Capitol VIII.De com les tres xiques en varen sanar

Han passat moltes coses des de l'última ocassió q vaig escriure a aquest bloc...ens quedarem amb la presència de Pam...que em va oferir la seua estima...les seues abraçades...i el seu sexe...de forma secreta, això si...ballàvem, acostumàven a ballar cançons lentes, abans d mitjanit, l'hora quan me n'anava a dormir, cansat d'una enfermetat q va foradant-te el cos i la ment...

en una abraçada tendra quan en va oferir si" podíem fer l'amor"...sexe secret...i jo vaig respondre q si. Això va significar...res a nivell dels afectes i estava molt clar q no podíem arribar molt lluny...els límits estaven ben fixats...La meua sexualitat estava intacta, i era clar q les meues caricies...la meua forma d'estimar-la amb les meues mans, eren per ella un tracte desconegut. Bo, cal q recordeu q tot allò q està escrit pot esdevenir resultar de la meua acurada
imaginació..."fixacions" deia ella...en aquest cas referides a la presència d'un amant nocturn...presència fantasmal...però ben real...ja q la Pam arribava a posar-se el despertador per alçar-se del meu llit...moltes voltes es clavava a la meua vora no amb intencions de "luxúria" sinò amb voluntat d sanació...
situació q em va a provocar certa inestabilitat...res comparat amb l'estrès q em va produir...fins aquestos dies freds i estranys d finals d maig...l'entrada en escena, d'un personatge...que donarà inestabilitat total a la meua vida...bé....ja em parlarem...
q de trasbalsaments està ple l'escenari vital. La qüestió ês q una persona amb autoritat suficient i influència sobre el meu entorn es sentia gelosa, molt gelosa, en el sentit professional, del tracte q rebia d Pam. El fet que s'hagués clavat al meu llit...com a forma de sanació...no era professional..ja que la única sanadora...a més d'estar amb un perfil professional adient...era ella i no Pam que pertanyia a l'entorn de l'acciõ social..
No tenia coneixements en la cura d malalts d parkinson, encara q tenia voluntat tant com ho va reconèixer la mateixa Trini...no estava...ni de lluny...a l'altura...per això i x altres motius, q provocar em la desconfiança dels meus amics...la Trini va expulsar a la hermosa Pam de la meua vida

El jardí d la trini
La trini es va transformar la meua terrassa en un jardí ferèstec.










fantasia..."fixacions"

les tres xiques que s'ocuparen de la meu sanació (VII)

Trini era, i és, una dona, molt activa i amb unes històries que havien enfortit el seu caràcter. La vida pega moltes, i més si ets capaç d'encarar-la, com la Trini, d'una forma dura i sense ambigüitats. Jo, romania amb el meu silenci habitual, bocabadat per les històries d'una vida agitada i  valenta d'una dona amb perspectiva i ganes de viure, espentada pels esdeveniments i per la seua voluntat d'esperit lliure. Va nàixer i va viure a l'Àfrica filla d'una dona ben plantada procedent de  l'exili sahrauí.. Va estudiar a França, i es va escapar de casa amb catorce anys, fart de les pallisses de son pare, un valencià de poble, amb una mentalitat racista, que va acabar vivint primer a Timbuctú i després a l'Alt Volta. Empresari agressiu, que es creia benefactor dels seus treballadors però era un explotador caritatiu més. Va fer prompte fortuna. Ja sabem que la caritat cristiana comença per un mateix. L'odi de la Trini per son pare era profund amb poques possibilitats de perdó, almenys en vida. Una biografia de la Trini, que estava a la meua cura, amb la gossa Nya, em va fer companyia i va viure amb mi almenys un parell d'anys, em tractava de forma molt autoritària i decisiva però. Pot ser jo necessitava algú que em fera un tracte així, exigent i dura. Però quan va aparèixer en escena, una altra dona, el conflicte estava servit. Els caps de setmana es feia càrrec de mi Pam. Una dona, procedent de la protecció social, amb un perfil molt diferent, havia segut quasi monja, mentres la Trini, venia del voluntariat, real. Al principi, Pam,  era afable i carinyosa, però mantenint certes distàncies. Continuarà...

                               

les tres xiques que s'ocuparen de la meua cura (VI)

La iniciativa del jove Ivàn, de travessar la tanca per respondre als estímuls sexuals de Jasmine, va ser crucial per entendre els esdeveniments posteriors. Iván era , i és, un supervivent. Un xicot atractiu, un poc bocamoll. Jo mai he aconseguit vore'l més d'una volta o dues. En una ocasió en vaig asomar, i vaig sentir, "Com se torne a asomar li torne a  asomar li trenque la cara a hòsties". Més per coincidència, solia sentir les converses de matinada entre son pare, o un tutor que vivia amb ell, en condicions de vida prou insalubres. Tenia les parets, de son pare, costat per costat. Tenien la casa plena literalment de merda d'animal, al pati sobretot, on una pobra gossa vivia pràcticament sense eixir. Esperaven un pròxim desnonament, ja que portàvem més de nou mesos sense pagar el lloguer. Puc afirmar, que hi havia gran afecte entre els dos i una intimitat que assegurava totes les confidències. No sé, exactament en què treballava Ivan, pero els seus horaris eren radicalment  nocturns, mentres que son pare s'alçava molt de matí per anar a treballar. La troballa entre la provocadora Jasmine i el jove Ivan,anava ser explosiva. I jo era testimoni, inmòvil, donava la meua poca capacitat de moviment nocturna. Les protestes del veïnat van continuar, per una banda, i per altra el meu psicoterapeuta va aconsellar-me que trencarà eixa  relació, que no podia portar-me més que  maldecaps.
Vaig seguir el seu consell professional, i una nit de Juliol, i encara  que vaig advertir a Jasmine que res de numerets, ella no va fer cas. Serien la una i mitja del matí, i el meu fill romania al sofà, vegent partits de fútbol, la seua passió. Aleshores, va botar la tanca trencada, i va trobar-se amb Jasmine i el meu fill. Va ser expulsat del sofà per Ivan, que va sorprendre's de trobar-lo, com si no la haguera vist mai, I recorde com li va dir que això... eren coses de majors i que s'he n'anés al llit a la seua habitació. I que no ho parlara amb ningú... Això va accelerar la decisió del meu fill de anar-se'n a viure a temps complet a casa de sa mare., Estava cansat  d'anar d'una casa a l'altra i si un estrany l'expulsava del sofà, en vacances...Amb més raó...de matinada. Ignore si el meu fill va poder vore res...però era clar que jo havia perdut el control de la situació. I sa mare, per tal de protegir-lo, també, d'un ambient que va considerar caòtic...va decidir emportan-se'l.
Jasmine era inmensament gelosa, i molt escrupulosa, en la divisió del temps. Ja vaig dir-vos que durant el Ramadan únicament de nit, i en una xicoteta "finestra" en la que podia alçar-me, ens podien fer carícies. Únicament els caps de setmana, i no tots eren d'amants...per què damunt de tot la forma que tenia Jasmine de acariciar-me, fent-me massatges als peus o simplement tocant-me...em tractava, de forma sensual, i tot això es va quedar  en, no res...Vaig  Ja que decidirem portar in extremis una ajuda exterior, d'emergència...i va entrar Trini, en ma casa, i transformar-ho tot, posant ordre en la meua vida i en la meua casa, de forma radical...

                                

Les tres xiques q s'ocuparen de la meua cura (V)

Es freqüent que les relacions íntimes són secretes. En el meu cas crec que estic en condicions, gràcies a la meua imaginació, i gràcies a la possibilitat que dos persones adultes, no simètriques, és clar, tenen dret a fer l'amor...Jasmine em va confessar que fa nou anys que no mantenia relacions sexuals completes. Per que li vaig trobar la vagina tancada i barrada. No havia trobat mai cosa semblant...
L'important varen ser les carícies i l'afecte que va sorgir entre nosaltres.o o

. Sempre amb absència del meu fill. I el Ramadan, que sols permetia contacte físic en una xicoteta "Finestra" cap a les quatre del matí...Tanmateix, Jasmine va descobrir una sexualitat que li havia estat prohibida, presentant-se a la terrassa i fugint d'una habitació massa calorosa en estiu. "Hi ha un home despullat" a la terrassa de la casa del costat, va confesar-me una volta entre rialletes...I va ser  aquest home, un jove ben plantat  i millor armat,, qui va botar la tanca, trencada, i va conquerirla...una nit de juliol....a la  vista de tot el veÏnat, alguns queixant-se, altres plens  d'admiració...L'escàndol era gran, i jo, dormia la majoria de les  voltes, empastifat...Jasmine, amb la vagina ja oberta, era feliç, maquillada amb un vestit de nit, blau...
Vos recorde que aquesta obra és una obra de FiCCIÓ.ContiNu

les tres xiques que s'ocuparen de la meua cura(IV)

Jasmine era una donota amb un fort  caràcter heredat d'uns avanpassats que alhora  vivien prop de nosaltres i  tanmateix de costums antigues: els Amazijs, pobladors del Nord d'Àfrica abans de l'arribada dels àrabs, eren preindoeuropeus, com els bascos, amb qui algú ja va establir cert parentesc en la seua llengua...Mantenen una lluita per la seua supervivència cultural...però estes qüestions no interessaven a Jasmine, sols en els arrels familiars, i rituals, com les bodes. A més a més, era profundament religiosa, seguint el Ramadan de forma estricta...no ingerint aigua ni menjar durant el dia, fins les quatre de la ,matinada... (Continuarà)

                       

Les tres xiques que s'ocuparen de la meua cura (III)

Jasmine, encara que hi vivia a Espanya, fa molts anys, havia volgut conservar la nacionalitat marroquina. Vivia separada, i encara parlava l'espanyol amb certes dificultats, amb dos fills, una filla, formal i estudiant universitària, i un fill, entremaliat i disruptiu. Unes cosines s'ocupaven, en la pràctica, de la criança, ja que Jasmine, s'ocupava de la cura de persones majors, quasi les 24 hores, excepte dissabtes, que lliurava. Convivien, amb el meu silenci, cada volta més profund, i el meu fill, adolescent, amb el qual tenia una relació complexa, difícil, ja que no entenia la meua enfermetat, i va patir, en silenci i sense contar-ho a ningú, per vergonya, les meues distonies. Ell, que és una persona tímida, pot ser, i ningú li ho va saber explicar, que la enfermetat de Parkinson, evoluciona de forma diferent en cadascuna de les persones, especialment les que la pateixen en una versió agressiva en una persona jove. Ara, tornem a Jasmine, Ja tindrem temps de parlar de la meua enfermetat i com em va allunyar dels meus amics, farts i cansats del meu voler viure al màxim...i amb una sobremedicació que em va perjudicar, acurtant els efectes beneficiosos i provocant-me efectes adversos. Tanmateix, ningú no sap, ni l'origen de la enfermetat ni per què hi ha tantes diferències entre malalts, símptomes, etc.

Amb l'artista, José James, al Festival de Jazz al Palau de la Música de València. A l'estiu de 2015, vaig convidar a tots els meus amics al concert, àdhuc, i en l'últim moment...a una dona rusa, que pretenia lligar. Era...lesbiana...però aquest és un exemple de la meua forma derrotxadora que em va endeutar, fins a les celles...(continuara)

Les tres xiques que s'ocuparen de la meua cura (II)

Dir xiques era, parle en passat però Trini encara, a hores d'ara, mana amb autoritat sobre la meua vida, a més de ser sanadora, i  bruixa segons la seua filla. Les meues innocents entremaliadures l'alteren, , lsols un poc, però irada, quan la seua ira ultratraspassa les parets, amb raó o sense,  fa realment por. Però realment Jasmine, ultrapassava la quarantena, la Pamela la ciquantena, encara que el seu cos, la seua alegria de viure eren  i la seua sensualitat. Mentres que la Trini, encara que vorejava la seixantena, també es conservaba ben fresca i malgrat la seua aficció a la cervesa, que li feia una panxeta molt graciosa, el seu cos i la seua ànima, eren molt joves i hermosos. Començant pel principi. Per Jasmine, va entrar amb la meua vida de forma ordenada i correcta. Jo, que fins ara vivia a soles, compartint amb el meu fill, cada setmana, amb sa  mare, després d'una separació de mutu acord, del que mai m'he he atrevit a escriure res i que ara, per fi, per les seues conseqüències, des de del que el meu propi fill i sa mare, decidí emportar-se'l, argüint la meua vida inestable, i que el meu fill necessitava com adolescent, estabilitat; i el meu fill, a causa de uns fets que narraré, també va decidir anar-se'n amb sa mare. Cosa que ja tenia en ment, pot ser per què no entenia la meua forma de vida, un poc caòtica... haurem de parlar, molt prompte de la separació, encara que ja han passat molts anys, mai he gossat parlar-ne. I, finalment, la causa oficial de la marxa del meu fill, la meua malaltia, de la que tampoc he escrit mai i ara escriuré, per fi... No era per a xiquets, cosa que en part s'equivoquen i tenen raó...Anem a pams...a poc a poc. Vull contar tota la veritat sense ferir a ningú, tampoc a mi mateix, però vull contar-la ja que esdevé un misteri...com les persones poden estimar-se i oblidar-se que s'estimen. Que l'amor és capaç de sanar. I que la vida s'ha de gaudir...des del principi...I que el meu silenci, llarg com un dia sense pà, s'ha acabat... vaig a parlar per fí...de coses que han de ser contades...i si no les conte jo, no les contarà ningú....perquè no foren testimonis o, igual no els interessa contar-ho...
 La mare del meu fill, a la qual anomene "la ben rullada", és hermosa, i pot ser no és prou feliç...Diu que la custòdia del meu fill és una cosa pràctica...Jo també vaig a ser pràctic...M'ature, ja que estic barrejant fets del passat amb l'actualitat i es necessita una certa distància, per poder tractar el que ha passat amb certa equanimitat, i no ser injust, ni amb elles, ni que la meua autocomplaença, exagere a favor meu uns fets, que realment semblen fantàstics i inversemblants. (Continuarà)

les tres xiques que s'ocuparen de ser a la meua cura

Eren tres, les més importants, dones dels últims dos anys. Dones que estaven al meu càrrec i em feien el menjar, em netejaven la casa, i a mi, i ordenaven i dirigien la meua vida. La primera, Jasmine, era Amazij i es va ocupar de mi des de abril de 2017 fins juliol d'eixe any. Després va vindre Trini, que era mulata, mig valenciana però més d'Alacant, mig africana. La tercera, hermosa i d'una maduresa fèrtil, va ser Pamela, de Panamà, encara que d'arrels mexicanes. Pamela va compartir amb la Trini ocupant-se de mi els caps de setmana, encara que eren molt diferents. Amb caràcters i físic molt diferents. Tanmateix, narraren els fets, en ordre cronològic, i, per tant, començarem amb Jasmine, una amazij hermosa, amb uns llavis prims i un cul gran, molt gran..(continuarà)

Per una nova Teoria de l'Acció Amorosa (IV)

Què significa Acció Amorosa? Es tracta no sols del joc de la seducció, tanmateix, la digitalització de les relacions socials ha covertit en prescindible. Que la comunicació significa una "banalització" de les relacions donat que qualsevol objecte amorós pot ser intercanviable per altre, la seducció sembla haver-se transformat en una qüestió "prescindible". Com deia Cameron Diaz amb l'assentiment de Jude Law, en una pelicul.la de  romàntica de consum, els preliminars han estat massa sobrevalorats. Per tant, la velocitat del consum, en una monogàmia serial, on moralment està mal vista la infidelitat: la multiplicació de les oportunitats, però, la fa poc viable. La gelosia i l'acosament, adopten noves formes cibernètiques. Així mateix la relació entre sexualitat i amor adopta noves formes en transició, a les xarxes.  Són moltes les persones que no han capit, els grans canvis que s'han produït, en les relacions humanes, i més que es produiran, la digitalització, ens farà més solitaris front a les pantalles, o transformarà les relacions, multiplicant amb xarxes les oportunitats? O pel contrari, ens aïllarà empobrint les nostres relacions?

Per una nova Teoria de l'Acció Amorosa (III)

Dins de l'Acció amorosa, Ja Stendhal ocupava part de les set fases de l'Enamorament al desencís i les futures llavors de conflictes i del desamor. En concret l'anomenada cristal·lització separada en dues fases concep la futura desafecció conjugal o dels amants com un camp  revolicat de carabasses i sospites, es a dir, de rebuig domèstic i d'una subterrània erosió de l'atracció amorosa per l'allunyament i el desencontre...Ortega i Gasset critica la posició d'Stendhal. No entén el filòsof, defensor del dandisme un corrent de la filosofia burgesa on es defensa que cal enfrontar-se a les masses de treballadors que tot ho deixen igualat, planer, cóm al bell mig de l'enamorament, on tota la realitat es veu de color rosaci, puga existir ja un nucli on ja existeix desconfiança, on puga buscar-se "el pèl a l'ou". La fórmula d'Ortega y Gasset d'introduir  altres fórmules amoroses, com l'amor entre germans o l'amor entre pares i fills, no acaba de clarificar la qüestió, tanmateix tot ho embruta amb la crítica de l'hedonisme, culpable del desamor, en una línia que l'acosta al puritanisme.

   

Per una nova Teoria de l'Acció amorosa (II)

Repasem alguns dels trets que ja treballarem en entrades anteriors:
A l'Entrada del 15 d'Agost de 2015: sobre el futur de les relacions amoroses. Sintesi de com la Posmodernitat ha trencat la  narrativitat  de les relacions amoroses ha desaparegut en la mar de xarxes i la multiplicació de la monogàmia serial, es a dir, un emparellament a continuació d'altre..com si es tractarem d'objectes d'obsolescència programada de la societat de consum...Ja no existeix un amor únic...sinó una sèrie quasi idèntica d'emparellaments d'objectes molt similars i, per tant, intercanviables. Ningú creu en l'Amor, malgrat les declaracions pseudoromàntics, el perllongament de la vida humana, ha transformat aquell t'Estimo, per sempre, per un t'estimo...fins que trobe alguna cosa millor. Tot reglat per un biologicisme i uns reglaments, que regulen les emocions que duen allò del sentiment amorós, amb una vessant determinista, quan ocurreix allò que anomenem "Amor", un sentiment que et cau del cel contra el que no es pot fer res, les hormones i les diferents feromones, la química...que atrau els cossos...d'una forma inevitable.. (continua)

Per una nova Teoria de l'Acció Amorosa.

Hem considerat en el nostre assaig a Theoria com a visió que ens acosta al desvelament. El vel que ens amaga la veritat ha de ser llevat amb suavitat però també amb energia, amb la força de la passió que té les raons, la Raó Pràctica, del seu costat. En una ocasió anterior, seguint el blog durant l'Estiu de 2015, ja considerarem, segons la perspectiva de la sociòloga xilena Eva Illoiz, que l'amor, davant el descrèdit de l'Amor Romàntic, sols podia ser possible convertit en una acció-reacció irònica. Aquesta ironia manllevava la passió, sens dubte, però era realista, en un context, el de l'Amor Postmodern, on regna la substitució de l'objecte d'Amor, en sèrie, donat que l'emparellament vé sempre en la direcció de la monogàmia serial. Calia un trencament d'aquesta falsa monogàmia per un nou amor platònic? Tenia raó Stendhal quan explicava que ja en les primeres  fases de l'enamorament vé incorporat el desencís? (Continuarà)

Les Tres Llunes (i VII)

Finalment, les tres llunes, a la que es va afegir la Lluna Nova, iniciaren una maniobra de distracció sobre el Sol, que com acostumava a fer de bon matí, es va desemperir llançant alguns rajos que provocaven cert trasbals magnètic. La Lluna mora va traure-li la seua llengua, cosa inversemblant dins de l'ordre còsmic. I en provocar la ira del mascle, el foc de la seua mala hòstia llegendària, va trobar una barrera de forats negres, que se varen empassar la potència solar com  si foren llepolies. L'aliança de les Tres Llunes amb els objectes més misteriosos de l'Univers, com els poc coneguts púlsars,va ser cabdal, per una futura i pròxima victòria de les tres Llunes. La reacció del sol va ser irada, i, cosa mai vista va, afectar els equilibris existents al cosmos, al menys des de l'últim esclat del Big Bang. Els al.liats naturals del Sol, els meteorit,  iniciaren un bombardeig sobre les tres llunes, que va afectar, de manera destructora a la lluna mora, deixant el seu somriure característic, una mica torta per efecte de  les roques sobre la seua superfície, ja de per si plena de cràters i forats. Però el poder més efectiu del sol, el de la seua força en combustió atòmica, va posar-se en marxa, i va arrossegar primer els  planetes pròxims, Mercuri, i el simple ennuvolat Venus. Poc després es va engolir el planeta Terra, els habitants de la qual la varen abandonar ja fa segles. Era un cas típic de civilització amb una evolució tecnològica mediocre, amb una saturació de població i una sobreexplotació dels recursos, per part d'uns pocs habitants del planeta que vivien de manera luxosa i exagerada front a la majoria de la població, que sols podia menjar una volta al dia. L'aigua es va exhaurir tota
 la contaminació radioactiva s'havia escampat per tots els racons del planeta fent la vida orgànica inviable.
El sol, que amb les seues erupcions que llançaven flamarades de millers de kilòmetres de distància, va mostrar cada volta més debilitat fins que va ha arribar a una màxima dimensió convertint-se en una super nova que va arrossegar el sistema solar, inclosos els planetes gegants gasosos, fins a acabar
convertit en una nana roja, que va a viatjar errant per l'Univers, mentre les tres Llunes van iniciar el seu cant en harmonia: La Gran Lluna Plena, que li agradava menjar tota classe d'objectes còsmics, dolços i salats. La Lluna rogenca dels capvespres, somrient i feliç, la lluna mora, sola  també feliç i
finalment, la Lluna Nova, tota obscura i enigmàtica. Sols, les ments sensibles, poden advertir la seua presència. Ja que la seua influència és crucial per entendre els futurs esdeveniments que fan surar d'alegria entre la pols còsmica. I una flor, inesperada, que dura un sol dia, que va aparèixer a l'horitzó...

 

Les tres llunes (VI)

Les tres llunes, ben informades, quadraren  amb la quarta lluna, la lluna nova, o lluna negra. És la lluna que ningú veu, amagada com està sense llum però existent i  real. La lluna negra va deixar esbalaïdes a les altres tres, la plena i grossa, la taronja i la lluna mora, feliç i sola. Va dir-les ajocant el seu cap obscur: aneu errades si penseu acabar  amb el sol amb una mirada tendra. Farà falta la violència de tota aquesta part de la galàxia per poder transformar-lo. Destruir-lo seria un error fatal...

La seua llum és necessària per a la vida...tanmateix si que li fa falta una evolució: abandonar el seu masclisme històric...per  una nova era on no amaguen els sentiments i les emocions sòlides per la força de  la cuirassa dels mascles sense cor. Abandonar eixa gran velocitat per  la lentitud de la suavitat de les carícies...lluitar per una  revolució dels planetes més sensual i no mecànica...Que els cossos celestes s'acaronen sense la violència dels meteorits...Però, no havies dit abans,  va interrompre la lluna roja que la violència era necessària?

Les tres Llunes (V)

De fet la paraula revolució, en el seu sentit politic, s'origina en l'Astronomia, i en la Física. Són les nostres tres llunes les que li van a donar un ma tís de la revolució dels planetes al voltant del Sol que va a capgirar-se: els planetes que suposadament, giren al voltant del sol, ho fan de forma el·líptica irregular, quasi una espiral. I els satèl·lits que giren al voltant dels seus planetes també ho fan de forma espiral, a gran velocitat. (continua)

                                 

Les tres llunes (III)

La festa va continuar entre llamps, que li donaven un aire elèctric a l'ambient, i meteorits vestits d'estels fugaços, que travessaven els cors de tots els presents. Aleshores va ocórrer un fet extraordinari...Una flor, mai vista per aquelles contrades de l'espai estelar, va créixer al mig de l'horitzó. I la flor va dir, amb veu plena d'autoritat i bellesa: "Comença a partir d'ara l'estiu des d'on poden nàixer totes les flors a cada instant.." Tanmateix, el Rei Sol, qui es qui mana en els assumptes, va interrompre a la flor i en un tres i no res, una flamarada poderosa va socarrar la flor deixant-la mascarada i lleja. Entre les rialles de molts dels presents i del mateix protagonista de la desfeta, les tres llunes feren un moviment cap a l'Est per eixir del cel. Era evident la seua disconformitat amb la violència solar. I la revenja lunar, molt prompte, donaria la seua llum pròpia.

Les tres Llunes (II)

Una nit, de principis d'Estiu, la lluna gran i grossa, va descobrir al damunt d'un ampit un gran formatge prenent la fresca. Era un d'eixos formatges rodanxons, molt famosos en un lloc d'Anglaterra on fan una cursa costera avall a vore qui l'agafa. La Lluna no va dubtar, i quan s'acostà a la suficient distància per fer-li una mossegada va mirar al seu front i va vore que el gran formatge havia tret uns ulls grans que mirant-lo cara a cara li digueren amb veu de queixa: "Però, com t'atreveixes, lluna plena de golafreria? Et menjaries a un altre ésser tan paregut al teu germà, com jo?" I la lluna gran i grossa,  després d'un lleuger dubte, va arrencar-li d'una gran mossegada, mig rostre al  gran formatge, que va reduir les seues dimensions d'una forma, com quan una tempesta es menja una platja. Mentre la lluna plena rodanxona s'enlairava amb el seu gran troç de formatge, la lluna roja havia muntat una gran festa on tots els astres i fenòmens metereològics dançaven al ritme de l'arribada de l'Estiu, on tota cuca viu. La lluna mora, que arribà, sola i feliç, muntada en el seu cavall, baixà tot i amb una gran abraçada amb les altres dos millors amigues. Un  astre molt especial, anomenat el Sol, ni massa gran, ni massa petit, lluïa les seues millors garlandes. Al mateix ritme, les tres llunes admiradores del sol, i enamorades del seu tarannà masculí amb la força dels rajos que reflexaven fent-lo més gloriós i amb una complaença capaç de cremar a qui si acostara massa a prop.

Les tres llunes (I)

Les tres llunes escampen la seua lluïssor pels camps d'Agost.
Tenen en comú totes les aventures viscudes quan eren joves
i no tenien complexos ni prejudicis com els adults.
La primera lluna, la més plena i la més grossa, tenia fama
de ser golafre però no ho era i les seues dimensions eren
producte de la imaginació dels nens, quan dormien, i
sonmiaven en una lluna gegant que els feia carícies en les galtes.
La segona lluna, la més roja i la més agosarada, era temuda
pels seus reflexos sobre les ànimes que s'enlairaven quan
feia vent de ponent per atemorir als porucs i pocasoltes.
La tercera lluna era prima com una lluna mora, elegant i
hermosa com una reina cavalcant sobre el desert, sola i feliç.
(Continua)

La Dama del Llac (i VIII)

La Dama del Llac (i VIII)

La nit, seguida d'una altra nit, es transformà en abraçades que feren bategar els cors de l'artista i del barquer. Al mateix ritme. El barquer s'inclinà els seus llavis sobre la Dama, que es debatia entre la inclinació dels sentits que cremaven i l'interior del seu cos, complagut, de feliç estimada, com a criatura celestial que era. I la indecisió del futur marcat per l'aranya, que  havia de tornar al fons de la imaginació.

Els núvols que havia dibuixat la La Dama s'extengueren com a fils de gingebre sobre l'horitzó. Deixaren enrere les aigües i el llac remant pausadament però amb ritme decidit. El castell quedava enrere reflexant-se a les glaçades aigües com un espill. A l'altre costat de l'oceà els esperava, entre badalls i les preses la velocitat de la gran Poma, amb els seus boscos metàl·lics de gratacels arrapant el nou capvespre. (Fi)

La Dama del Llac (VII)

La Dama del Llac (VII)

Y el vaivé de la barca fa sotsobrar als amants. La força de la passió a espentat la barca en direcció al castell semisubmergit al mig del llac. Ës el lloc habitat en ocasions especials per la Dama. Ningú podia vorer qui vivia al seua interior. Al capbussar-se els cossos, són atrets pel magnetisme de les roques que envolten el Palau de la Dama del Llac. L'aigua els arrosssega fins la porta on vigila el gos de tres caps. Al'inici no reconeix a la seua propietària. Però al adonar-se'n del seu error enrolla les seues tres llengües com a forma de salutació. Ja a l'interior del Palau apareix un gran saló entapissat per escenes d'una cacera de cérvols:" ës per fer memòria de no menjar-res que tinga ulls" diu la Dama per explicar tal aristocràtica decoració. Amb el foc de la llar se eiuxuguen els seus cossos abraçant-se com mai ho havien fet abans. Més  tard ella prepara un té maragda. I es disposa a dibuixar sobre un gran full els seus pensaments. El barquer, pel seu compte tria un llibre escrit per Paul Auster. Es tracta d'un assaig on es recorda que Saint Exupéry va escriure el Petit Príncep en Nova York, Formant part d'una comissió que pretenia que els Estats Units entraren en la II Guerra Mundial contra els nazis i abandonaren la fins ara neutralitat que era majoritària entre l'opinió pública nordamericana. (Continua)
                                 

La Dama del Llac (VI)

La Dama del Llac (VI)

En un racó del Llac s'obri un forat amagat a la mirada dels curiosos. Els núvols llisquen sobre el disc lunar acaranonant-lo de forma tímida. A la llum de la lluna el barquer defensa la seua secreta cova on té al monstre caçat amb xarxes maragdes. L'aranya desplega la seua amabilitat de peça objecte de cobdícies però tancada. Pescador i aranya conversen en un racó mentres els ciris tremolen sobre les parets de la cova. "Segons un filòsof italià" afirma amb vehemència el barquer mentres fa carícies amb els seus dits grossos la boca d'una copa de ví "les aranyes tenen un cap pensant molt tenaç però llegiu pocs llibres" i conclou el pescador "quedeu enxarxades en les vostres pròpies argumentacions que queden com una materia polsosa que se vos cau de les mans" L'aranya, amb el seu ull entreobert i pareguent estar adormida, pel vi o pel cansanci, respongué: "Els human topeu tantes voltes amb la mateixa pedra que les pedres vos odien de tanta topada.
La Dama del Llac puja a la barca del pescador amb la timidesa d'una trobada, envoltada per les dificultats de coneixer'se en la distància d'un temps ja passat. No es miren, sols la perspicàcia dels ulls d'ella es fixen en els cabells al vent d'ell. El barquer li dona l'esquena per remar i endinsar-se en la  superfície del llac, d'aparència tranquil.la. Els seus pensaments li fan espentar els rems. Ella  es fixa en l'esquena de nadador del pescador "en quines aigües haurà nadat aquest pescador" es pregunta ella bocabadada. D'una manera sobtada s'enfosqueix el cel de núvols que assenyalen una amenaça de tempesta negra. Els cels es tanquen per a descarregar sobre el llac i els valents ocupants de la barca  que prompte queden banyats de fred als peus. Per fi es  creuen les mirades en una abraçada que els dona calidesa i tendresa. Mentre l'abraçada es transforma en un bes,llarg i contingut, al principi, per a tornar-se entre llavis que,submergits l'u a l'interior de l'altre diuen estimar-se en el desig sacsejat per la tendresa. Una abraçada més i el cel tornar a obrir-se, i el capvespre calfa els cossos que s'endinsen al fons de la barca revolicant-se, acostant-se els cossos més en una brandada on el lòbul de l'orella d'ell es mossegat mentre s'endinsa els últims rajos del dia en el cos de la  Dama. Les carícies mouen l'interior dels cors, fins ara en una pausa letàrgica, besant-se provoquen el sacseig de la barca que pot afonar-se. ^Però el ritme és pausat, i el la despulla amb la tranquil·litat d'una tempesra que desitja entrar en ella. I ho fa espai, per arrancar-li la falda i agafar-la amb el poder de les mans que acompanya la llengua llepant-li d'un extrem a l'altre de l'esquena atordida.  (continua)

                                                 

,

La Dama del Llac (IV)

La Dama del Llac (IV)

Ara ja sabia que el seu pretenent encara l'estimava. Tanmateix, sols ella, i ella de forma lliure, podia llevar els fils que encara la nugaven al Llac. I de forma cartesiana pren una ferma decisió: Qui no existeix, no dubta es diu cap al seu interior. S'alça del mig de l'habitacle i en la paret del fons comença un dibuix. Una figura animal comença a pendre forma. Una forma d'abella, amb un agulló acerat i unes ales ràpides amb capacitat de d'aprofitar el vent de l'oest. L'abella, amb unes dimensions  gegantines, es fa de sobte viva mentre desperta de l(a ment que la imaginada: la ment de la Dama, el somriure de la qual transita les emocions des de el racó més amagat del seu cor fins la piel suau que fa nàixer tots els sentits. En la paret d'enfront d`on ha dibuixat l'insecte brunzidor dibuixa un gran forat per on ix a llom de l'abella, fugint de la lluita de la que es sap, carregada de raons, que eixirà victoriosa.

El tribunal, a la porta del qual tot el poble espera un veredicte, amb el supòsit que no ha hagut deliberació: han declarat culpable a la teixidora i artista. I a la pena màxima. És condemnada, en absència, d'un judici ràpid amb l'espenta de la por dels ignorants. A l'eixida del sol s'executarà la sentència: tallar-li les dues mans, cosa sinistra per a una artista. (Continuarà)

                     

La Dama del Llac (III)

La Dama del Llac (III)
  Ara, la Dama del Llac, roman trista a la presó del poble mentre el veïnatge a aconseguit fer li por en el cos. A més, una febre d'origen desconegut,l'ha deixada dormida  sobre una flassada húmida que lueix el llit. Al alçar-se adverteix una presència extranya. S'alça fredolina i observa que a l'interior de la cel.la una llum daurada  desprèn una figura del que sembla ser un cigne color ataronjat. El cigne le mostra, amb paraules d'un compàs suau, una imatge: un forat on dues persones coversen pausadament amb una copa de ví. Reconeix ambdós i un escalfred regueix la seua esquena. Un, es un antic amic, conegut com l'últim pescador d'un llac incert on els peixos busquen aigües més càlides més avall i al costat del seu antic amic, l'aranya dibuixada, la  baixada de la qual ha provocat la fugida del vilatans del poble. Es un terrible malentès, pensa ella. No volia atemorir als seus veïns sino sols era encuriosida a l'interior de la natura. Ara recorda també els llargs passejos amb el barquer vora el llac, on les converses sobre allò diví i humà i la corrent del llac. I damunt de tot el record de les nits de passió en el castell semisubmergit del Llac, nits úniques on la voluntat d'estimar s'extenia amb el desig fora de l'abast de la rutina  que programa el desig de molts humans, A aquesta trobada, a la que seguiren altres trobades incandescents, conserva un fragment un poema que deia d'ella: els perfums de la teua pell/ tan suaus  com els d'una emperatriu intuitiva i sàbia/ desprenen la cicatriu de l'esdevenir conscient  que ens abraça.
(Continua)
                 

Brian Culbertson- On My Mind

La Dama del Llac (II)

La Dama del Llac (II)
 Cal pujar a la muntanya, capturar a la bruixa, ja que es tracta d'una bruixa sens dubte segons la opinió de l'alcalde, ingressar-la en presó i jutjar-la. Per dibuixar monstres amenaçadors que es fan vius caldrà tallar-li les mans. La petició de linxament es arreplegada amb crits de victòria. Els més eufòrics branden teies enceses aguiaten prompte el seu objectiu. Que no oposa resistència. És tancada i la clau llançada al pou del pati de la pressó. En un racó de la cel.la húmida, la dama  s'amaga plora la incomprensió del món.

La Dama del Llac s'amaga darrere d'un vel color blau, del color blau de les ales dels àngels. Darrere d'aquella tela apareix una bellesa essencial de nina sàbia. Quan, de tant en tant parla amb humans, situació estranya com els ornitorincs, acompanya els seus gestos amb paraules que semblen aletejar feliços des de els seus llavis fràgils. Va començar a dibuixar des de molt petitona ja va poder comprovar que qui dibuixa els seus  els pot fer realitat. Dibuixà un arbre blanc, blanc com el rostre de les cases de Xaouen, i l'arbre es va fer vida i respira junt als arbres que estàn ja en la vigília. Va traçar sobre el paper una espiral roja i aquesta es va fer realitat, permetent a qui siga prou valen i agosarat, a viatjar des de el present al futur pròxim. Dibuixà núvols i aquestos amb amb carbonet ben negre, van a volar fins al firmament per a colo.locar-se divertits entre els arbres del cel.

                                     

La Dama del Llac (I)

                                 La Dama del Llac

La Dama del Llac dibuixa teixint somnis al damunt del glaç de les muntanyes. Els seus cims s'omplin de goig pel passejar dels seus patins rojos i alats. Fa eses mentres el vent del nord aireja les seues faldes plisades de la Dama. El dibuix encaixat sobre la muntanya no es veu quasi a ulls humans,  a soles le àligues i els déus entreveuen la exactitud de la figura que s'extén  desconeguda.
Des del fons  de la vall, el seus habitants ignoren a la dama, i es queixen del fred hivern el final del qual sembla llunyà. La petita ciutat s'extén sobre les vores del llac, acaronats pels cignes que canten sobretot els caps de setmana i a més l'aigua del llac està tan freda freda que els peus criden si són submergits sense el seu permís. No hi ha  peixos al seu interior. Els pescadors fugiren quasi tots una activitat que se havia tornat quasi melancòlica. Tanmateix algú es resisteix a abandonar el llac. L'últim pescador del llac mai matina. Els peixos sempre s'alcen tard en aquell indret mentre el pescador, que també fa la funció de barquer, llança les seues xarxes maragdes, disposat a capturar cert  peix perdut, cosa que passa con estranya freqüència. La seua experiència de passejos solitaris li diu que alguna cosa va a esdevenir prompte.
I un esdeveniment inesperat va a trencar la rutina programada de aquells habitants, nets, polits i avorrits.Sols una persona es dona compte de l'esdeveniment.
El barquer observa la presència d'una petita taqueta en la falda glaçada de la ,muntanya. El moviment d'unes marques. Unes  taques humanes se desplaçen sense descans mostrant un dibuix que va donant-se forma, i de quina manera. Es tracta d'una aranya de llargues potes exteses, des del cim fins la falda plena de glaç, om comença el bosc impenetrable.De sobte, l'aranya, como les aranyes de Nazca, que està viva de nit, sembla moure's. Primer una llarga pota  de cents de metres. Després un altra. S'alça sobre el seu ull i agulló enrogits i se desplaça muntanya avall, amb la suavitat d'una bèstia elegant fins arribar al petit poble que adorna el paisatge.

En el poble s'extén el pànic. El seus habitant fugen emporuguits per la presència del monstre. El poble queda desert mentre l'aranya dona compte d'unes pizzes aque abandonaren en la fugida els seus vilatans. Les autoritats municipals amb el dit amenaçador assenyalen la culpable: És la Dama del Llac, amb els seus dibuixos sense forma i superbs. Aquestos s'han materialitzat en una amenaça per al poble. Cal pujar a la muntanya, capturar a la bruixa, ja que es tracta d'una bruixa segons l'alcalde
(Continua)