El piragüista i la sirena.
El piragüista remava en solitari tots els matins, Xúquer amunt. Li agradava
sentir la remor de l’aigua, suau com de vellut, a les hores on ningú s’havia
alçat, amb l’excepció d’algún treballador matiner i algun llaurador vigilant de
les sèquies del riu, ple a vessar de canyes. Tots els piragüistes dormien, amb l’excepció del remer barbut, amb
una barba llarga i negra, i matiner, amb el ritme dels rems modulant el
trajecte riu amunt riu avall, amb l’assut presidint aquells xicotets viatges
que al final eren kilòmetres solitaris fins al tercer portell.
De sobte, un matí que es semblava als altres, una figura obscura s’alça amb
mig cos submergit. Sembla dançar al ritme de les aigües, amb una invitació a
acostar-se, cosa que el remer matiner fa amb prudència. A Aquestes hores l’assut
sol estar desert, i la presència d’aquesta figura li ha tocat la curiositat
però una estranya sensació li ha posat en guàrdia,però. Tanmateix quan estaaà
apunt de tocar l’extrem del tercer portell o s’ubica la figura, aquesta pega un
bot i s’escapbussa mostrant la resta del cos amb una fantàstica cua de peix. El
remer matiner es queda astorat. Era aquella figura una sirena? Hi ha sirenes de
riu? Igual anava de pas, o restava
perduda...Era, sens dubte, una sirena, i bocabadat va pensar que era una
fantasia producte de les seues matinades.
Al dia següent el nostre piragüista barbut, navegava amb la curiositat que
espenta les grans ocasions. S’acostà al tercer portell, i allà estava asseguda
aquella figura obscura i aquàtica esperant-lo. L’espectacle era sorprenent: al
voltant d’ella cantaven un grapat de peixos, amb un posat d’alegre satisfacció,
mentre al ritme de la cançó, la sirena dançava amb les caderes seguint aquella
música d’origen desconegut. Al advertir la presència del piragüista, la
concurrència, amb la sirena al capdavant, s’escapbussà a la profunditat del riu,
desapareguent de forma veloç.al bell mig del riu Xúquer.
El remer matiner no donava crèdit.
Allò era un espectacle fantàstic i pertorbador alhora. Espectacle que
havia de compartir. Si no volia ser egoista, aquella meravella sobrenatural...havia
de ser contada...i va pensar de forma immediata en el seu veí, aficcionat com
ell al piragÜisme, però no a alçar-se de matí...Clar està, convèncer al seu veí
del costat, va resultar més fàcil del que pensava...Una sirena de riu no es
cosa de veure totes les dies...
Al dia següent, dos remers eixien del costat de les barques de vora riu o
es situa el club de piragües. Era massa de matí, però el nostre remer barbut va
revelar el secret d’aquella eixida...Va contar-li al veí allò mai vist per cap
habitant de les vores del Xúquer, un riu famós per arrossegar pobles sencers en
riuades i pantanades...Una sirena amb dos pits fantàstics i una cua de peix
hermosa, on arrivàben els seus cabells daurats. Dissortadament, aquell matí de
principis d’estiu no va aparèixer i el veí
va quedar con a testimoni frustrat d’una trobada impossible.
El tercer dia, el nostre remer va insistir en el seu viatge matiner, es va
alçar disposat a trobar-se amb aquell ésser vingut d’algun racó de la
imaginació o de la realitat més difícil de païr dels nostres somnis...les realitats inversemblants
però viables en un passat remot...el dels contes i els mites.
Va acostar-se al tercer portell de l’assut i allà, asseguda i hermosa,
estava esperant-lo: la sirena de riu, amb els seus rinxols abraçant els seus
pits rossos i turgents. Va acabar d’acostar-se amb decisió i determinació a
ella, fins tocar els seus llavis en un bes llarg com la cabellera d’aquell
ésser fantàstic. Un bes curt, ja que de
sobte el cel s’enuvolà, ennegrit per una tempesta inoportuna i matinera amb
llamps que començaren a acostar-se cap a l’assut. Ignorants del perill els dos
futurs amant continuàvem besant-se en un desig esfereïdor de dos cors que volen
menjar-se l’un a l’altre. I va passar allò que era d’esperar: un llamp va
caure, primer com un advertiment, prop
de l’assut i un segon llamp va caure sobre el tercer portell travessant
el pit del nostre agosarat remer. Que va enmudir per sempre més en braços d’aquella
criatura que va plorar, i plorar, mentres el riu creixia com en una riuada
històrica i anacrònica: ja no hi havia riuades en aquesta època d l’any. Sols a la
tardor. I el poble també va plorar en el soterrament del piragüista matiner.
Amb algun comentari sarcàstic del veïnat: sols li pot passar a algú que s’endinsa
en el riu a hores on encara toca dormir i no donar palades en una piragua. L’única
persona que va quedar-se amb el dubte va ocórrer va ser el veí. Que de tant en
tant creua, navegant el riu buscant allò
inversemblant segons notícia, i secret, d’un piragüista solitari...un dona nua
de cintura cap amunt i amb una llarga cabellera que li arribava fins a la cua
de peix. Com llarga la barba, negra i espesa, com la del piragüista que va
besar, fugaçment la sirena de riu.
