la del piragüista que va besar, fugaçment la sirena de riu.

dimecres, 17 de gener del 2018

capbusant-se als mars de la Lluna

Es llança i s'endinsa en el món abisal.
Abans però ha de submergir-se en el mar de la lluna,
d'aigües tranquil·les i fent d'espill blau de la terra llunyana.
La Terra, encisada per la Lluna, es capaç de pensar, capaç
d'evolucionar cap a un ésser viu, moguent-se entre estels i amb

l'atzucac
 de situar-se al bell mig de somriures fugaços

dimecres, 3 de gener del 2018

Eva insatisfeta

Aquesta petita història sobre el paradís i la sexualitat femenina, trasmesa de forma oral, va ser escoltada al si d'una reunió de dones a una escola de la Reggio Emilia italiana.

Era una volta al Paradís, lloc realment avorrit on mai passa res, que Eva passejava insatisfeta i nerviosa buscant alguna forma de satisfer el seu desig. Mentrestant, Yhavvé i Adam es dedicaven a xerrar de coses d'homes, bàsicament de fútbol i els seus xafardejos masculins.

Eva va decidir a satisfer de forma directa el seu desig, i el que tenia més a mà era la serp, incansable xerraire. Però malgrat que ho va intentar, una volta i altra, fregant la serp al seu pubis, i al seu interior, ben lubricat, el treball va ser inútil i prompte va llançar lluny d'ella la serp.

Unes pases més avant va trobar una altra possibilitat en una altra bèstia tranquil.la del paradís: es tractava d'un ós formiguer amb una llarga i gruixuda trompa. Però molt prompte Eva va descartar-lo i el va fer fugir per inútil.

Eva estava realment plena de desig. Es va acostar a la mar i va endinsar-se, mentres l'aigua fumejava ja que els seus muscles eren ardents... Un bacallà que passava prop ees va acostar tant que Eva va introduir-lo a la seua vagina tot i fregant-lo amb el seu pubis va esclatar de plaer aconseguint així el primer orgasme de la història del món. I des de eixe precís instant, el bacallà fa la olor que fa..


.

divendres, 15 de setembre del 2017

T'estime amb els cinc sentits


T'estime amb els cinc sentits...
Hi ha savis,i sàvies, que diuen que hi ha sis. D'Aquest sisé sentit direm més tard una sola cosa.
Estimar-te amb la mirada, un sentit de la llum que es reflex dels teus ulls desert,
d'arena espentats pel vent, suau i fort alhora.
L'olfacte és un sentit menyspreat per la societat,
però ens enamorem per l'aroma que desprèn l'altre,
els perfums viatgen en el temps, ens remeten a històries del passat,
recent o llunyà. Tú, estimada meua, fas molt bona olor...com la pluja,
que poques voltes passa,
i tot el verd, que creix arreu s'escampa com els besos per la teua pell.
I el tacte?
la teua pell es tan suau com la llum de la lluna travessant-la
amb els nostres cors despullats i alegres...el tacte és el sentit més important,
estimen quan els cossos es freguen i les carícies fan sentir-nos
éssers indestructibles...el tacte es capaç d'orientar-nos, en un món on s'enmirallem
de la bellesa que existeix en cada racó d'un univers petit i gran com l'oceà, on nadem,
com dofins que s'estimaran per sempre.
El tast del teu sexe és com llepar la dolçor de la pell interior d'un àngel. El sentit del tast
és el record del menjar que ens feien les nostres mares.
Tastar el sexe de l'altre és un acte d'amor.
Moltes dones el desconeixen, pel poder patriarcal que els atorga als hòmens el poder
d'esser llepat però mai llepar els llavis interiors de les dones.
Aquest poder s'anomena falocràcia. I continua dominant les ments i els cossos de la cultura occidental i altres cultures.
I el sisè sentit? El sisé sentit, és sentit més perillós i inquietant de tots. És advertir la presència
en la nostra memòria, d'una besada fugaç, del primer orgasme, de la nostra primera història d'amor,
del sentit de culpa per obtindre plaer, de la primera i segona cristal·lització, com així anomenà
Stendhal com des de les primeres fases de l'enamorament, s'extenen els primers dubtes, sobre
si l'amor és sincer, si els nostre estimat o estimada ens vol per interés material o pel nostre cos...
El desamor existeix, ja com una llavor que es pot ubicar des de les primeres passes de l'enamorament.
Però no possem en qüestió, la idea d'amor, estimem-nos amb la força del primer amor...
ésser els primers amants en transformar-se en eterns, encara que siga durant un instant.




dilluns, 14 d’agost del 2017

La Papessa d'Avinyó (final)

La Papessa d'Avinyó (Final).

La Papessa s'allunyà de la barra i, sense donar l'esquena a la concurrència, que s'havia quedat bocabadada, va seure a cavall sobre un estret banc, va dur-se el que semblava un fosc cilindre a la boca i va encendre-lo amb un candil. Ningú havia vist res paregut. Sols els dimonis podien tirar fum per la boca. I sols un dimoni podia atrevir-se a colpejar al geperut propietari de la taberna del pont d'Avinyó. Fumejava encara la boca quan el tafur s'acostà a la Papessa, Li adreçà una mirada entre el que vol fer un repte, i complagut li despullà el muscle esquerre i descobrir una taca fugaç en forma de mitja lluna creixent. El silenci absolut que omplia la taberna, es convertí en un bram de bèsties civilitzades, quan als bufats se'ls va caure la borratxera al terra, al veure com els llavis del tafur pèl-roig s'acostaren als de la Papessa i li donaren i llarg i sonor bes, El bes va ser tan profund i durà tant de temps que les aigües del Ròdano se quedaren inmòbils per escoltar-lo. I així, amb les aigües tranquil·les del riu s'obrí de sobte el gran finestral de la taberna s'obrí de bat a bat  i entraren dues criatures de llum alades, que solen ésser anomades àngels, entraren  en la sala paralitzada pels esdeveniments. El gat del geperut taverner s'havia quedat  bocabadat, i en aquesta postura es quedaría durant anys...En aquell instant, les criatures de llum alçarem per les aixelles i li alçarem les faldes mostrant i descobrint un pubis daurat que treia fum. Al vore-la mig adormida i amb un cert somriure de felicitat, les criatures es mostraren complagudes. I alçant-la la portaren a fora del finestral i ascendint sobre el cel desaparegueren per sempre als ulls dels mortals, segons ordres de certa autoritat divina...I des de aquell instant que la Papessa ascendí als cels, el pont d'Avinyó ha de romandre sense acabar, fins que alguna nit d'estiu no tornen la Papessa i la seua cohort d'àngels.




divendres, 11 d’agost del 2017

La Papessa d'Avinyò, un conte estiuenc de Pau Larren


                                            La Papessa d'Avinyó


El pont d'Avinyó  dormía sense arribar a l'altra riba i abandonat a la sort del Ròdano. Ara puguem conèixer la sort que va viure el pont al deixar-se trencat sense solució per arribar a la riba contrària.
Era l'Estiu de 1412. Prop del pont s'havia construït l'edifici del Papes d'Occident, on la Papessa vivia refugiada en el Palau més gran del món civilitzat, perseguida pels desitjos imperatius de meditació. Ella, i part de la Cort habitaven els murs grossos que albirava la supèrbia clara dels papes francesos, amb les seues tiares construïdes pels ossos que deixaren en la seua fugida els constructors del pont. La Papessa llig  en la seua cambra mentre dirigeix la seua mirada al riu que flueix com esdevenir que és sapiència. Amb la seua mà esquerra acarona un gos gran amb el pèl llarg i lluent que acaba de jugar amb una madeixa de cuir. Està remugant una eixida nocturna, donat que té al seu abast una  nit sense lluna.

El Papes terrenals regnaren un segle amb el domini de l'esperit que  fa la carn pútrida. Segons les cròniques verídiques dels historiadors funcionaris, el palau va ser construït a imatge del temple de Jerusalem, i  amb pedres de la ciutat tres voltes santa, ciutat que ha vist llançar a l'espai a un parell, almenys, de profetes i fills de déu. Les roques foren transportades pels creuats que ocuparen la ciutat, però el pes de les grans pedres, realment, van ser dutes per portados de pell fosca forçats com a esclaus. Morint per l'esforç realitzat durant el viatge, els seus cossos jauen al si dels murs del castell.

Aquella nit, la Papessa, sorda d'una oïda pero amb la hermosura d'una deessa de pell hindú, ix d'incògnit de Palau, travessa les muralles que envolten la ciutat dormida com un cinturó de castedat i arriba al pont.
En el seu interior es troba una taberna de mala mort plena de joia i dança. Espentats els vilatans per la ebrietat, el ball que fa animals als suorosos clients que s'abracen com nois hipnotitzats per un òval multicolor. La Papessa, que no és la primera volta que visita la taberna, es recolzà sobre el greixum d'una barra plena d'escopinyades i altres humors amb l'elegància del seu llinatge. Amb accent provençal, prèviament assajat, demanà una jarra de cervesa que fou servida veloç, com les mosques que nadaven felices al seu interior. Intentà dissimular el seu fàstic sense aconseguir alterar el seu perfil de Dama perduda en el fang. Alguns habituals de la taberna jugaven a les cartes amb l'obsessió de la recerca d'una jugada per a rendirse a l'atzar. Aleshores, la Papessa, es  fixa en un tafur de cabells rogencs i un tatuatge que li crida de forma  inmediata: una marca es tracta d'una marca indeleble amb la mateixa figura de la Papessa. L'autor del tatuatge ha destacat un detall que molt pocs mortals coneixien: la piga en forma de lluna creixent del muscle dret, un secret,
la divulgació del qual era pagat amb la mort. En eixe  s'acosta a la barra i recoltzant els colzes junt al tafur li esperona tot diguent-li: "Ens juguem en una partida de cartes la virginitat de la Papessa". El tafur pèl-roig, amb un cert aire bufat i cert alè mataelefants li respongué: "La papessa és tan verge com ma mare puta" pronunciades eixes paraules s'acostà a les seues esquenes un a un subjecte que portava un grossa gepa, que almenys pesaria vint arrobes que cantava: "En el pont d'Avinyó, tots ballen, tots ballen..." per fregar amb la seua punxeguda gepa la jarra de cervesa de la Papessa, amb mosques tot i i i llançant el seu contingut sobre la superficie greixosa. La Papessa respongué aquella afrenta accidental de forma contundent: li donà al geperut un colp de puny sobre la seua galta dreta. A la taberna va fer un silenci absolut.                    (CONTINUA)


dilluns, 3 de juliol del 2017

La Lluna-Lluna era trista i no volia travessar la nit, Un altre conte de Pau Larren




La Lluna-Lluna  era trista, i no volia travessar la nit, conte de Pau Larren.
Era una volta la  Lluna-Lluna, que és una Lluna gran que sol eixir en nits úniques,nugada a un bosc d'arbres socarrats. Un mussol, que passejava per aquella trista contrada va encarar-se amb la Lluna fent-li un suggeriment distanciat, com aquells consells que es donen per quedar bé. Va encarar-se al satèl·lit natural de la Terra i li va dir amb veu sibil·lina.
-       Ets la Lluna-Lluna i `pots viatjar fins la mar amb tots els teus llamps.

I la Lluna-Lluna li va fer cas al mussol, es va desnugar un poquet i viatjà fins la superficie de la mar on va reflexar les seues guspires argentades.



Tanmateix no va quedar satisfeta. La mar era orgullosa i inestable. I estava sempre moguent-se cap ací i cap allà. I aleshores va decidir tornar a la seua presó del bosc on es queixava nit rera nit.

Aleshores va passar un núvol de nocturn i es va quedar mirant-la estranyada:

-       Escolta Lluna- va dir-li el núvol nocturn.

-       Em diuen Lluna-Lluna, va respondre ofesa la Lluna presonera dels seus hàbits.

-       Escolta Lluna-Lluna, va respondre amb paciencia el núvol nocturn no ets lliure de solcar els cels i travessar els estels? I la lluna li va fer cas prompte però es va cansar de comptar estels i travessar el cel.

I en un instant precís d’aquella llarga nit, un Gos Verd va començar a bordar-li

-       Escolta Lluna, que et passa?.

-       Escolta Gos, estic avorrida de solcar el cel i travessar la nit.

El Gos Verd va començar, un poc nerviós al principi, tot i pensant una resposta tant llarga com la seua cua que rossegava amb ansietat i insistència.

-       ¿Per què no et llances al damunt dels arbres del bosc i els fas dançar?

I la Lluna-Lluna li va fer cas al Gos Verd, i desnugant-se amb gran rebombori es va llançar a sobre el bosc provocant un gran incendi de proporcions inversemblants.

Aleshores la Lluna Lluna va començar a plorar. La seua tristesa va durar tant,va ser tan llarga i gran com els mars antics de la Lluna-Lluna. Va ploure durant setanta dies, amb setanta nits comptades. I tanta plorera va apagar l’incendi d’inversemblants proporcions, fent reviscolar el bosc, transformant la sequera en un verd blavenc que s'extenia per totes les valls amb alegria desperta de somnis. I des de aquell instant la Lluna Lluna solca els cels, travessant els estels, tot i reflexant els seus llamps en la mar abraçant-la amb les seues guspires. I el Gos Verd borda a la Lluna-Lluna feliç menejant la seua llarga cua.






dimarts, 6 de juny del 2017

aforismes de primavera: antics "tuits" d'Amor

És cert que l'accent cursi s'ha fet fort en alguns indrets de la xarxa. Aquestos, que transcric a continuació són versemblants i també, existeix cert punt de ficció. El perfil tuitero de Pau Larren ha de romandre inalterable durant molt de temps, amb la cita de Joan Fuster, encapçalant el perfil. S'ha pogut cridar l'atenció en poques ocasions, del tuitero famós, a qui anava adreçat. Però escampar el desig d'estimar és un exercici ben raonable, en un món farcit de superficialitat i comerç de paraules,
on la Literatura, amb majúscules, ha desparegut per a sempre...i pot ser no torne més.

                         Cadascun dels amors del passat
                         es llegit ara essent futur
                     
                          I en el llindar dels teus llavis
                          es troba la mesura de l'amor savi.

                           On neix el cor dels déus                        
                           sonmien ser com ella mateixa.

                           Jo ja ho sabia,
                          que els cors voladors
                           giren al voltant d'estels fugaços.

                          

                           
                          









                         



diumenge, 21 de maig del 2017

les línies de la mà són el dibuix de la realitat

Les línies de la mà naixen del fons del cervell i arriben finalment al fons del cor. Entre artèries i racons que fan zigui-zaga al cos, conten històries que remuguen els poetes futurs. Les línies de la mà son sempre sonmiades com una oportunitat de saber que el futur està fent-se de forma voluntària. Mai hi ha res decidit: els hàbits quotidians com vestir-se o menjar no són sempre rutines mecàniques humanes.També hi ha la improvisació de l'atzar, que apareix des de el color de la ment que amaga amb les imatges tresors transcrits a voltes en forma de suor a voltes de forma reseca pel pas dels dies.
Les línies de la mà formen el dibuix de la força de la voluntat, del paisatge topant amb les arrapades del destí i de les marques de la nit benaudora, de les abraçades, de les pregàries de les salutacions del so de la guitarra solitària, de les carícies tranquil·les d'una nit d'amor descansat.
Aquell capvespre, ella em va agafar la mà dreta, amb dolçor i em va animar a a llegir el present de les meues mans xicotetes amb la atenció de qui sap aque aquestos moments són únics, davant una estona fugaç entre el temps i l'espai. Qui presumeix d'un període massa extens en el temps, com la terra que acaba fonent-se a l'horitzó, però acaba amb el cos sencer però sap a ciència certa quan dura un instant etern: el transcorregut entre el pas dels núvols trencats i la lluna que apareix somriguent acompanyada per l'estel del capvespre que els mira escèptic...

dimarts, 16 de maig del 2017

John Donne, les flors i les serps.

"No tremola la teua mà poruga al palpar, collint flors, com si tingués por d'agafar una serp?
John Donne

diumenge, 14 de maig del 2017

Pensar i fer, un altre aforisme del Minotaure.




No és el mateix pensar que fer.
Pensar, en el sentit d'imaginar,
és, a hores d'ara, un quefer obsolet.




El pianista Jean Baptiste Trotignon a la sala Jimmy Glass
a Desembre de 2026

dijous, 11 de maig del 2017

un aforisme de Primavera...del Minotaure

Cremar-se amb el foc que es bifurca, com una llengua bífida.
Tant d'allò de l'interior de l'inconscient hi ha entre la flama d'un ciri,
entre nits, com a les flamarades de l'astre sol quan llança esbufecs
amb capacitats de agitar les consciències dels humans.


divendres, 28 d’abril del 2017

Adreçat a Derek Walkott, recentment desaparegut...

"I vaig sentir l'amor equivocat abandonat-me on ara sóc
a la terrassa del café davant la menuda plaça
i la torre amb l'arbre de les pagodes.Vaig sentir la meua sang

repetint les fulles elevades dels cims, i vaig témer
abandonat-les com la pluja: vaig notar la seua veu que s'exhauria
i em deixava. Un ruixim va passar, però l'asfalt esquitxat,

Com la pluja lluïa i el sol estva plovent,
es va assecar ràpidament amb l'olor de ferro socarrimat
i va assotar la humitat dels llençols. "

Traducció de Ferran Estellés Omeros de Derek Walkott.

divendres, 14 d’abril del 2017

El Minotaure és obert a la poesia i la rebel.lia: text Democràcia i Poesia.

enllaç amb el text de la presentació de Cavallet de Mar, poemari de Miquel Català, escrit per Joan Pau Cimarro i llegit pel director de la Biblioteca Pública central, Romà Seguí Francés, on va tindre lloc el recital de poesia...
http://miquelcatala.blogspot.com.es/2017/04/democracia-i-poesia-joan-pau-cimarro.html

dimecres, 22 de març del 2017

Vint-i-dos arguments vitals del Minotaure Vegetarià

Decàleg+1
2 del Minotaure Vegetarià

1. No et penediràs de la teua inacció.
2. Encetaràs el foc convertint la llum del sol.
3.Enviaràs tots els missatges amagats que facen falta.
4.Convertirà tots els records en armes pacífiques.
5.Trencats totes les dependències decadents.
6.Buscaràs viure, ara sí,prop d'un finestral, per la llum de la lluna.
7.semblarà el més savi dels bojos.
8.Escriuras les cartes de comiat que necessites.
9.Reprendas la falsa premissa que ella ho sap tot de tu.
10.El Jo del passat es convertirà en una eina inajornable.
11. Seràs satisfet pel recorregut d'estels fugaços en
      En la teua Ànima nova.
12. Aprendràs a cuinar plats poc exòtics.
13. Buscaràs, i trobaràs, una casa portàtil on portar tota la teua biblioteca, de llibres de paper, antics i nous.
14. Deixaràs la peresa d'escriure amagada en un cul-de-sac.
15.Nadaràs a contracorrent del riu amb el teu millor estil i convenciment.
16. Lliurarà les batalles pendents amb l'elegància d'un heroi poc tràgic.
17. Contemplaràs les dones, amb respecte,     de forma poc contemplativa.
18. Uniràs el teu cos amb la teua Ànima amb la força antiga de l'arbre.
19. Dormiràs mil i una nits amb el tast d'argent de la lluna als llavis..
20. Els teus ulls lluïran amb la precisió d'un accelerador de partícules sagrades.. I
22.Adoraràs el teu número favorit com aquell capaç d'escriure el teu desti.



     

dilluns, 6 de març del 2017

L'Origen del Minotaure Vegetarià, un conte escrit per Pau Larren


L'Origen del Minotaure Vegetarià, es troba en aquest conte de Pau Larren. La idea d'un Minotaure, monstre devorador de carn humana que ha evolucionat cap al vegetarianisme, vegetarianisme flexible com es veu a la història, és una idea única. Sols, per pura casualitat i uns mesos després, d'inaugurar-se el blog es va publicar un llibre d'antropologia en llengua francesa, i d'autor bretó, amb el títol, Je, el Minotaure Vegetarien, qüestió ja comentada en l'entrada corresponent de facebook. Desconec la tesi i el contingut del llibre ja que no l'he llegit. Tanmateix, hi ha a l'ambient la idea d'extensió política del vegetarianisme, no sols com filosofia de vida sinó com idea de política ambiental ja que,és sabut que l'explotació ramadera extensiva és més irracional i contaminant que la agrícola. Està tan bò el pernil, però...

                       

                                              El Minotaure medita la seua retirada

El Minotaure fuma nerviós a l'entrada del seu laberint. Ha dormit una llarga migdiada mentres rebia les carícies de Perséfone. La filla de Zeus ja ha marxat, junt al ramat sagrat. Van a lliurar-lo en sacrifici per honorar als déus. Darrere aquest ritual ha de romandre una contradicció amorosa pel gest esperat pels éssers divins. Mentres el laberint és obert. Allà dins, el Minotaure obre un gran badall, mostrant els queixals d'un monstre tímid. Va oblidar, darrere les nits fosques, l'ultima volta que havia tastat la carn d'intrusos. Ara sols menja roselles que ha collit amb les carícies del vent de Mestral. El Minotaure és feliç. Encara que el rei Minos el reprotxa haver trencat el pacte: es menjaria les victimes designades entre el joves verges en honor seu a canvi es construiria un laberint gegantesc on el monstre romandria tancat i barrat. Però això ja s'ha acabat. A partir d'ara es dedicarà a eixir del laberint quan li vinga de gust. I quan estiga dins dels trencaclosques dissenyat i edificat per l'arquitecte Dèdal, es dedicarà a escriure sobre la seua vida, vida híbrida entre animal i humà, vida escrita en llargs papirs amb lletra menuda i llitada cap a la dreta. Escriure històries autobiogràfiques com aquesta:

   L'última volta que la vaig veure, una coloma feia el seu niu front al seu palau. Ella allargava els seus cabells com una extensió de l'horitzó d'estels. El paisatge anunciava la primavera pròxima. Ell veia el rostre de la seua estimada en les fulles naixent dels arbres. I els seus ulls, blaus com la mar...dolça mar. La seua última trobada trencava les parets entre els seus gemecs de plaer. Un profeta, que es refugiava entre les roques a l'horta de voramar li va advertir seriosament: "No t'acostes a ella. La passió per posseïr el seu cos et destruirà...I mai tornaràs a ser el d'abans. Els ciutadans t'admiren, i t'han donat el poder, sols si menges carn humana". "Els monstres no dubten" va respondre el Minotaure al profeta. I, de sobte, va alçar-lo i va devorar el seu cap en un gest imperdonable.
Mentres digeria la pesada càrrega del cap del profeta va arribar a pensar que m i tornaria a ésser el Minotaure. Però el monstre tímid, s'equivocava. Ara el laberint s'havia transformat en una llar confortable. El Minotaure rep a les visites amb la prudència i el tempteig deguts, per escoltar les seues històries. De tant en tant em menge algú, amb cert regust de caure en la temptació de la carn. Acompanyada d'un bon ví. M'agrada més el sabor de les roselles i, com ella, el monstre odia les nits de Lluna Plena que borden els gossos. De tant en tant, en menge algú dels gossos que borden la lluna, si fan massa soroll. La seua carn es més difícil de maridar.
Han transcorregut moltes coses el darrer any. Ella, em visita de tant en tant, alguna nit, amb la seua innocència atrevida. Persèfone, gelosa, em  suggereix que la devore, una d'aquestes nits sense lluna. I ho he rumiat, un poc. Els monstres, però, no dubten. "Me la menjaré a besades la seua pròxima visita" reflexiona el Minotaure Vegetarià, "és,simplement, una bona amistat amb qui intime de tant en tant".


dimarts, 31 de gener del 2017

Una versió de Caputxeta Roja, de Pau Larren.


               El matí que li baixà la regla, Caputxeta s’endinsà
           Al bosc interior de bèsties semidespertes farcit,
            Mentres el llenyataire tallava branques i soques
           Amb la motoserra de pensaments misògins furiós.
            I la roja abans xiqueta es passejava a boquetanit
            Portant la cistella de bolets de tardor fugida
            Amb les galtes rosades preparant l’avinentesa.
            A la dehesa on hi viu la iaia materna 
           Tot triant el camí de les agulles,
            Ha desobeït per ser lliure i ha decidit collir bolets
             Per tal de cuinar una bona sopa,
             Aconsellada pel missatge electrònic
            que la maga iaia que li ha escrit:
                         tria el teu propi camí,
             el teu propi pensament, la teua forma d’estimar.

            Aquesta mateixa iaia maga que instants abans
            Abraçava al llop rondinaire d’innocent apariència
            Amb carícies expertes al pelatge del llop color coure,
            Que oblidà cruspir-se-la enamorat pel plaer.

            El llenyataire enutjat pel verí gelós
            Disposat a la revenja irat de acer
            Amb l’esquer enllestit per extingir el llop.
            Després de recorrer el camí feixuc, cansada
            Hores dormides per caputxeta de siesta veloç
             Envoltada de roselles i liles tranquil·les 
             Que li parlen les flors amb veu literal:
             com a dona el llop no fa por
             Sols cal afrontar la temença
            Dels qui volen destruir la natura.

             Gira el gest simulant compostura
              I la caputxa és ara negra de nit de tardor
              Amb l’única llum de les guspires dels seus ulls
              Retingut el dit cor per la troballa
              Ara es troba a l’entrada de ca la iaia.

               Passa la porta i troba la casa sense llum
               Les parets negres i el silenci de la nit.
               A dins el llenyataire amagat amb la motoserra
               Preocupat pel desenllaç invisible inversemblant

               Caputxeta albirà la que cregué la figura iaia tot preguntant-li
               “Vas a tallar el pastís amb enorme espasa de Damocles?”
               I el llenyataire  respón amb aire de suficiència:
                “s’ha acabat la paciència! Ara mateix et tallaré el cap!”
                Al bell mig de la cuina s’acosta l’arma al coll de caputxeta

                Quan de sobte,
                Apareix a la cuina,
                   amb veu atronadora
                Armada amb les agulles de cosir, 
                  Fent retrocedir l’home de camisa a quadres
                                                     de forma inesperada
                I la motoserra despenjada per la sorpresa.
                Ha de fugir cames ajudeu-me cara al bosc
                On tot fosc se’l menjarà el llop amb els bigots atusant-se 
                Amb les branques dels arbres arrapant
                 El rostre vençut del llenyataire perdut.

                 Mentre, passada la por,
                 la iaia i la neboda sopen bolets encantades
                 Preparats a foc lent que ilumina la conversa
                 Després d’una abraçada forta i un bes a la galta roja
                 Amb la caputxeta negra vestida d’estels per la maga iaia.

he viscut vàries vides d'estel

he viscut vàries vides d'estel
i sempre remarques d'eclipsi
               amarat de núvols.
La humitat roman entredits
i encara no he perdut habilitats
de gripau i ésser amfibi...
El que faig ara, en secret, és
               enfilar paraules
com qui escriu a les parets
                   el seu nom.
Poc ha pogut oblidar les cendres
                  encara calentes...
Com la supernova
 anuncia una època nova..


dilluns, 16 de gener del 2017

Júpiter arrossega el glaç pel Mid West nordamericà, com Donald Trump.

La persona que ha batejat amb el nom del rei dels dèus ha estat d'inspiració divina. Júpiter que no era el que tenia més astúcia ni el més elegant de la sèrie mitològica grecollatina, Zeus era simbolitzat pel llamp, és un dèu que genera poques simpaties. La idea de Poder irat, amb cert control i repressió conscient, és la idea mateixa de Patriarcat, d'autoritat de mascle que cooperant amb altres mascles, dona ordres categòriques. Mitjançant connexions empresarials, és capaç de crear un imperi i imposar la seua voluntat amb els seus fills com a garantia de continuïtat dinàstica. A A tot això, la inesperada arribada a la presidència dels USA, de un Zeus, que sembla un estúpid, un idiota desinformat, essent més que això: el cap militar de la força militar amb més poder a hores d'ara, al planeta. Que un ignorant, racista, masclista i capaç de connectar amb la mentalitat dominant del MidWest dels USA, tinga la oportunitat de pulsar el botó nuclear, posa els pèls de punta. Donald Trump té poques possibilitats d'esdevenir un pragmàtic, i si no es posa remei, glaçarà tot els Estats Units, amb el seu nacionalisme dretà i amb les seves alliances amb la dreta religiosa i l'extrema dreta del KKK.
Des d'aquest blog, el Minotaure Vegetarià, saluda la nova presidència dels USA, amb la simpatia que es mereix: la seua capacitat de governar està en dubte com la seua potència sexual, és la mort del mascle alfa, paradoxalment envoltat de dones barbies,   com Berlusconi l'envoltava de prostitutes.

dijous, 24 de novembre del 2016

tempestes de tardor

Amor perdut,
que t'has begut
amor guanyat
que t'has menjat.

Com cabells de caricia impossible,
els fils d'Ariadna trencant-se a bocins
perduda l'ànima al laberint
mentre el bou esbufega amb trista
la fúria dels sentiments de cansanci.
Qui estima de debó mai es capaç de llançar les cartes
i burxar-se d'allò que és sagrat
proclama al vent el que deia els peus cremats:
mala circulació que trenca l'espill
en mil ànims on neix un somriure..

Amor vençut
amor guanyat
que t'has cregut
que t'has encegat
on és l'encís
al far encés de mil vents brillants...



divendres, 11 de novembre del 2016

Leonard Cohen abraçat per àngels.

Leonard Cohen abraçat per  àngels.

Cohen recitava, amb la seua veu de vellut inconfusible,
quan la mort li va agafar de la mà, dolçament i suau,
com les carícies tendres que podien donar-li les seues amants.
Preguem tot i comparant les mitologies, preguem per la seua ànima,
envoltades per les ciutats que va viure, ara plenes de ràbia
per la victòria dels analfabets sense lletres.
El dia sembla trist i húmid i no ens consola pensar
que queda la seua veu gravada
 o la seua  poètica escrita.
El dia d'abans de la mort del poeta de veu de vellut
uns electors triaren,
sense saber-ho?
a un Emperador neo feixista.
.L'Emperador va dir,
 quan va ser escollit,
 pels mateixos ignorants de l'Amèrica profunda,
que farà construir un mur, pagat i alçat sobre la sang mestissa,
amb mà d'obra dels mateixos esclaus
del Sud, ara trist i fosc.
 Amb la por als llavis
dels onze millons de persones il.legals que hi viuen
sota l'amenaça de deportació.
Maleïts siguen aquells que l'han triat.

Temps difícils per a viure feliços entre la injustícia,
hem vist la confusió barrejada amb la certesa
del poeta de veu de vellut que sona al si dels nostres cors,
amb les seues carícies
portades lluny de l'ombra de la lluna
i prop dels nostres records d'adolescents
fumejant de desig
despullats de la innocència perduda.
Ara tenim i visquem
amb  percepció certa,
al principi de l'Aurora,
Cohen rep amb tendressa d'Ànima viva
l'abraçada dels àngels
en l'entrada del paradís en una nit inversemblant,
mentres el poeta de veu de vellut
portava un clavell a la solapa cantant:
when your flesh is drenched with moon.

Resultat d'imatges de leonard cohen  let us compare mithologies pdf






dissabte, 22 d’octubre del 2016

Les cartes escampades, segons l'estil de Alejandro Jodorowski.


Les cartes van llançades cap a la cruïlla:
digues paraules i fes-les cantar.

Nostàlgia dels estels fugaços,
l'amant ideal esclata fóra de la casa trencada
cara a cara
la cruïlla s'amaga a les voltes del camí.
La paciència de la fidelitat
ha trencat el camí virginal
amb el tast de l'experiència.

L'Equilibri, l'ordre, ha esdevingut just,
mentre els reflexos de la lluna
han espentat els brams dels llops
amb les destrals enceses.
La intuïció ha dibuixat la certesa
en plors que baixen de les runes del cràter

El mitjancer tanca les dues torres
i dona foc que encén la vida.
Malgrat que tèrboles transaccions
tempten l'esperit
i l'engany és tan dèbil com la teua closca.

Una Revolució ha de moure els budells,
l'aigua fresca resta els ulls cansats.
Genoll i colze no poden dir mentides
i les mans duen poder de cel tornat.


dijous, 13 d’octubre del 2016

Bob Dylan i Formentera.

Resultat d'imatges de Bob Dylan i el mite de formentera
Ara esdevé una llegenda que Bob Dylan va estar un parell de mesos, als voltants de 1971, en plena època hippie, passant una temporada després d'un accident de moto. A qui preguntes per l'illa, sempre preciosa, et conta la història del molí que va habitar el cantant-poeta en la Mola, i que va estar jugant als escacs a la Fonda  Casa Pepe. Dissortadament no hi ha cap prova documental ni cap referència, amb la qual cosa vulguem creure que és una llegenda, sense contrastar, ni cap dada, i és resultat de la nostra imaginació. Com totes les llegendes, pot tindre un poc de realitat...

dimecres, 5 d’octubre del 2016

Paul Auster, poeta.



Autobiografía del ojo
Cosas invisibles, enraizadas en el
frío, creciendo
hacia esta luz
disipada
en todo lo que alumbra. Nada
tiene fin. La hora regresa
al comienzo de la hora
en que respiramos: como si
nada fueran. Como si yo
no pudiera ver
nada
que no es lo que es.

En el límite del verano
y su calidez: cielo azul, colina púrpura.
La distancia
que sobrevive.
Una casa hecha de aire, y el flujo
del aire en el aire.

Como estas piedras
que se deshacen sobre la tierra.
Como el sonido de mi voz
en tu boca.
Versión de Jordi Doce
De "Despariciones" Pre-textos 1996

El novel·lista Paul Auster, a més d'autor de guions de cine, traductor i assagista, va  encetar la seua carrera literària com a poeta. I és que vist de més a prop, les seues obres tenen aquesta llavor poètica de les imatges fantàstiques, de l'atzar fet realitat. Els seus personatge viuen la realitat, les diferents realitats que ens envolten, com si foren un malson, o un somni darrere d'un altre somni...
Els seus poemes són, sens dubte, una carícia o un colp, que és capaç de esmenar una realitat massa capficada en lògiques binàries. Quan tots sabem que la màgia s'amaga darrere de un detall, un xicotet esdeveniment...
M'atreveix a profetitzar que si no li donen el premi Nobel enguany...s'ho mereix sense cap dubte.